ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Sam Savage

"Sempre m'havia imaginat que la història de la meva vida, si mai arribava a escriure-la alguna vegada, començaria amb una primera frase excel·lent: alguna cosa lírica com «Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes», de Nabokov; i, si no em sortia res líric, alguna cosa irresistible, com «Totes les famílies felices s'assemblen, però cada família desgraciada és desgraciada a la seva manera», de Tolstoi. La gent recorda aquestes frases fins i tot quan ja ha oblidat tota la resta del llibre. Pel que fa als començaments, el millor, per a mi, és el d'El bon soldat, de Ford Madox Ford: «Aquesta és la història més trista que he sentit mai.» Dotzenes de vegades, el dec haver llegit, i continua deixant-me petrificat. Ford Madox Ford va ser un dels més grans."

Firmin

Sam Savage

CONTE (políticament incorrecte) DE NADAL [ i II ]

El funcionari del Ministeri que es va plantar a casa era un home esquerp i d’aspecte malaltís, extremament prim, de cabells blancs despentinats, pell lletosa envermellida pel fred i nas afilat com un bisturí. Els dos números de la Guàrdia Civil que l’acompanyaven eren, en canvi, els dos típics números de la Guàrdia Civil entricorniats i tocats amb armament d’assalt de fabricació nacional. Es va estar donant tombs al voltant del tió, mentre apuntava en una llibreteta de tapes negres ves a saber què. A cada anotació, pitjava el resort superior del bolígraf –clic-, tancant-lo, per, al cap d’uns segons, tornar a prémer el mecanisme per obrir-lo –clic- i fer una nova anotació al seu quadern, tot mirant desafiadorament el seu voltant, i tornant a començar el procés –clic- amb el bolígraf dels collons. Ens va caure una multa estratosfèrica, a més de les taxes i pòlisses corresponents. A més, vam haver de prendre mesures per a evitar la intoxicació psicològica, segons deia l’informe, com substituir la barretina per una montera toreril de matador i la manta per una capea rojo sangre o rojigualda, a escollir.

El pobre tió ja no és que fes pena, sinó que fins i tot provocava una mena de repugnància visceral, i va anar quedant arraconat al menjador. Ja ningú no li feia cas, era una influència maligna que navegava pel costat fosc del Nadal, i que només ens recordava la nostra misèria espiritual. Vam caure en un estat gris de depressió familiar, tant consanguínia com per afinitat. Ningú l’alimentava, ningú no li deia res. La única que encara tenia energia era la dona, que anava repetint a tort i a dret, com un corcó, que ella ja ho deia, que tal i com estan les coses ja s’ho veia venir tot plegat i que on anirem a parar.

El matí de Nadal, a l’hora convinguda, es presentà de nou el funcionari sinistre amb el seu bolígraf dels collons –clic- per tal de certificar que l’acte de fer cagar el tió –clic- es complia segons les premisses establertes al permís especial concedit. Com que les nadales en català seguien prohibides i no en sabíem cap altra, vam escollir de la llista de cançons autoritzades aquella tan simpàtica del torito bravo, mentre anàvem donant cops de bastó desganats sobre el llom de la que havia esdevingut la font dels nostres problemes.

En acabar i aixecar la manta, però, no hi havia res. Estàvem tan desanimats que allò no va comportar cap disgust. Ho vam tornar a provar, esperonats –clic- pel funcionari sinistre. Però res. I quan el funcionari, nerviós, es va acostar a la reraguarda a inspeccionar, el tió començà a tremolar, mentre se sentia soroll de budells, fins que va sortir-ne un pet superlatiu, llarg i pudent, de força sis en l’escala de Richter, que feu tremolar tota la casa i fou sentit per tota la comarca i part de l’estranger.

Ara som fugitius, acusats d’atemptat contra l’autoritat. Diuen que el núvol tòxic sobre la casa durà ben bé una setmana, i que progressivament, s’han anat succeint fets similars en diferents indrets del país. Hi ha qui diu que les coses comencen a canviar. Òbviament, tot plegat no ens ha portat més que maldecaps i problemes, però res, absolutament res, ens podrà fer esborrar la sensació d’alleugeriment i felicitat que ens envaí a tots en aquell dia de Nadal tan especial. 

CONTE (políticament incorrecte) DE NADAL [ I ]

Encara ara no m’explico com va poder passar. Feia anys que ningú no n’havia vist cap. De fet, jo mateix pensava que s’havien extingit, o els havien exterminat, o els havien capturat i els tenien en una mena de Guantánamo castís en alguna hisenda extremenya, sotmetent-los a tortures per tal de que confessessin els seus hipotètics crims contra la humanitat occidental. El cas, però, és que arribà a casa pocs dies abans de Nadal, un migdia ennuvolat amb un fred d’aquells que les àvies diuen que pela rucs, i s’amagà al llenyer, a recer d’unes gotetes com d’aiguaneu força emprenyadores. Era l’inici del mes de desembre amb les temperatures més baixes dels darrers anys, i potser per això es decidí a baixar de la muntanya on es devia haver refugiat tot aquell temps. En sortir a buscar un parell de tronxos que cremessin durant el dinar i mantinguessin l’estufa roent, el vaig veure. Tot i que mirava de passar desapercebut, com un tronc més, el roig intens de la barretina el va trair. Em vaig acostar. Tot jo tremolava, i no només per l’adversitat meteorològica, sinó també, sobretot, d’emoció. I una mica, per la por. Però podia sentir la reciprocitat d’aquelles sensacions, ell també estava a l’expectativa de veure què passava i cap a on el conduïa tot allò. El fum de la fumera, ametller bàsicament, impregnava tot l’ambient al voltant de la casa, i a la punta del nas començava a sentir aquell pessigolleig que precedeix els símptomes de congelació. Així que em vaig dur el dit índex sobre els llavis, en senyal de que guardés silenci, i me’l vaig endur cap a dins de casa.

No cal dir que les nenes embogiren en veure’l. Aquí, a les portes de l’hivern, no hi ha massa distraccions per a nenes petites. Ràpidament l’avi els hi va dir que portessin un bol amb aigua fresca i unes patates o una taronja, que el viatge devia haver estat molt dur i segurament estaria mort de gana.

L’àvia va portar una manta vella per tapar-lo, mentre la dona se m’emportava a la cuina per parlar en privat: Que t’has tornat boig o què? Això no ens portarà més que disgustos...

-I com dius que es diu, això, avi? És un tió. Un què? Un tió. Un tió? Si. Uau!

Durant un parell de dies va ser el rei de la casa. Tothom estava per ell, alimentant-lo, abeurant-lo, acaronant-lo. La gran li llegia els seus contes favorits, i la petita li explicava coses secretes a l’orella. L’avi anava a fumar-se la pipa de les tardes al seu costat, orgullós, i jo confesso que em sentia més acompanyat quan fullejava el diari. Només la dona es neguitejava amb la seva presència, però no gosava dir res més. 

Al cap d’aquests dies, però, vaig començar a tenir la impressió de que no feia gaire bona cara. No em feu dir el perquè, però alguna cosa m’induïa a pensar que tot plegat no acabava d’anar bé. No es que fes mala cara, pròpiament. Ja se sap que els tions no destaquen especialment per la seva expressivitat facial. Quan li vaig comentar a la dona, em va dir que a ella no la hi emboliquéssim, que semblava que m’hagués begut l’enteniment portant allò a casa, i que no deia res per respecte a les nenes i als avis, però que allò només ens duria problemes. I dels grossos!

