EL CONVIDAT DE NADAL

Feinejava per la casa, sense altra tasca que anar fent passar el temps. Era la tarda del 24 de desembre però, com ja feia uns anys, no s’albirava en el seu piset de vidu cap mostra de que el Nadal s’hagués instal·lat entre les seves quatre parets. Va treure un bol de caldo del congelador i remenà pels armaris de la cuina per veure si li quedava algun paquet d’estrelles o de lletres per fer la sopa, quan van trucar al timbre. Malhumorat, va sortir al passadís, pensant-se que seria algun veí que necessitava quelcom, o un venedor d’aquests que ataquen amb mercantilitat despietada als jubilats o, inclús, un encorbatat d’aquells que el volien ficar en una secta des de feia temps.

- Hola, sóc l’Albert Om i he vingut a passar el cap de setmana per fer “El convidat”.

Se’l mirà de dalt a baix. Li va dir que no s’assemblava gens a l’Albert Om. L’Albert li contestà que es que a la tele la gent canvia molt, i a algunes persones les transforma més que a d’altres, i que en ell, precisament, els focus i les ones hertzianes el desfiguraven especialment. Feu un primer gest d’entrar a casa seva, arrossegant una maleteta amb rodes, però l’aturà: tampoc no era ni havia estat mai un famós, com per que es presentés així a casa seva. Havia treballat gairebé cinquanta anys en el món de les assegurances, havia tingut una filla amb la que no es parlava des de feia gairebé deu anys, i la seva dona, que en pau reposi, s’havia dedicat a les tasques domèstiques de la casa. Així, doncs, res en la seva vida li donava rellevància pública. L’Albert li explicà que, en la nova temporada del programa havien fet un gir argumental i que ara visitaven precisament les cases de gent anònima per donar un contrast a la vida dels famosos d’edicions anteriors. Novament va fer el gest d’entrar, i novament el va deturar: i les càmeres, i els equips de so i tota la parafernàlia que comporta un programa de televisió, on són? - li va preguntar. L’Albert, amb el gest de que s’estava inquietant, li digué que amb les noves micro tecnologies tot allò s’havia simplificat molt, i que per donar-li més realisme a la cosa, s’havien instal·lat càmeres ocultes al pis. Mentre parlava, va anar entrant al pis i tancant la porta darrera seu. Astorat, el vell no va poder evitar de mirar el sostre i els racons, dissimuladament, com buscant els objectius amagats. Quan els devien haver instal·lat? I com hi havia entrat, a casa seva? Encara tenia moltes preguntes i no acabava de veure-ho clar, tot allò, però només el fet de pensar que podien estar gravant-lo el va dissuadir de seguir fent el ridícul davant els telespectadors. A més, i si la seva filla el veia per la tele? Potser el trucaria...

L’Albert es va instal·lar al sofà – ja em disculparà, però jo, de cambra de convidats, no en disposo...- . Van buscar l’arbre de Nadal de plàstic i el van muntar plegats, amb ornaments i llumetes polsegosos. S’havia de fer lluir la casa. Van fer el pessebre i, fins i tot, el vell va localitzar un antic tió de quan la nena encara creia en la màgia d’aquestes coses. Després, van baixar plegats a La Sirena i, mentre l’Albert flirtejava amb la dependenta, va escollir alguns plats precuinats amb un cert to nadalenc: llagostins, calamars farcits, canelons, pollastre amb prunes... al vespre es van menjar els calamars i es van beure una de les ampolles de cava que li havien regalat quan lo de la jubilació, i, mig en broma, mig en serio, van fer cagar al tió cubates i moresc torrat. Van mirar al sofà la programació especial de televisió i després van anar a dormir.

Al llit estant, el vell plorava d’alegria, emocionat. Havia recuperat el Nadal. Va fer plans pel dia següent: anirien a missa, a aquella església petita de barri on cantaven nadales, i després, feien una representació del Naixement. Suposava que encara ho devien fer, tot allò. A la tarda, podien anar a veure els Pastorets de l’Orfeó, com quan era petit i li duia l’àvia i, després, visitar la fira de Nadal d’artesania de la Plaça de la Llibertat. I al vespre... bé, ja se’n pensaria alguna de bona, per al vespre.

Al matí, en llevar-se, el fals Albert Om ja no hi era. Ni les joies de la seva esposa. Els calaixos estaven remenats, i segurament la seva col·lecció de monedes històriques també devia haver omplert la panxa de la maleteta amb rodes. Primer es va enrabiar, per haver estat tan passerell. Ja ho deia, ell, que aquell cabronàs no s’assemblava gens al presentador! Després, s’enfonsà. No sabia si trucar a la policia. Però poc a poc, es va anar asserenant. Va comprendre que tot allò que li havien pres, era el preu per haver recuperat el Nadal. I, fet i fet, el cost havia resultat barat, doncs de totes aquelles galindaines ell no n’hagués fet res. Només li sabia greu aquella sensació de soledat. Així que va prendre una determinació: va engegar el forn, i va agafar el telèfon, mentre li tremolaven les mans i la voluntat. Havia arribat el moment de convidar a la seva filla, després de tots aquells anys, a menjar pollastre amb prunes. Si acceptava, després podrien anar plegats als Pastorets...