Li vaig comentar a l’avi, i aquest digué que potser podríem trucar el senyor metge, que li fes una ullada. O potser millor el veterinari, no ho sé, noi, qui deu ser el més adequat per a aquests casos.

-Mmmmhhh – anava fent el veterinari mentre examinava el tió amb atenció –quant temps fa des de l’última vacuna?

-Vacuna? Es que s’han de vacunar?

-Home, i és clar. Ja em diran com han aconseguit el permís especial de tinença, si no?

-Però existeix un permís per tenir el tió a casa?

-Sí, només en casos excepcionals i durant el període nadalenc.

-Però jo em pensava que des de l’aprovació del Decreto de Españolización de la Navidad, estaven prohibits!

-Ui, al principi sí, fou una persecució molt radical. Al Manel, el del Cafè, li van aplicar la Llei antiterrorista i tot!  Però amb el temps, tot això s’ha anat relaxant, i tot i que segueix prohibit, s’ha instaurat una mena de tolerància implícita, fins i tot excusable en cas de sol·licitar el permís, en casos d’extrema i urgent necessitat, és clar. Però... un moment: m’està donant a entendre que no han tramitat el corresponent permís de tinença de tions nadalencs?

-Home, sr. Veterinari, doncs la veritat és que...

-Em sap molt de greu, però hauré d’informar les autoritats sobre aquesta irregularitat. Ho sento molt, però hi estic obligat, sinó m’arrisco a perdre la meva llicència.

El Decreto de Españolización de la Navidad havia estat aprovat uns anys enrere pel Ministeri d’Unidad de Destino, Grandeza y Libertad, inclòs dins un paquet de mesures en la lluita contra el terrorisme d’Estat. Així, a més de prohibir la figura del tió i d’exalçar la dels Reis Mags com a mostra d’enaltiment de l’esperit catòlic i monàrquic, el torró i els polvorons passaven a ser de consum obligatori, quedaven permesos el clàssic avet engalanat i amb llumets de colors, i els pessebres, sempre i quan acomplissin les condicions de ser anomenat “Belén” i de no incloure de cap de les maneres la figura del caganer, objecte escatològicament vulgar i denigrant, que oferia una mala imatge internacional de la Nació i un pèssim exemple entre la canalla. La tinença o tràfic de tan ultratjant personatge estava tipificada com a delicte molt greu contra la humanitat i castigat amb pena de mort.

En canvi, la figura del Papá Noel sortia reforçada, en considerar-se una figura internacional que, tot i ser d’origen estranger, actuava com a ambaixador de l’autèntic esperit nadalenc i afavoria i reforçava els llaços comuns entre els pobles i bla, bla, bla.

COSES INÚTILS A FER (Pluja de tardor)

Anar a un parc i esperar la pluja, i observar la pluja i deixar-la caure. I veure la gent córrer per aixoplugar-se, encara que no hi siguis tu, com en la cançó aquella, i l’aigua fent corriols d’aprenent de riu sobre la terra enfangada, i respirar l’olor de pluja barrejada amb els aromes putrefactes de fulles ocres i marrons i grogues i vermelles de la tardor. Veure ploure sobre els gronxadors, més que quiets, immòbils, amb unes coloraines accentuades i que semblen més estúpides que mai, i sobre les aigües planes de l’estany on abans quan antes hi havia aneguets i granotes, i les gotes entremaliades baixant pel tobogan accelerades,  i encegant-te les ulleres.

I en tornar, no deixar de veure els parabrises dels cotxes fent la seva monòtona dansa de la pluja, les façanes de les cases plorant humitats, les gotes caient com fanàtics kamikazes a través de la llum dels fanals.

I enyorar aquella infantessa que potser un dia vas tenir i gairebé ni te n’enrecordes on la pluja era part d’un joc de disfresses que incloïa botes de goma, caputxes de nylon i paraigües de colors; i d’exploradors que havien de travessar els riscos i l’emoció dels tolls del pati de l’escola, i pensar que perquè no, i posar els peus en un bassal i sentir la freda humitat llepant-te els peus a través dels mitjons xops, i veure la cara d’aquella velleta que es resguarda de la pluja sota un porxo quan et mira, amb una bossa de plàstic d’aquelles que ja no donen al súper al cap, i pensar que s’enrecorda encara menys de la minyonia que tu, i somriure-li i creure’t que ets un galant, un Gene Kelly sense cantar, només sota la pluja.

I arribar a casa i engegar l’estufa encara que no faci tant de fred, i despullart-te la mullena, i sentir el tacte d’una tovallola neta acaronar-te la pell, i ficar-te al llit ben d’hora amb la satisfacció del deure de no fer res perfectament acomplert.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Irving de nou

"Suposo que el que passa és que deu ser complicat ser parent d'un escriptor -havia comentat en Ketchum al seu amic-. Vull dir que ens emprenyem si en Danny escriu sobre nosaltres o algú que coneixem, però també si no ho fa, o perquè no escriu realment sobre ell mateix; sobre el seu jo de debò, vull dir".

L'última nit a Twisted River

John Irving

8 DIES (o una setmana i un dia)

El dilluns es lleva amb el sol, una dutxa ràpida, sessió d’afaitat, i escull aquella corbata que el té enamorat. Xiula una melodia alegre, però incerta.

El dimarts baixa al bar, li demana al Paco lo de siempre i fulleja el diari del dia d’abans, mentre el citat Paco l’arenga sobre no sé què de les declaracions del govern, barrejat amb comentaris de que el gol era descaradament en fora de joc.

El dimecres agafa el 57, conta deu parades i a la que fa onze, hi baixa. Mira cap al cel, i veu la façana d’acer i vidre de l’edifici d’oficines amb tota la seva plenitud, orgullós, fa deu anys que hi treballa i li agrada pensar que alguna part de tot allò s’ha construït gràcies al seu esforç.

El dijous s’arromanga, fa unes trucades, posa en ordre els papers de la taula, obre el correu ordinari i l’electrònic, demana un cafè a la Puri, signa uns papers, surt a dinar en mitja hora (i amb les presses, es taca aquella corbata que el té enamorat), redacta uns documents importantíssims, es reuneix però ha de sortir sovint per atendre una trucada, dona uns copets en unes quantes espatlles i marxa, esgotat, quan ja fa una bona estona que s’ha fet fosc.

El divendres li comuniquen que han decidit prescindir dels seus serveis. Com? No entenc...

El dissabte s’ensorra.

El diumenge va a missa, i posa a Déu per testimoni que no tornarà a passar gana, però com que Déu no ha jurat dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, ni se l’escolta i decideix, amb covardia, prendre’s set dies per a crear una nova galàxia a l’altra punta de l’univers, que últimament se sent inspirat.

El dilluns es lleva tard. S’oblida de la dutxa i de la Gillette i del Paco i del 57. Es vesteix de qualsevol manera. Puja al terrat i pren el sol, que es veu que és el que fan els aturats els dilluns. Ja no xiula cap melodia, ni tan sols una de trista.

NOSTÀLGIA I TECNOLOGIA

Recorda amb nostàlgia aquella nit de primavera de fa ja tants anys, quan la seva primera xicota el va deixar, en què el fum tòxic es menjava, amb paciència i un cert sadisme, les fotos d’ella; mentre les notes d’un preludi de Chopin fonien de tristesa els altaveus del tocadiscos, les seves mans tremolaven jugant amb la capsa de llumins, com seguint el ritme lent que marcaven les pulsacions del mestre sobre les tecles del piano i les fotos s’anaven fonent en negre, recargolant-se sobre sí mateixes en una dansa macabra i destructiva, i l’habitació s’omplia d’una fumarel·la maligna que feia una ferum irrespirable de ràbia i enyorança.

Potser algun dia també recordarà amb nostàlgia la fiblada d’aquest vespre de tardor, però vistos els anys que han hagut de passar i fent un càlcul aproximat del que li queda per passar, cal ser poc optimista: no hi ha gaire marge, i el que hi ha, suposa, entra ja dins la senilitat.

Avui, assegut davant l’ordinador, només sent el clic sord que fa quan prem la tecla supr i esborra cadascuna de les fotos de la que ja és la seva ex dona; -clic- tot és més net, -clic- més asèptic, -clic- més ecològic, -clic- més fàcil, -clic- i plora mentre pensa, distretament, que la tecnologia es una merda.

LUIGI

Caminava sense rumb pels carrers de la ciutat. Ho necessitava, no es podia estar ni un minut més tancat al despatx o li esclataria el cap, i no s’ho va pensar dos cops, així que va agafar les claus i va sortir. Portava pocs minuts deixant que les passes el conduïssin cap a on volguessin, quan se la va trobar. Merda. I ara què? Havien trencat feia uns mesos, i no s’havien tornat a veure des de llavors. La cosa havia acabat fatal, havia estat una ruptura salvatge, amb retrets, insults i plats trencats. Al menjador encara hi lluïa la taca d’aquells fabulosos espaguetis amb gambes i espinacs, recepta número 309 del llibre 1069 receptes de Karlos Arguiñano, amb el toc personalitzat de mixura de fruits secs que tant la feien embogir, i que es convertiren en munició pesada en la part més cruenta de la batalla. Era massa tard per dissimular o canviar de vorera, així que es van aturar i es van dir hola. Com estàs? Bé, vaig tirant. I tu? El mateix. Tens bon aspecte. Doncs tu no, perquè ens hem d’enganyar. Un cafè? No sabia perquè carai li havia dit lo del cafè. L’únic que volia era desempallegar-se’n el més aviat possible, però li havia sortit de la boca aquella estúpida invitació amb forma d’interrogant, un automatisme d’algú acostumat a tractar amb clients esquerps, una manera de cercar una trobada més personal i propera que fes mudar l’embolcall de comercialitat, i ara només pregava per que l’altra ho rebutgés. Mentrestant, se li va ocórrer l’absurda idea de que hauria de buscar algú per que li pintés el menjador. Vinga, va, pels vells temps. Tampoc no les tenia totes, ella. En desconfiava. Van seure en aquella estúpida terrassa i van demanar dos estúpids cafès. I què, com va tot? Bé. De fet... he conegut algú. Ah, doncs jo m’he comprat un gos. De debò? No. Oh, ja comencem amb les teves tonteries. No, no, volia dir que no l’he comprat, en realitat me’l van regalar... un amic va tenir cadellada, i ara tota la colla tenim gos... però em deies que havies conegut algú? Si... potser no ho hauria d’haver dit... I qui...? no, no el coneixes. És de... de fora, si, ha vingut de fora. El més difícil serà trobar el color adequat, que pegui alhora amb el mobiliari i amb les cortines. De fet, mai no li havia agradat aquell lila aigualit del menjador que, òbviament, havia triat ella. Doncs el Pere... te’n recordes del Pere? No. Si, dona, aquell que vivia en un mas en no sé quin coi de poble, a l’interior... el Pere paleto? Pere paleto? Li deies Pere paleto al Pere? Tothom li diu Pere paleto... Doncs no ho havia sentit a dir a ningú. Pobre Pere, tan bon paio que és... Però és una mica taujà. Home, una mica potser sí, però tampoc no cal anomenar-lo així... és... és... és cruel! És com si a tu et diguessin Carme la guerxa. La guerxa? I per quins setze ous algú m’hauria de dir Carme la guerxa? Dona, per lo del teu ull... l’esquerre, concretament...  ja saps... no, no sé. Què li passa al meu ull esquerre? Doncs això. Això què? Que guerxeja. Que ha de guerxejar, cagondés! Dona, no em diguis que no... he dit que no guerxeja i no guerxeja! No vull parlar més de l’assumpte! Està bé, no cal que et posis així. Així doncs, aquest algú... es de fóra? Sí, està aquí... per negocis. Ah, o sigui que està de pas. Si. Bé, no exactament. A veure, està de pas o no? No. I doncs com s’entén que algú que es de fora i ha vingut per negocis no estigui a la ciutat de pas. Bé, és que realment ja ha marxat... o sigui que aquest algú misteriós ja és història... No. Va dir que tornaria a buscar-me. Ui, això em sona a tio casat. No, no és casat. N’estàs segura? Si. Vull dir, no. En realitat, no en tinc ni idea. Pere paleto, no me’n sé avenir! I és carinyós? Si és carinyós qui? El cadell. Quin ca... ah, el gos. Doncs... si. No. Bé, no ho sé. Treu la llengua i mou la cua... i lladra. I aquestes coses que fan els gossos. I burda molt? Bé, ni molt ni poc. Burda quan ha de burdar. I quan no, treu la llengua i mou la cua. Un canvi radical, això és el que necessita el menjador. Si ara és de color lila aigualit, que sigui tot el contrari! Però, quin és el contrari del lila? Per què si lila és una barreja de vermell i blau, no pot ser cap d’aquests colors. Ni taronja, perquè porta vermell, ni verd, per què porta blau. Ens queda el... groc? I per què has dit que no tinc bon aspecte? Jo he dit això? Si, quan jo prèviament t’he dit que tenies bon aspecte... ah, no, calla, es que estava a la defensiva. Com que l’últim cop que ens vam veure... així, doncs, tinc bon aspecte malgrat tot? Psé. Em jugaria un braç a que és casat. Sí, sí, jo crec que és cassat. Segur que té canalla i tot. No vull parlar més d’en Luigi, entesos?. En Luigi? Així que és italià, eh? Ui, doncs aquestos són els pitjors. Ja hi som. No t’hauria d’haver dit res. Luigi... és un nom que té una musicalitat espectacular, eh? Lu-i-gi... Lú-iggi... em sembla que li posaré Luigi al cadell. No t’atreveixis!! Per què no? Ja t’he dit que és un nom que m’agrada. Oh, ets insuportable! Me’n vaig que faig tard. Adéu. Adéu, i dóna-li records al Luigi. Al teu, eh? No al meu cadell. Ah, i a la seva dona... i a les criatures!!!

La noia (Carme es deia?), des de la cantonada, li fa un gest lleig –vés a la merda!- aixecant el dit del mig d’una de les seves mans, i somiqueja pensant que tant de bo fos la darrera vegada que es veuen. Ell, a més de discórrer que no s’imagina el menjador de color groc, pensa amb ràbia en com l’odia. I es que se l’estima tant...