NADAL EN FAMÍLIA (V i prou)

Com que ja havíem ignorat el cos sense vida de la Cinta, varem fer el mateix amb el de la Jèssica, procedint a atacar sense contemplacions aquell conill tan ben rostit. Al cap i a la fi, de dinar de Nadal només n’hi ha un a l’any, i no és qüestió de deixar que s’espatlli per un parell d’incidents mortals irreversibles i sense importància.

Quan ja escurava aquella pota deliciosa, el nebot torracollons es posà a cridar amb una veu histriònica i entristida que què havíem fet amb la pobre Perla, tot assenyalant el que quedava de carn a la safata gran. Tots ens vam mirar, a mig mastegar, sospitant que la gateta persa desapareguda descansava en porcions perfectament masticades dins els nostres respectius sistemes digestius, com si d’una professora de matemàtiques qualsevol es tractés. Varem deixar els coberts sobre el plat, jo vaig escopir el que tenia a la boca, i algú va vomitar en un racó.

A tot això, les espurnes que encara saltaven amb una alegria nadalenca del cable de l’arbre decorat, que, per cert, aquest any havia quedat preciós, van prendre les cortines, i aquestes el bufet, i aviat el menjador quedà envoltat de flames, fum i dels crits histèrics de la sogra que provocaren que el seu marit es tornés a mullar els pantalons. El fum s’espessia per moments i tothom buscava la porta amb empentes, estirades de cabell i donant cops de puny. Fou una bonica estampa familiar de lluita per la supervivència, i els sis punts que em van haver de donar al llavi partit en poden donar constància.

De sobte, entre la densitat del fum, aparegué una enorme figura vestida d’un vermell llampant, i tots els nens la reberen al crit de “Papà Noel, és Papà Noel”, mentre la mare mirava de fer-lo fora a espentes i rodolons, dient-li amb la seva parla pastosa d’esperit de vi que ja havia donat l’aguinaldo i que no disposava de canvi. El bomber, doncs d’un bomber es tractava, feu un “Ho, ho, ho” a l’estil de Santa Claus, per tranquil·litzar els nens i la mare, tot i que sonà aflautat i una mica descafeïnat pel meu gust, agafà la mare i se l’endugué. Un exèrcit de bombers va aparèixer darrera seu, i ens tragueren a tots al carrer, sota les mirades encuriosides dels veïns que havien sortit als balcons mastegant torrons i amb una copa de cava a la mà, i, a falta de res millor a dir, ens desitjaven un bon nadal.

Vam acabar l’àpat nadalenc en un dels pavellons esportius municipals, embolicats amb aquelles mantes de paper de plata, i menjant-nos un frankfurt del Viena, cortesia de l’Ajuntament. A poc a poc, hi havia anat fent cap tota la família, fins i tot, oh sorpresa, la Perla, que havien rescatat a la branca d’un plàtan del carrer. La seva visió ens feu respirar alleugits. Era innegable que ens havíem menjat un gat, com cada any, però almenys no havia estat la Perla. L’única que no va venir fou l’àvia. Quan l’incendi fou extingit, varem trobar la cadira de rodes calcinada, però el seu cos, misteriosament, no va aparèixer mai, cosa que ha donat lloc, al llarg d’aquest any, a tot tipus de teories absurdes i hipòtesis maquiavèl·liques i malintencionades.

En fi, enguany farem el dinar a casa d’un dels oncles, i ja s’acosta el moment. Tinc ganes de tornar a veure la família, m’han arribat comentaris dels cosins que aquest any no serà el típic dinar de Nadal, i que hi haurà sorpreses. Només de pensar-hi ja tremolo, però que voleu que us digui, a cadascú li toca la família que li toca, això no es pot escollir, i qui tingui una família normal sense cap element que grinyoli, que llenci la primera pedra. O la primera rajola de torró d’Alacant, que pel cas, ve a ser el mateix.