A UN AMIC QUE ESTÀ TRIST

Veuré caure la pluja entremaliada d’aquest final de primavera que fa olor d’estiu, veuré com la gent corre buscant l’aixopluc d’aquelles gotes colossals als portals o sota les marquesines de la parada de l’autobús; les fulles dels arbres urbans brillaran molles sota la llum espectral dels vespres infinits de juny, mentre els rajos de sol més espavilats aconseguiran de travessar l’espessor d’aquells nuvolots de cendra i fang. I aquella olor de gessamí i de terra xopa tornarà a pujar fins a encastar-se al cervell; ajustaré la finestra i els seus vidres llagrimejaran distorsionant la visió del carrer fins a fer-la especial i màgica.

Però sabré que per a tu, avui la pluja és trista.

Veuré la platja salada i els nens que dissenyen construccions efímeres de sorra i petxines, bressolats per la cadència irregular de les onades escumoses, i les tovalloles onejant dins la brisa instants abans de ser estirades sobre la sorra ardent, i sentiré els seus plors quan els castells d’arena i fantasia s’ensorrin com un terròs de sucre en un cafè massa calent i, què carai, un dia és un dia, veuré com per asserenar-los se’ls hi concedirà la recompensa al seu esforç, un desig en forma de gelat de xocolata i vainilla; i un senyor que fuma en pipa i du un barret de palla, amb els peus submergits a la vora de l’aigua, els hi dedicarà un somriure arrugat enyorant-se de ves a saber què. I mentre bado, em cremaré la pell, com cada any.

Però sabré que per a tu, enguany l’estiu és fred.

Veuré aquelles famílies peculiars parlant-se en llengües estrangeres i estranyes, fent-se fotos al Mercadal davant de la Casa Navàs o del Gaudí Centre, mentre la quitxalla persegueix els coloms o juga a trobar els vells números de les parades de l’antic mercat gravades a la pedra; i al cambrer uniformat del Cafè suant sota el sol alt i mirant d’apuntar a la seva llibreta gastada les comandes capricioses en forma de begudes gasoses refrescants d’uns clients asseguts a la terrassa, despreocupats, vestint ulleres de vidres foscos sota els para-sols blancs deslluïts.

Veuré el dia i veuré la nit. Veuré el sol, i la pluja, i el vent, i les nuvolades, i el marejol, i les borrasques i els anticiclons. Veuré llamps i veuré trons. I veuré la melancolia dels colors ocres de la tardor arrabassant-li el protagonisme a l’estiu esgotat que tot just ara pica a la porta amb les maletes encara a les mans.

I quan la mandra de la xafogor deixi pas a la peresa del retorn. I quan les fulles seques volegin salvatges per les voreres, omplint de fum perfumat els marges dels camps. I quan la quitxalla estreni sabates i carregui motxilles farcides de llibres de text, voldré veure aquell bigotet a la dreta del mestre, mocador de seda al coll, obrint el seu porta foli i enredant entre els papers fins trobar allò que buscava, mans tremoloses, i després de la clàssica captatio, del comentari imprescindible i de la rialla nerviosa de rigor, sentirem la seva veu de to amable llegint allò de Deures a presentar el dijous, 21 de juny de 2012 i llavors ens envoltarà de paraules càlides que són bitllets per embarcar cap al temps de la fantasia i el record.

Entre totes aquestes lletres només hi ha un missatge: aquest cop, estimat Josep, som nosaltres els qui et guardem la cadira per que puguis reprendre el viatge. No tinguis cap pressa, però no t’entretinguis. Perquè sinó, potser res no tornarà a ser a lloc.

T’esperem, amic.

Ja saps quan.

Ja saps on.

CINC ANYS

Les cendres de la foguera

encara calentes i fumejant

et permeten alçar la maneta

i dir orgullosa que tens cinc anys.

L'alegria de la casa se'ns fa gran!

ENGANYS I RUTINES

Ella l’enganya. I ell ho sap. Però s’enganya pensant que no pot ser. Ella sap que, probablement, ell ho sap. Però després pensa que no pot ser i s’enganya pensant que sempre ha estat molt curosa, i que és impossible que ell ho sàpiga. Però ho sap. És impossible que ella m’enganyi, es repeteix ell, tot i que ho sap. Les seves sospites les hi va confirmar algú amb qui ja no es parla. Fica’t en els teus assumptes, li va dir. I aquest algú va pensar que de desagraïts l’infern n’és ple. Després, obedient, es ficà en els seus assumptes que, fet i fet, eren molts i molt feixucs. L’assumpte, però, és que ella l’enganya. No fa ni molt ni poc. Amb un company de feina. Ell sap que no és més llest, ni més guapo, ni més simpàtic, ni més alt. Bé, potser més alt si. Però no creu que ella l’enganyi amb un company de feina només perquè sigui més alt. Si es que l’enganya, és clar.

Aquell algú ex amic amb el que ara no es parla i que està molt ocupat amb els seus assumptes, que són molts i molt feixucs, un dia els va veure. Passejaven per la vora esquerra del riu una tarda de primavera, menjant enriolats un gelat de maduixa. Tots tres van dissimular. Era una situació incòmoda. Ara, que potser ells no van veure aquest algú. És el que té la novetat de la passió. Perquè ha de ser això, la novetat, i no que sigui més guapo, més intel·ligent, o més simpàtic. O més alt, que ja hem dit que potser si. Però també potser no. Potser du aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta. I així, l’amant company de feina l’enganya a ella semblant més alt, igual que ella l’enganya a ell, i ell s’enganya a si mateix. Aquell tipus de soles especials que fan semblar la gent més alta són força incòmodes, com la situació d’aquella tarda de primavera a la vora esquerra del riu. Però només és al principi. És la novetat. Després, un s’acostuma a tot: a que ella l’enganyi, a enganyar-se un mateix, a no parlar-se amb un algú, als assumptes molt feixucs, als companys de feina més alts, a les soles especials, i inclús als gelats de maduixa. És el que tenen les novetats, que quan perden aquesta etiqueta passen a ser coses habituals, rutines. I així la vida va seguint el seu curs, com un riu observat des de la vora esquerra en una tarda de primavera.

escriure sobre el fet de NO escriure

                                 MOTS

Talment com del balboteig en l'aire

de mots trets amb una pala, pesats per tones,

alguna cosa quedà. Però el so destrueix el so,

i enmig del brogit regna el silenci.

Anotem que tenia en si mateix com indiferència.

Li agradava beure i xerrar, però quan els esnobs

li retreien que no enviava res als editors, reia.

Preferia les ribes, perquè la força fonamental

es basta a si mateixa i el lladrar de les foques

és el que és. La vida causa mort,

la maregassa acaba en escuma. Hi ha menys il·lusions.

Això va ser com en un país llunyà, molt llunyà,

de la seva infantesa, quan encara no sabia

que alguns volien salvar el propi jo,

unint un mot rere un altre vora les espelmes de cada nit.

Mots

Ciutat sense nom

Czeslaw Milosz

L'AFICIONAT

Li agradava fer fotografies, tot i que sabia que les imatges que captava no tenien cap mena de valor: la tassa del cafè, el dia que sortia a esmorzar sol. Un souvenir espantós de l’aparador d’una botiga per a turistes. Una bicicleta rovellada, sense rodes ni seient, lligada amb un cadenat a un fanal. Una pila de papers i carpetes, mantenint un fràgil equilibri, sobre la taula d’un empleat municipal incapaç d’entendre la seva petició... coses inútils, o quotidianes. Coses estúpides. Però li agradava captar aquests tipus d’imatges, que després es mirava durant hores a la pantalla del seu ordinador, mentre sonava alguna música igual d’inversemblant i variada que les imatges. Va començar a fer fotos quan, un aniversari, li van regalar una càmera amb tots els avenços tècnics, de professional, amb un zoom potentíssim, filtres i molts menús inintel·ligibles. Però aviat s’adonà que allò no era pràctic per al seu tipus de fotografia, per a les seves necessitats. Se’n va desfer i es comprà una compacta, amb tot automatitzat. Ara ja tampoc no la feia servir, disparava les seves fotos amb el mòbil, és més pràctic, sempre el du a sobre i té prou qualitat per a descarregar-les al seu ordinador. Les classificava en carpetes per mesos: abril 2009, agost 2011... les de desembre acostumaven a ser d’ornaments de Nadal. Les de l’estiu, joguines dels nens de la platja, cartells de rebaixes, una vela de windsurf esquinçada, surant a l’aigua bruta del port de pescadors. També els hi posava títols, però aquests tampoc no tenien cap valor: tassa de cafè, souvenir espantós, ornament de nadal-13,  ornament de nadal-127,  vela de windsurf...

Ningú no l’entenia. Quin sentit tenia allò? Què hi guanyava? Ell no ho sabria explicar. Tampoc no es ficava amb les aficions dels demés, que li semblaven tan estúpides com la seva: donar de menjar als coloms d’una plaça cèntrica, acumular segells de correus, fer zàpping a la televisió sense mirar res en concret, col·leccionar sobrets de sucre dels bars i cafeteries. Escriure “Bon dia” al Facebook quan es lleven, escriure “Bona nit” al Facebook quan es van a dormir.

Al principi les fotos eren aleatòries. Però si un observava bé la llarga successió d’imatges,  podia apreciar una evolució, un sentit. També és veritat que els sentits canviaven, hi havia tendències, com quan fotografiava els cartells de botigues que li semblaven curiosos (febrer 2007 i març 2010), balcons amb objectes que no tenen com a destí un balcó (bombones de butano, bicicletes estàtiques, un escolanet guardiola d’aquells que antigament hi havia a les entrades de les esglésies demanant almoina, un matalàs de llana enrotllat i lligat amb una corda, dos pneumàtics de camió...), els motius de les rajoles dels diferents carrers... Amb el temps, s’havia anat marcant unes normes. Només poden ser fotos dins la ciutat, agafades al moment. No es poden repetir. No es pot anar expressament a un lloc en què, per exemple, ha succeït algun fet extraordinari, a fer-hi fotos (incendis, enderrocaments, desallotjaments policials...). No es poden fotografiar persones, però sí animals domèstics. Amb una excepció: està permés fer fotos de peus. Però és clar, com que era la seva afició, les normes les anava variant quan i com volia, petites variacions que provocaven canvis contundents, impedint-li de caure en una rutina tediosa.

Un mal dia l’ordinador li va fer figa, va fotre un pet com una gla, i es va esconyar. Una pujada de tensió, van coincidir a dir-li els tècnics (havia volgut demanar una segona opinió). Probablement. El disc dur havia quedat calcinat, era irrecuperable. Es va sentir desemparat, tenia alguna foto encara a la memòria del mòbil, però havia perdut la feina d’anys. Quin sentit tenia, llavors, seguir fent fotos?

Es va comprar un ordinador nou, ves què havia de fer. Quan el va tenir instal·lat, al mateix lloc que el vell, se sentia culpable: la mateixa taula, el mateix espai, fent servir el mateix endoll amb els mateixos allargos, la mateixa línia telefònica, el mateix teclat... però tot era diferent. Se sentia traït i, alhora, traïdor. Ves quina estupidesa, li deien, ara podràs aprofitar millor el temps, fer alguna cosa de profit.

Seient a la taula davant el nou ordinador, li agafaven atacs d’ansietat, que només aconseguia calmar menjant alguna cosa, especialment galetes. El dia que se li varen acabar les galetes, l’únic que se li va ocórrer fou baixar a la plaça a comprar un croissant a la fleca del carrer Major; allí, es fixà en el cartell que posava “Casa fundada l’any 1964”. Per un moment, per un automatisme, va treure el mòbil i va mirar el cartell per la pantalleta electrònica. Però després el tornà a guardar, sense haver disparat. Es va asseure en un banc. Se li havia passat la gana, havia omplert l’estómac amb un nus d’alguna cosa que no era fàcil de digerir. Així, va començar a fer-hi pessics i anar-los escampant als seus peus. Aviat un exèrcit de coloms picotejaven als seus peus aquell tresor gastronòmic.

UNA DE SANT JORDI

Diuen que fa molts i molts anys, en un bell regne més o menys llunyà, aparegué un ferotge drac que tenia per costum fer un rotet de foc després de dinar. Però això no és el que més emprenyava als súbdits locals, tot i que déu n’hi do. El què més els molestava era la seva afició a devorar donzelles sense ni tan sols tenir la delicadesa de cuinar-les per tal d’extreure’n tot el suc i el potencial de degustació. Així, desconcertats davant la seva afició per les noies jovenetes, no sabien si titllar aquell rèptil extraordinari de play boy, latin lover, degenerat o masclista. Un bon dia, aquell drac egoista i llépol s’encrapitxà de la filla del rei, és a dir, de la princesa de la contrada, i com que una cosa era que s’anés menjant pageses i peixateres, i una altra molt diferent que es toqués la institució monàrquica, gairebé tota la premsa del lloc es va posar a favor de l’eterna institució reial fent una crida a veure si algun valent podia salvar la princesa de la guillotina. Perdó, volia dir de la fam insaciable d’aquell repugnant rèptil republicà i anarquista. Llavors aparegué un tal Sant Jordi, un paio espavilat i una mica pijet, amb prous contactes al Vaticà per a que el feren sant en vida, i que cavalcava un gran exemplar de cavall de color blanc, suposadament per allò de tenir més visibilitat en la foscor i tot això, que, tot i matant el pobre drac, acabà amb les possibilitats turístiques, zoològiques i gastronòmiques de tan bell indret, però a canvi salvà l’estament privilegiat per poder seguir regnant pels segles dels segles.