The End

UN DIA TRIST

Ahir va ser un dia trist, que es va mig llevar mandrós i ploraner. La nit, una de les més llargues de l’any, semblava no voler recollir la foscor que havia estés per tapar-se, i s’amagava trapella darrera l’espessor del núvol llagrimer, gris i infinit, que va cobrir el cel durant tot el dia. Les passes ressonaven buides per l’empedrat moll d’una Plaça de la Font que semblava més gran que mai, sense més gent que siluetes encongides, folrades de gavardina i paraigües, i apressades sota una pluja d’hivern suau i insistent. La il·luminació nadalenca es multiplicava a través de les gotes d’aigua que s’anaven adherint als vidres de les ulleres fins que, sense previ avís, es van apagar totes de cop, i la penombra forçada de la matinal de desembre embeguda em produí una primera sensació de desconsol sobtada. La cantarella dels maleïts nens –i nenes- del sorteig de Nadal augmentava el desesper d’aquells que, com jo, tot i comprar algun número ocasional, mai no vam tenir una autèntica esperança de que la fortuna ens podria afavorir en aquella rifa aleatòria i capritxosa.

En creuar la portalada de l’Ajuntament i desitjar-li un bon dia al porter, com sempre orfe de resposta, em sobrevingué una primera fluixera de cames, en constatar que potser, probablement, aquella seria la darrera vegada rutinària en que ho faria. Després de fitxar, només restava obrir la porta del departament, agafar aire fort, molt fort, vestir la cara amb el millor dels somriures que guardava a la butxaca, i, després d’entonar el segon bon dia del matí, fer alguna broma suau. Com sempre. La representació del pallasso trist quan la funció ha de continuar.

Després, només un matí llarg per endavant, etern, de cops d’esquena i petons de bons desitjos, d’ordenar papers al ritme de la música ofegada de les nadales més compungides que mai no hagi sentit, de mirades franques als ulls, d’humitat exterior i interior, d’encaixades fortes de mans, de por pel futur incert.

I en mig de l’aïllament, de la foscor en solitud abandonada en el meu racó d’oficina, aquell a recer de la columna, s’encengué una flama, com un llumí que s’incinera per donar, a més d’una lànguida llum, una sensació d’escalfor, petita i domèstica, però tant acollidora i necessària... Aquells a qui, més que ex companys vull considerar amics, em volien demostrar alguna cosa. Un petit comiat que em trencà per dins, tothom havia volgut ser-hi, amb un present senzill, que són els més valuosos: un llibre d’edició vetusta, un Dickens de fantasmes nadalencs i records d’infantessa, ni més ni menys, de pàgines vastes i acigronades, que demostra que no era un regal qualsevol, que havia estat buscat per agradar amb el millor dels desitjos. Els tres fantasmes que visiten a Ebenezer Scrooge també m’havien estat visitant a mi durant tot el matí ennuvolat, i m’hi havia d’enfrontar un cop més; el passat, aquest present una mica coix, i el futur, fosc i tenebrós, però amb l’esperança que amb una mica d’esforç som a temps de millorar-lo. Fantàstica al·legoria. I el millor regal, l’afecte d’aquells amb qui hem compartit un fragment de vivències al llarg d’una pila de mesos. Només tindria paraules de gratitud si fos persona de paraula fàcil. Però, a més de no ser-ho, els pocs mots que volia pronunciar se’m van entortolligar en aquell nus de la gola que creixia progressivament sense que semblés que s’havia d’aturar mai; després, seguí plovent, però les gotes, en plegar, semblaven menys fredes i esmolades.

Només em queda constatar que, passades aquestes hores, queda aquesta sensació tèbia de gratitud; les pampallugues reflectides als ulls quan, consumida la llum, tornà la foscor, encara ballen sobre les meves pupil·les miops. Aquestes guspires són, en definitiva, les que fan que no pugui veure l’obscuritat opaca, només la llum somrient al final d’un túnel que, segurament, no serà tant llarg com semblava aquests darrers dies.

A aquells que em facin l’honor de llegir aquestes línies, i que sabran que estic parlant d’ells, els hi voldria agrair aquest llumí encès. Gràcies al vostre gest, ahir, a mi també em va tocar la grossa de Nadal, amb l’avantatge de que la meva val per tots els diners del món.

AMIC INVISIBLE

Avui he decidit plagiar, directament, a l'amic i company Pau Roig; tant la imatge com el text són només mèrit seu, i fan referència a un clàssic d'aquestes dates: l'amic invisible. El text me'l va dedicar el passat dijous en un sopar literàri, la imatge li he robat, i ja que no li he demanat permís, permeteu-me que li faci una mica de publicitat, i permeteu-vos una passejada per la galeria virtual que té al Facebook:

http://www.facebook.com/profile.php?id=100001044615351#!/profile.php?id=1048613094

En fi, espero que després de veure això, no passi a ser un ex amic i ex company.

"Amélie.

  Irving.

  Tancat per vacances.

  Sempre plou sobre mullat senyor.

  Armando.

  Berlin.

  Escriure sobre el fet d'escriure.

  Sagrada Família.