Potser no fa tant anys, en un altre regne més o menys proper a l’anterior, el seu rei, un paio més aviat amb fama de campechano, davant la situació d’alarma que es vivia al reialme, aclaparat per un altre monstre més abstracte, que tot i ser de caire econòmic-laboral també estava devorant d’alguna manera a la població, decidí fer-se seva la història i anar a buscar una bèstia que fos, com a mínim, tan terrible com aquell drac de la rondalla, per tal de tenir a la xurma entretinguda, augmentant així en fama i en primes de risc de les agències de qualificació. Però, quina bèstia podia fer el paper del temut rèptil?, es plantejava. Va acudir a la Viquipèdia a través del Google i va veure que la balena blava és considerat l’animal més gran del món. Ja està, faré portar una balena que terroritzi la vila i cort. Mentre el rei es fregava les mans satisfet, els seus consellers es dugueren les mans al cap i posaren el crit al cel. Però majestat, no veieu que aquí, terra endins i sense aigua de mar, una balena blava més aviat farà pena que no por? Ah, doncs potser sí. Llavors va tornar a teclejar el seu ordinador i va veure que l’animal terrestre més gran era l’elefant. Així que, sense més preàmbuls, agafà la seva escopeta disposat a portar un d’aquests paquiderms al seu palau, i a donar-li per menjar... a qui li donaria per menjar? No estava disposat a sacrificar les seves estimades filles... potser amb el (presumptament) corrupte del seu jove n’hi hauria prou. No, no. Millor encara. S’hi posaria ell al davant, com un torero, i quan el rescatessin quedaria com un gran heroi. El seu nét, assabentat de l’assumpte, el va voler acompanyar. Restaria amagat darrera unes roques i, si no apareixia cap cavaller disposat a salvar l’avi-rei, ell seria l’encarregat de disparar l’escopeta. També volia la seva part de glòria popular, el brivall,  i ser considerat el salvador de la pàtria com els seus avantpassats. Així ho van fer, van buscar un bon exemplar d’elefant i el van encabritar. Aquell rei esperava l’atac del paquiderm mirant a banda i banda, emocionat, a veure si apareixia algun cavaller que el rescatés. Però no apareixia ningú i la bèstia cada cop era més a prop. Quan ja li sentia l’alè a través de la trompa que duia (i estic parlant de l’elefant, és clar), va sortir corrents, cames ajudeu-me, cridant-li al noi que disparés. Aquest es posà nerviós a l’apuntar, se li caigué l’escopeta i, en recollir-la, acabà disparant-se al peu. L’infortunat rei va poder esquivar el mamífer pels pèls llançant-se darrera les roques, de resultes del qual es trencà el maluc, segons comunicat mèdic oficial, mentre el poble aplaudia la gesta d’aquell gran monarca. O això és el que van reflectir els mitjans informatius. I es que això de la monarquia, fora dels contes infantils, doncs ja se sap...

Francament, no sé a qui carai se li devia ocórrer posar aquesta gent al capdamunt del tro reial.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: M. Houellebecq

"Tal com li havia dit en Houellebecq en evocar la seva carrera de novel·lista, sempre pots prendre notes, mirar d'alinear frases, però, per llançar-te a escriure una novel·la, cal esperar que tot es faci compacte, irrefutable, cal esperar l'aparició d'un autèntic nucli de necessitat. Mai no decideixes tu mateix l'escriptura d'un llibre, havia afegit; un llibre, segons ell, era com un bloc de formigó que decideix prendre, i el marge d'acció de l'autor es limitava de fet a ser-hi present, i a esperar, en una inacció angoixant, que el procés s'iniciés per si sol."

El mapa i el territori

Michel Houellebecq

CRISÀLIDE

Es va mirar al mirall, però no al del lavabo, com havia fet aquests dies, sinó al de cos sencer, al vestidor. Anava tota nua. Era el primer cop que ho feia, des de l’operació, fins ara no l’havien deixada tranquil·la, i volia assaborir aquell moment a soles. Certament encara es notaven, a més de les cicatrius, les marques de la manipulació del seu cos per les mans expertes del cirurgià. Però tot i així, veié una dona encara de bon veure, més propera a la quarantena que no pas a la trentena que encara declamava orgullosa quan li demanaven l’edat. La mirada blava dels seus ulls, que l’esguardava des de sempre a l’altra cara de l’espill, amb el temps havia anat perdent la guspira de la curiositat i aquella antiga innocència pertorbadora, i s’havia transformat en una llambregada pacient i escrupolosa. Els cabells, negres i curts, li donaven un aspecte jovenívol, però potser ara se’ls deixaria créixer una mica per permetre’s un aire encara més femení. Algunes arrugues se li marcaven, amb certa discreció, a la comissura dels llavis i a les bandes més extremes dels ulls. Potser podia haver aprofitat per haver-se fet arreglar allò també. Però els pits havien quedat magnífics, espectaculars, potser una mica massa grans i tot, tal i com li deia el doctor, tot i que ella no havia dubtat gens, apostem pel carro gros i que sigui el que Déu vulgui. Estava contenta de poder lluir aquella voluptuositat on abans no hi havia més que un camp erm. I la mirada continuà el repàs i es passejà pel seu ventre llis, i els seus malucs tan arrodonits i perfectes que ara serien l’enveja de les seves amigues i farien bavejar de desig els homes que es creuessin al seu camí, obligant-los a girar-se dissimuladament per poder gaudir del bellugó de les seves natges al caminar. I donant-li l’esquena al mirall, començà a caminar girant el cap per poder veure’s ella mateixa l’espectacle del moviment insinuant que els seus nous glutis oferiria als vianants, i se’n rigué, feliç, davant la perfecció de les seves corbes. Finalment, li arribà el torn de reposar la seva blava mirada sobre allò que no s’havia atrevit a mirar. L’entrecuix estava totalment depilat i allargà una mà per notar aquella pell blanca i fina fins ara oculta, gairebé prohibida, però l’enretirà ràpidament, adolorida, mentre ofegava un petit crit de patiment. Allò era una altra cosa, caldria tenir més paciència i fer bé les cures que li havia ensenyat l’infermera, mentre l’advertia, severa, que els canvis de sexe, si no es tracten bé, poden ser molt traïdors.

COSES INÚTILS A FER (esperar la primavera)

Pujar una d’aquestes nits gelades, quan tothom ja hauria de dormir, al terrat de casa  amb una manta, una ampolla de vi car i una copa, a esperar l’arribada de la primavera brindant amb tu mateix.

Notar l’abraçada gèlida de la nit en obrir la porta del terrat, i contrarestar-la amb l’abric de la manta. Observar si a aquestes hores encara hi ha roba estesa, si s’ha gelat la goteta d’aigua de l’aixeta dels rentadors, si hi descansa algun gat petaner.

Mirar cap a baix al carrer i patir vertigen i sentir-se viu.

Asseure’s en un racó arrecerat, fer un glop de vi, i observar el cel. Tractar de comptar els estels, com feies de nen, pensant en si ens aixequen la camisa els qui diuen que veiem la llum d’estels desapareguts fa milers d’anys. Reflexionar sobre la relativitat del temps. Intentar reconèixer les diferents constel·lacions i, com sempre, fracassar. Tirar-te l’alè sobre els dits entumits, per sentir una mica d’escalfor tèbia. Notar els accidents geogràfics de la lluna, qüestionar-te si estem sols o si hi ha algú més allà a fóra, el perquè fa dècades que no s’hi viatja més que en la imaginació i en els llibres de Tintín o de Jules Verne. O en les pel·lícules de Meliès i aquella de Kubrick, al principi; bé, al principi no, abans hi ha l’escena dels micos i el monòlit. Plantejar-te si els qui diuen que mai no s’hi ha arribat, al satèl·lit, no tenen raó.

Acariciar aquesta soledat espessa de la nit.

Guaitar els terrats veïns, a veure si hi ha algú més amb mantes i copes de vi. Plorar sense motiu i atribuir-ho a la preabstèmia primaveral. Comprovar que no plou malgrat els esforços de l’home del temps a la tele. Sentir l’olor fresca de la nit barrejada amb el baf de patata i bajoca del veí del vuitè, que sempre va a dormir molt tard. Oir al lluny la sirena estressada d’una ambulància, i un gos que borda a les tenebres, i la tele a tot drap d’algun pis anònim.

Tornar a baixar a casa i agrair el caliu de la calefacció. Deixar de preocupar-te per quant pujarà la factura del gas i posar les mans congelades directament sobre el radiador, fins que cremin i no les puguis mantenir més allí. Gaudir de l’estranya sensació de tenir les mans bullint i els peus glaçats.

Fer un acte de fe creient en que la primavera realment ha arribat, sense fer soroll, sense escarafalls, sense fer-se notar gens. Perquè si ho diu El Corte Inglés, per alguna cosa serà.

Abans de gitar-te, tornar a fer un glop d’aquella ampolla de vi car. O fins i tot, fer-ne un parell.

UN CINC-QUATRE-TRES EN FASE B

-Així, podem determinar que el punt d’infecció es va donar en algun indret entre Yellow Street i Sea Blue Avenue -diu el tinent Redford.

-I creuant això amb les dades dels infectats, podem concloure que... -el detectiu Newman no acaba la frase, mentre desplaça el dit pel plànol de l’Eastway fins a detenir-se en un punt determinat.

-El 112 de Gay Pink Road! –exclamen alhora el sergent Malkovich i l’agent Clooney.

-Ràpid, tothom als cotxes! –ordena el tinent, mentre comença a parlar per la ràdio- A totes les unitats, tenim un cinc quatre tres en fase B, codi vermell, repeteixo...

Però el tinent ja no repeteix res perquè comença a sonar el telèfon amb la seva insistència habitual i premo el “pause”. Sempre passa el mateix, en el moment més àlgid de la pel·lícula, algú t’ha d’aixafar la guitarra. Contesto, i com gairebé sempre, és un comercial d’una companyia proveïdora de serveis telefònics que amb un marcat accent sudamericà m’anomena “corasón” i “carinyo” mentre em relata apassionadament les excel·lències dels seus serveis, i jo mentre aguanto estoicament el seu discurs inicial, que sé per experiència que no deixa cap buit per intervenir o replicar, em miro la cara congelada del tinent, amb la boca oberta i les galtes envermellides, donant ordres als seus homes. Quan per fi el comercial sembla que es frena per agafar aire, li dic amb un cert to d’amargura que estic ocupat i no el puc atendre, i li penjo el telèfon.

Aprofito que he aturat la reproducció de la pel·lícula per anar a fer certes necessitats fisiològiques apremiants, que només retardava en funció del crescendo de la trama policíaca hollywoodienca. El tinent Redford haurà de seguir uns minuts més amb la boca oberta, però no crec que li importi gaire. No m’agrada  haver de dir mentides i penso si el fet de dir que estic ocupat n’és una: fa tres mesos que, després de l’expedient de regulació, em van fotre al carrer. Des de llavors, em passo els matins en pijama mirant pel·lícules d’acció.

Com enyoro els temps de l’oficina! Aquell llevar-se cada dia mort de son i no poder esmorzar per no fer tard, sortir al replà i trobar que l’ascensor no funciona, els embussos de trànsit, els crits de la meva jefa per, finalment, haver fet tard, el no poder assumir tanta feina com em manaven i haver de quedar-me després de l’hora de plegar a fer unes hores extres que mai no em van pagar. Les bronques dels clients al telèfon, haver de perseguir els morosos que, com no, també em deien de tot, el no tenir temps ni per fer un cafè. Allò eren bons temps. En Minuesa fent-li la pilota a la jefa, que cada vint-i-vuit dies exactes patia d’uns dolors menstruals monstruosos, que la feien estar, si es que això és possible, encara de més mal humor de l’habitual. I després, quan volia passar a tenir descendència i no ho aconseguia, els mals humors s’alternaven amb les depressions, cosa que comportava que encara em cridés més, i que hagués d’assumir parts de les seves tasques quan se n’anava al lavabo a plorar durant un parell d’hores.

En canvi ara, tot són desgràcies: em passo els matins mirant pel·lícules clàssiques, m’encanta el cinema d’acció dels anys cinquanta! I després, un passeig pel cantó del solet, sentint el pols de la ciutat on la gent atrafegada camina amunt i avall, i aturar-me a parlar amb els jubilats de la plaça que m’expliquen que això no és una crisi ni és res, que el jovent d’ara ni això no sabem fer bé, que quan ells eren nens sí que hi havia una crisi amb cara i ulls, muntada com Déu mana, amb les seves cartilles de “racionamiento”, els seus estraperlos, la seva gana... organització, se’n diu d’això. Que ara, al cap i a la fi, tothom va en cotxe i menja calent tres cops al dia, ves quina mena de crisi és això. I després de fer-la petar, me’n vaig a dinar i a fer una migdiadeta de les de pijama i orinal, i en llevar-me vaig a fer un cafè i repasso la premsa i parlo amb en Manolo, el cambrer, de futbol, de cotxes i de dones. En fi, un fàstic, només penso en com fer-m’ho per poder tornar a treballar i recuperar la meva feliç vida laboral.

De totes maneres, decideixo deixar de donar-li tombs a l’assumpte, agafo el comandament, li dono al “play” i torno a sentir la veu del tinent parlant per la ràdio:

Cinc quatre tres en fase B al 112 de Gay Pink Road, prioritat absoluta! I em torno a submergir en la trama fílmica tirat al sofà, mentre penso que la vida és dura però, total, només són quatre dies.

URGÈNCIES (sentimentals)