Són etiquetes que afegeixen informació i accesos ràpids al teu blog i que, a falta de millor imaginació, completen el teu nom què no és invisible com l'amic, si es mira de baix a dalt."

Pau Roig

M'encanta.  

Gràcies, Pau.

NADAL EN FAMÍLIA (IV)

Mentre sèiem novament a taula, la (o el) Jèssica, serví les torradetes de foie gras (no n’havia salvat ni una, totes inequívocament trencades) i les de fals caviar. També d’altres amb una cosa viscosa i vermella que tenia gust de gasolina i unes d’un verd radioactiu, a la capsa de les quals hi posava en lletra discreta i no massa atrevida “Record d’Ascó” i que per raons òbvies, no només no vaig voler tastar, sinó ni tan sols que em plantessin la safata al davant. El cunyat torracollons, mirant-se les potents cuixes depilades de la (o el) Jèssica, em va tornar a demanar on podia pillar catxo, i un dels nebots que ja no sabia que destrossar va preguntar per la Perla, la gateta siamesa de l’àvia, per tal de poder-la torturar sàdicament. Turmentar a la gateta, és clar, que l’àvia armada amb aquell bastó de sota de bastos encara imposava bastant de respecte. Ningú no l’havia vist, i el nen es posa a plorar i xisclar dient que volia jugar amb la gateta, i tant pesat es posà mentre ja servien la sopa de galets, que l’Antoni, el cosinet, li etzibà tal bufetada que casi li fa saltar un ull (l’esquerre, concretament que tot sigui dit ja no ha tornat a ser mai més el mateix) sota la mirada benevolent del seu pare, el tiet Manolo, que pensava brandant el cap que el pobre noi des que va esbudellar, cuinar i degustar a la porca de la seva professora de matemàtiques, havia de conviure amb un trauma semi infantil que li estava espatllant el caràcter.

A tot això, quan encara no havia pogut ficar-li cullerada a la meva sopa de galets, que pudia a aiguardent, probablement per que a la mare, que havia perdut el sentit de l’equilibri feia una colla d’anys i d’hectolitres etílics, se li havia tornat a abocar el seu clàssic esmorzar de ginebra amb corn flakes dins l’olla del caldo, la sogra em retirà el plat. “Es que us encanteu amb qualsevol cosa, fills meus, i després no donarà temps de jugar al bingo”, em va dir amb la seva mirada lluent d’ex alcohòlica anònima i ludòpata reconeguda.

Quan tots els galets alcoholitzats havien estat retirats, aparegué la (o él) Jèssica de la cuina, mig plorant, seguida del tiet Gregori, que portava la bragueta baixada i feia una cara de pomes agres emmetzinades. La (o el) Jèssica portava la safata amb el menjar estrella del nostre Nadal familiar, el conill amb prunes, adaptació lliure del clàssic plat nadalenc a base de pollastre, tot i que de prunes ja no se n’albirava cap ni una, i també portava una trempera sota la seva faldilleta de minyona que donava tota la raó del món, vista la seva condició, a aquella dita de què Déu dona pà a qui no té dents. No sabíem què carai podia haver passat a la cuina, però a la (o el) pobre Jèssica se la veia desencaixada, tant, que abocà la salsera a sobre dels pantalons sobradament mullats del sogre en ensopegar amb aquell ditxós cable de l’arbre de Nadal que, en aquestes instal·lacions provisionals, sempre queda fent nosa pel terra, provocant la sonora caiguda de l’arbre dels pebrots i un munt d’espurnes i guspires que varen acabar amb la vida de la (o el) Jèssica al moment, electrocutada i totalment fregida (o fregit), quedant una estranya imatge de dona estesa a terra amb una petita tenda de campanya instal·lada en el seu baix ventre. L’àvia es despertà pel soroll i, amb el seu mal humor característic, en notar l’olor de carn cremada, va preguntar que quan se serviria el sopar.

(Continuarà?)

NADAL EN FAMÍLIA (III)

A tot això sonà el telèfon. Era l’avi, que explicà que l’havien deixat en llibertat amb càrrecs a canvi de presentar-se davant el jutge dos cops al mes, així que, va dir, ja podíem anar seient a taula, que ja quasi havia enllestit el pont a l’Audi de sa senyoria i que en quinze minuts seria a casa. La meva sogra va començar a donar crits per tal de que tothom anés cap el menjador, apressada per la ludopatia hormonal, i ansiosa per començar la partida de bingo a la sobretaula, cosa que la meva dona, que és psiquiatra amb deliris de grandesa, neurosis obsessiva i filla única per part de mare, només li permetia el dia de Nadal i pel seu aniversari, al març. El sogre, fruit de les tortures sexuals i de les altres a que el sotmetia la dona, en sentir-la xisclar per tota la casa i pensant-se que volia començar un dels seus jocs privats, es mullà els pantalons, fruit de la por, i, fent com si res, amb les mans tremoloses encara, mirava de dissimular la taca enorme amb el tovalló del joc d’estovalles de fil de seda, especial per a les grans ocasions, però com que tothom començàvem a tenir gana, vam dissimular mirant cap a una altra banda, com si res.