El telèfon havia sonat amb insistència, com més sonava més impacient semblava aquell que esperava a l’altra banda del fil, mentre la Pili de recepció s’apressava cap a l’aparell pensant que ja va i que quina manera de trucar, i quan li va dir digui un bona tarda sonà mecànic des de l’auricular. L’esperança de que fos el seu Carles s’esvaí en sentir aquella veu. Li parlava en Gustavo Antonio de part de la Companyia Nacional Telefònica, i tot i que pel seu cap passà alguna mena d’improperi per la insistència absurda d’aquest tipus d’operadors, i perquè no era el seu Carles qui la trucava per fer les paus, com que era educada militant i li sabia greu pel pobre noi que no feia més que guanyar-se les garrofes el deixà que li expliqués la meravellosa oferta a la que no es podria resistir. A fora havia deixat de ploure. On devia ser el Carles? Abans de començar el torn, tot sopant, havien discutit. Últimament semblava nerviós. Què et passa? No, res, coses de la feina. Un jove que caminava coix li feu gestos picant al vidre de la finestreta, quan em cridaran que porto aquí esperant més d’una hora i la cara de dolor, com tantes i tantes cares de patiment i compunció que havia hagut de veure en totes les nits que havia passat allí, no la commogué, i s’adonà que s’havia fet una crosta amb capes d’experiència i de veure tot tipus de desgràcies marcades en cossos humans deformats que li havien cicatritzat l’esperit en forma de buanya terrosa. Li feien mal les sabates noves. Com que no l’interessava, l’operador insistí tot augmentant els ja de per sí sucosos avantatges de l’oferta. Per la finestra amb l’aparell a la mà veié com arribava una nova ambulància. Al món de fora seguien passant coses. I al món de dins també. Et deixo. El Carles ja plegava el tovalló quan en un rampell havia aconseguit exterioritzar aquelles dues paraules que feia dies que el torturaven, ballant-li dins del cap sense control, com dos estornells atrapats en una gàbia, colpejant-li les rugositats esponjoses de l’interior del seu cervell. En obrir-se la porta se sentí aquella olor agra de tabac dels parents i amics nerviosos que fumaven sota el porxo de les Urgències, solitaris, mentre molts d’ells parlaven amb to de resignació a través dels seus telèfons, explicant que no sabien massa bé què havia passat i que sí, si que estava ingressat i ara dormia. El pacient blanc, home, d’uns trenta anys amb multitraumatisme per accident de motocicleta i pronòstic greu descarregat com una mercaderia fràgil del vehicle gemegava, mentre era conduit a quiròfan dos, preparat per a intervenció sobre fractura craneoencefàlica. El Joan, com sempre, feia broma mentre empenyia la llitera entre els passadissos foscos d’urgències, i les veus rogalloses dels fumadors afirmaven contínuament, cada cop que s’obria la porta, que s’estaven quedant sense bateria i que això es podia tallar en qualsevol moment. Podia trucar a deu números de familiars de manera totalment gratuïta a canvi d’un simple compromís de permanència de 18 mesos, mentre un cop de la llitera feia caure un grup de flascons de paracetamol injectable fent un estrèpit agut de trencadissa mil·limètrica. L’operador s’esforçava a captar la seva atenció, però la Pili se sentí marejada en notar l’olor química del medicament. On són els impresos d’admissions per mútua? La Laia es ventava ajupida mentre remenava els seus calaixos, algun dia haurem de posar ordre en tot aquest caos! El jove que caminava coix tornava a picar-li el vidre. L’oferta telefònica no semblava millor que qualsevol dels serveis que ja tenia contractats, mentre una nova ambulància aparcava mandrosa sota la pluja que havia tornat a engegar, així que va penjar l’aparell amb un cert sentiment de culpabilitat, deixant amb la paraula a la boca el tal Gustavo Antonio, tot traient els impresos d’admissions d’una carpeta de sobre la taula i la Laia li donava, amb cert rubor avergonyit, les gràcies, no se li havia ocorregut mirar allí. El Carles s’havia desfet com aquell gelat d’un dia d’estiu en que passejant pel port li havia dit els t’estimo més bonics i tendres del món acompanyats de besades amb gust de xocolata dolça i llavis lleugerament àrtics. S’havia aixecat de taula i havia marxat directament. Ni un adéu o un podem seguir sent amics, com marca el protocol. Ni tan sols ja passaré a recollir les meves coses. Només un cop de porta. I ara la Pili resta perduda en aquest bosc de bates blanques, creus vermelles, llums taronges i homes ridículs dins d’armilles reflectants. I la Laia i el Joan, que la miren, et trobes bé i fas mala cara i ves, no n’hauria de fer... només té ganes d’acabar el torn i marxar cap a casa i dir que no es troba bé, i marxar cap a casa...  però aquesta feina deu ser l’única del món en que si dius que no et trobes bé, et fan quedar més estona, ni que sigui estirada en una de les lliteres de les que empeny sempre el Joan, fent broma.

CINC MINUTS DE GLÒRIA (Tomeu)

Un tema passional? O només una atracció sexual satisfeta brutalment? Perquè, és clar, quan un es reté antinaturalment allò que biològicament no s’hauria de retenir, acaba esclatant i sortint per allà on pot, oi que m’entén? I consti que jo, de sucar, res de res fins els vint i molts, no es cregui. I encara llavors pagant, és clar. I es que eren uns altres temps, llavors no era com ara. Que no dic que ara sigui millor ni pitjor, eh? Que cada moneda té la seva cara i la seva creu, no es pensi. Que tot allò a lo millor era una barbaritat, però tenia la seva emoció, el seu rictus, no es vulgui creure altra cosa. Quan vaig entrar de mosso d’apotecaria, allà a la capital, ja vaig començar a donar-li tombs a la cosa. Em feia molta vergonya, no es pensi, però el cos anava collant conforme anava passant el temps. Així que vaig estar gairebé tres anys estalviant, i amb cada jornal augmentava, a més del capital estalviat, l’emoció... que per què tant de temps? Home, entengui’m, que en aquella època cobrava menys que qualsevol d’aquests africans cobren ara per hora al camp, i miri que els hi paguen una misèria, eh?, i tenia que pagar-me la pensió i el tramvia, i encara li feia arribar alguna coseta, xavalla, a la mare, com ha de ser, i les arques no eren tan generoses com per a fer cap a una casa de barrets a les primeres de canvi. És clar, vostè és jove i ja no va viure aquells anys, és natural que faci cara d’estranyat.

Però després, tot aquest esforç es va convertir en delectança, un paradís de plaer en vida, que es va anar repetint sempre que hi va haver ocasió i prou caixa. Perquè llavors anar amb bagasses i donotes del carrer no era com ara, no senyor, que ara són empreses amb potes i a la que no rendeix se’ls hi nega el pa i la sal, no. Aleshores érem com una família, jo mateix passava molts dies a fi de mes, i mai no em va faltar allí un plat calent de sopes de pa i farigola convidant la casa. Però ara... bah!

I no es cregui vostè, com els necis d’aquest poble, que sempre ho vaig fer pagant, no, que aquest és el capçal que m’han fet i que m’han volgut col·locar. El que passa és que a mi ja m’està bé, no sigui que els cornuts se n’assabentin i m’apareguin el dia menys pensat a la farmàcia amb el garrot calçat i ben amatent, que un ja no està per a baralles de faldilles, i aquí pau i allà glòria.

ABSÈNCIA

Em passo aquestes tardes àrtiques de febrer escrivint-te cartes que mai no rebràs. No sé si són cartes d’amor, només sé que són plenes de sinceritat i melangia i és l’única manera que tinc de poder passar amb tu aquestes estones de foscor. No pateixis, no et preguntaré qui és ell ni a què dedica el seu temps lliure. Només són paraules senzilles i tendres. Perquè des de que vas marxar, no només la casa sembla buida, també m’hi sento jo, buit, i despullat com els arbres del carrer que, nus i estàtics, indefensos davant el bombardeig constant de graus negatius del termòmetre, apunten al cel amb els seus branquillons, en forma dramàtica, com demanant una justícia que no arribarà fins la primavera. Però no sé quan serà primavera aquest any, perquè no sé quan tornaràs, ni si tornaràs.

I si convé sortiré jo a buscar-te. Només necessito un senyal, una pista, una bengala disparada sobre el mar, i sortiré cavalcant un cavall blanc, travessant valls fosques, pluges de punxes, ganivets assedegats i boscos encantats on construiré tres cases, amb les meves mans, com a prova de fidelitat: una cabana de palla, i una de fusta i una caseta de xocolata. I per tu obriré la cova de quaranta lladres, i obriré en canal el llop i li ompliré el ventre de pedres, i mataré el drac. Visitaré la panxa del bou i li posaré botes al gat, escombraré l’escaleta, transformaré les sirenes en noies precioses i les bèsties en cavallers al teu servei.

I et faré un petó que et desperti dels teus somnis d’aventura, i comprovaré que encara t’encaixa la sabateta de cristall. I miraré que no hagis menjat massa de la poma de la bruixa ni de la de l’arbre dels fruits prohibits amb el teu Adam.

I sabries així que t’estimo, que t’enyoro i que et perdono, si es que alguna cosa s’ha de perdonar. Ho sabries si llegissis aquestes lletres, però aviat s’enredaran en una bola de paper a la paperera, que s’enredarà amb la resta de boles de paper de lletres enredades que m’ajuden a passar aquestes tardes amb tu, però sense tu, mentre espero que acabi de passar aquest febrer, mentre resto esperant eternament l’arribada de la primavera perduda.