Quan l’avi ja es disposava a beneir els aliments que anàvem a ingerir, com a cap de família, cap de taula i cap de turc de l’operació “farlopa”, se sentí un crit esfereïdor que venia de la terrassa. Tothom s’aixecà i anà corrents cap allí, menys el sogre que no volia mostrar la seva taca d’orina i l’àvia que deia que amb aquell soroll infernal no ens assabentaríem de les campanades i que fessin el favor de portar ja els dotze grans de raïm. Quan varem arribar a la terrassa, vam veure el cos de la Cinta aixafat al pati del principal segona, el dels Peláez. Algú li preguntà a l’Estevet que què carai havia passat, i ell respongué, amb serenitat, que la Cinta anava tan passada de voltes que s’havia cregut que podia volar, així que havia saltat la barana i s’havia deixat anar. Després, va abaixar la mirada i va fer un somriure pervers i venjatiu. Valorada la situació, l’oncle Gregori va comentar que els Peláez havien marxat a passar les festes de Nadal al psiquiàtric de Sant Boi, com cada any, i com que tots estàvem molt afamats i la cosa ja no tenia remei, vam decidir que ja trucaríem a la policia després de dinar, així que li vam indicar a la Jèssica que ja podia anar servint la sopa de galets.

(Continuarà)

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Quim Monzó

"Els escriptors s’equivoquen quan desenvolupen els plantejaments inicials. No ho haurien de fer. Haurien de, sistemàticament, plantejar inicis i abandonar-los en el moment més suggerent. És en aquest moment de l’inici quan les històries són perfectes. ¿Potser no passa igual amb tot? I tant que sí! No sols en els llibres, sinó també en les pel·lícules o en les obres de teatre. I en la política. Si ets tan innocent com per creure-te’l, ¿no és mil vegades més interessant, positiu i engrescador el programa polític d’un partit que la seva execució un cop escollit per governar?"

Guadalajara
Els llibres

Quim Monzó

NADAL EN FAMÍLIA (II)

Mentre esperàvem que arribés l’avi, que havia anat al Jutjat de guàrdia a declarar com a imputat per un cas de tràfic de farlopa, ens varem anar dispersant per la casa, tot fent una copa. A la cuina, l’oncle Gregori, que és falangista per part de pare i ex-Guàrdia Civil expulsat del cos amb deshonra, li engegava a la Jèssica, la nova minyona equatoriana, un discurs sobre solidaritat xenòfoba amb els pobles llatinoamericans, mentre mirava de tocar-li el cul no massa dissimuladament, sense saber que la Jèssica, malgrat les hormones que consumia des de feia un parell d’anys, abans d’emigrar al país es deia Humberto Oswaldo; i aquesta, o aquest, o com sigui més correcte dir-ho, resignada tot i que amb un evident atac de nervis, es deixava fer per por a una denúncia que li podria provocar una expulsió de l’estat, i haver de tornar a exercir la prostitució als suburbis de Guayaquil, la seva ciutat natal. Quan l’oncle Gregori afluixava una mica, es consolava menjant compulsivament les prunes del rostit que s’empassava amb glops força generosos de les ampolles de licor de préssec de la nevera, que després reomplia a l’aixeta. Al menjador, l’àvia, que ostenta el rècord de malalties acumulades del centre d’assistència del barri, cridava des de la cadira de rodes que engeguéssim la tele, brandant amenaçadorament el seu bastó, que volia veure les campanades de la Puerta del Sol, i l’Antoni, el cosinet, li explicava per enèsima vegada, amb paciència de guant blanc, que érem el dia de Nadal i no el de Cap d’any, mentre li ficava mà a la bossa per cisar-li els diners de la cartera, sota la mirada comprensiva del seu pare, el tiet Manolo, que pensava brandant el cap que el pobre noi des que va degollar i esquarterar a la bacona de la seva xicota, no havia tornat a ser el mateix.

A la terrassa, on la Cinta havia sortit a fumar-se un porro, l’Estevet la cossia a preguntes sobre la seva futura maternintat, mentre ella notava que la maria i els tres gintònics ja l’estaven posant a to. Quan l’Estevet li preguntà si li podia tocar la panxa, per veure si notava les patadetes del fruit de la violació que va patir a l’ascensor de casa seva en mans del seu veí del sisè tercera, ja no va poder estar-se’n més i va esclatar a riure, amb aquelles riallades exagerades i nervioses que provoca l’alcohol, mentre l’Estevet, ofès, somicava que era terrible ser un nena de 15 anys atrapada en el cos d’un noi adolescent que mai no podria experimentar una cosa tan meravellosa com la maternitat, provocant encara més riotes i xufles de la Cinta.

(Continuarà)

RESSACA ELECTORAL

Fa uns dies, quan encara estàvem immersos en la inacabable campanya electoral, vaig avançar ràpidament una furgoneta blanca, d’aquelles tan grans, que estava parada en doble fila. En el moment de passar pel seu costat, vaig poder clissar que duia, enganxats amb celo als laterals, uns cartells que em van cridar força l’atenció: eren uns pòsters amb fotos en blanc i negre on un joveníssim Adolfo Suárez seduïa a la càmera mig somrient, mentre un eslògan mirava de penetrar en l’ànima de qui s’ho mirés amb un cert regust nostàlgic, que deia alguna cosa semblant a “te’n recordes de nosaltres?”.

Si, estaven fent campanya pel CDS, el Centro Democrático y Social, que el president Suárez es va treure de la màniga per mirar d’assaltar i conquerir de nou el Palacio de la Moncloa, poc abans de que la seva antiga UCD esclatés en mil bocins impossibles de reenganxar.

Cal contestar, ara que han passat les eleccions, que sí, jo me’n recordo, tot i que als seus anys daurats (1986: tercera força política al Congrés, amb 19 diputats electes) jo no era més que un adolescent, i tot i tenir-ne memòria, el que ignorava és que aquesta gent encara remenessin la cua.

Això em va dur a pensar en tota aquella gent anònima que, bé des de forces polítiques extraparlamentàries, bé des del voluntariat o forçats per imperatiu legal, arriben a moure unes eleccions. Els que lluiten donant el seu temps disponible per oferir uns ideals en els que creuen fermament, els que condueixen furgonetes i autobusos electorals, els que preparen els càterings i els que escombren el confeti quan els mítings ja s’han acabat. Els uns lluiten per uns ideals que, probablement, no arribaran a ningú; els altres, es guanyen la vida o fan negoci en paral·lel a la política, d’una manera lícita i honrada.

Després hi ha els funcionaris municipals, de jutjats, policies, de correus, que han de treballar el dia escollit per anar a votar; els voluntaris dels partits, els ciutadans escollits per a formar les meses, els que fan els sondejos a la porta del col·legi electoral, els periodistes... milers i milers de persones treballant conjuntament per a una causa comuna: la democràcia.

Avui tots els polítics, els de sempre, hauran sortit ullerosos i somrients en les fotos dels diaris. Uns somriuran d’alegria, els altres per obligació: vencedors i vençuts. Aquestes gents anònimes, però, s’hauran hagut de reenganxar a les seves obligacions laborals, esgotats, sense cap mena de reconeixement, però satisfets, amb la complaença que dona l’esforç i una feina ben feta; els membres de les petites formacions potser se sentiran, alhora, decebuts, amb el sistema que no deixa cap escletxa per a que s’escolti la seva veu. Uns pensaran que el món és injust, uns altres se sentiran incompresos...

Aquesta, doncs, no vol ser més que la foto escrita que reconegui l’esforç de tots aquells que avui no surten a la foto del diari; un homenatge als anònims, als que no apareixen als sondejos ni als recomptes.

Ignoro si el CDS ha obtingut algun resultat que els pugui satisfer, tot i que suposo que no. Com moltes altres formacions (se n’han presentat més de trenta) seguiran pul·lulant pels carrers amb pòsters enganxats amb celo i altaveus cridant consignes i eslògans per sobre de horribles músiques que, a més, sonaran distorsionades; insistentment, esperant la seva oportunitat per esdevenir grans, oportunitat que, probablement, no arribarà mai. A tots ells, felicitats: per la feina feta, per la il·lusió; per fer-me creure que, mentre hi hagi una sola idea per la qual lluitar, un ideal per defensar, sempre hi haurà un grup d’homes i dones, per petit que sigui, disposat a lluitar per defensar-lo.

BARÇA 5 - MADRID 0

Avui el Cristiano Ronaldo dormirà tranquil i feliç: dels 8 gols que s'esperava, només n'ha encaixat cinc...

Mentrestant, a la Casa Blanca...

NADAL EN FAMÍLIA (I)

Els llums de colors fa dies que pengen dels principals carrers de la ciutat, grisos, deprimentment apagats. L’aire fred escombra les fulles dels plàtans de les voreres gastades, perseguides per la canalla que sembla no notar les baixes temperatures. Per tot arreu em persegueixen iaies enganxoses, amb la seva mirada dolça filtrada pels vidres de les ulleres progressives que em jutgen, em condemnen ves a saber per quina falta i després em perdonen compassivament a canvi de que els hi compri participacions de la loteria d’aquells talonaris escolars dels néts o de diferents agrupacions socials el nom de les quals no havia sentit en la vida, mal impresos i en colors horripilants, com horripilant és la cantarella dels nens repel·lents que surten de les ràdios dels bars i envaeixen l’ambient sonor dels carrers el dia del sorteig. Indefectiblement, puntual com sempre, potser fins i tot més que mai, s’acosta el Nadal, i amb ell aquella sensació desagradable de tenir els peus freds, les mans gelades i la cartera buida.

Aviat arribaran aquells àpats interminables, amb sobretaula jugant al bingo amb la sogra ludòpata, fent trampes i anant tota trompa, on la família ens espera amb els braços oberts mentre es nota en l’ambient de caldo agre, bullit durant hores, l’estrès amateur d’organitzar reunions gastronòmiques lluïdes i a gust de tothom. Encara recordo el dia de Nadal de l’any passat, amb tota la família reunida, inclús aquell cunyat, divorciat i torracollons que venia del poble, i no deixà de preguntar-te on podia “pillar catxo” aprofitant la seva estada a la ciutat. Els nebots i aquell nen subsaharaui adoptat per una cosina, xisclaven histèrics per tota la casa, corrent amunt i avall, mudats a l’estil del segle XIX i plens de taques amb restes del Cola-cao del matí i marques de petons amb pintallavis a les galtes, destrossant el mobiliari i guixant les parets de la casa, mentre la mare, amb un posat d’histerisme relaxat, nerviosa, no deixava d’omplir-se amb mans trèmules successius gots de vermut negre, fent drindrinejar alhora els glaçons a les parets de vidre del got i les polseres amb quincalla penjant dels seus canells, gaudint de l’alleugeriment del delirium.

(Continuarà)

LA BÍBLIA EN VERS

Josep Maria Carulla i Estrada

Autor de la Bíblia en vers

Igualada 1839 – Granada 1919

Josep Maria Carulla i Estrada nasqué a Igualada el dia 1 d’octubre de 1839. L’obra que el va fer més popular va ser una adaptació de la Bíblia en vers, dels quals només es van publicar el Gènesi i l’Èxode, mentre que la resta roman inèdita. Els volums son a l’Abadia del Sacromonte de Granada, on va residir els darrers anys de la seva vida.  

L’esforç va ser considerable, 73 gruixuts volums en octosíl·labs castellans. Va enviar una còpia al Papa Lleó XIII que, en reconeixement a la tasca de traslladar el text de la Bíblia en forma de vers, li va concedir la distinció "Pro Ecclesia et Pontifice".

S’ha de dir, tot i això, que l’esforç que l’insigne igualadí va fer per passar la Bíblia a vers no va anar acompanyat per un talent poètic destacable, i el text va resultar tant espès que durant molt de temps va ser motiu de broma en molts cercles literaris i des de llavors, l’expressió “La Bíblia en vers” s’usa com equivalent de tot allò confús, excessiu o difícil de digerir. El fet es va accentuar perquè ell volia acabar el treball com fos, i tenia la intenció de publicar-lo sense corregir-lo.

Aquests són alguns dels versos de l’obra:

Con traje de tertulia

Salió Judith del pueblo de Betulia

Un altre exemple, referint-se a les llenties de Jacob, és:

Coció este preferido

un potaje, y habiendo luego hablado,

el hermano rendido,

le dijo con agrado:

-El manjar rojo dame que has guisado

El crític Antonio de Valbuena li va dedicar un capítol en el seu llibre “Ripios vulgares”.

Publicà també Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a Su Santidad el Papa Pio IX (1875) i biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (1880).

Va morir el 1919 a Granada, ciutat on es conserva un retrat seu al Museu de Pintura del Palau de Carles V.

Extret de:  http://www.sagradafamiliaigualada.org/empresa.php?id_categoria=146&arbol_categorias=arbol_empresa

EL QUIXOT EN VERS

ACABA “EL QUIXOT” EN VERS.- El dia 22 del passat mes de juliol, just a les tres i cinc de la tarda, Vicente Seva Villaplana donava per acabada la seva obra a Alacant. Va reunir la seva família, va obrir una ampolla de xampany i va immortalitzar l’esdeveniment amb una càmera de butxaca. Acabava d’enllestir el seu Quixot en vers: 2.000 folis, 100.000 versos i tres mil cinc centes hores de treball, repartides en 34 anys. La paciència d’un home polifacètic i “les muses de l’Albufereta”, van fer possible la culminació d’un projecte literari que va començar en la sobretaula d’un “almosaret”, en el berenador de “Paco el Churrero”. Fa ja molt de temps.

“En un lugar de la Mancha/ cuyo nombre no quiero expresar/ por miedo a caer en plancha/ siendo tan grande el lugar/ no hace mucho tiempo que vivía/ un hidalgo de lanza en astillero/ adarga antigua, rocín que casi se tenía/ y galgo corredor, no muy ligero.”

Són els vuit primers versos, escrits l’any 1951, quan en Vicente Seva tenia vint anys. És la primera pedra d’una muralla xinesa literària escrita per un alacantí, abduït per aquesta estranya bogeria del paper en blanc i la ploma.

Diario Ya
17 d’agost de 1985
Traducció profana.

(Els versos són els originals en castellà)

COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL (...y yo con estos pelos!)

M’ha semblat sentir aquest matí a la ràdio, per que jo encara soc d’aquells diplodocus a extingir que se n’assabenten de les coses per la ràdio i no per la tele o internet, que aquesta matinada ha començat la campanya electoral. Quina ficada de pota -he pensat- segur que s’han equivocat. Per què, si ara comença la campanya electoral, què carai és tot el que hem hagut de patir fins ara? Aquests periodistes, he pensat, tenen el cap a quarts de quinze. Però a mig matí, tot fent un cafè i fullejant el diari, per que jo encara soc d’aquells neandertals que fullegen el diari tot fent un cafè en lloc de portar un ordinador portàtil o parlar pel mòbil, he vist la típica foto dels candidats enganxant cartells, com si d’una prova d’un concurs estiuenc de televisió es tractés, i on se’ls hi veia força poca traça, tot sigui dit (se’ls hi dona millor tallar cintes per inaugurar coses, que també és un treball manual força reeixit). Llavors me n’he adonat que qui havia badat era jo.

Així que ja m’imagino el que ens espera: embussats a l’autopista, les ràdios vomitaran blocs electorals a traïció, dels que no podrem escapar perquè totes les emissores els engeguen a l’hora; al girar les cantonades ens trobarem pancartes immenses on candidats desfigurats per l’ampliació desmesurada de les seves fotos ens somriuran sinistrament, provocant-nos més d’un malson; obrir la bústia esdevindrà una acció de risc, davant el perill d’allau de propaganda electoral embotida tant si com no, que ens podria arribar a ofegar sota el seu volum amb tràgiques conseqüències (no seria el primer cas); les teles oferiran mítings d’aspirants proferint insults a tort i a dret, fins i tot quan es despistin rebran els del seu propi partit i tot, i, quan estiguem a casa còmodament en pijama atenent les trucades dels tele operadors llatins que ens volen vendre productes de telefonia, torbaran la pau de les nostres llars (com deia aquell) amb l’excusa dels porta a porta. I tot plegat, desembocarà en la gran festa de la democràcia (que també és una frase força gastada), el dia de les eleccions, on no anirà a votar ningú i tots diran que han guanyat. Inclús pel dia següent, com si d’una costellada es tractés, sembla que han organitzat un partit de futbol d’aquells que anomenen “del segle” i que només es poden veure tres o quatre cops l’any.

El que sí que m’ha sorprès, per primer cop, són els eslògans dels partits: són d’una sinceritat encomiable. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure el fracàs del “Yes, we can” d’Obama. De totes maneres, com que els hi he fet una ullada ràpida, potser és que no els he entès bé. Per exemple, en Montilla es postula com “La garantía de res”. Home, doncs hi estaríem bastant d’acord, en que no dona una imatge de solvència, precisament. En Mas anuncia “Una Catalunya que es mor”, que és com no dir res, és a dir, no hi ha missatge, o en tot cas, és un missatge passiu. Què no ha vist mai, aquest home, un capítol de House? Doncs si es mor, desfibril·lador, punció lumbar, o el que sigui, però reaccioni!!. Els d’Esquerra, anuncien que van lents... doncs, apa, una mica de garbo, que deia la meva àvia... I finalment, en el dels peperos no m’hi he fixat gaire, però sembla que estava en català (ooooh!) i ja han anunciat que es recorreran a sí mateixos davant el Tribunal Constitucional (aaaaah!), en un exercici de responsabilitat i coherència (com els hi agraden aquestes dues paraules, redéu!).

Així que arribats al famós dia 28, aniré a votar, per que soc una persona responsable i obedient, però em sembla que em votaré a mi mateix, un diplodocus neandertal, ja que sóc l’únic en qui puc confiar que totes les promeses electorals que em faci, miraré de complir-les honestament. I, en cas de no fer-ho, d’aquí quatre anys en parlarem...

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: John Irving

"I encara hi havia una altra raó més mesquina, més egoista, per les llàgrimes de Ruth. I era que, precisament, llegir Yeats li havia tret les ganes fins i tot de provar d’escriure poesia; les seves eren les llàgrimes que plora un escriptor sempre que sent alguna cosa millor del que ell o ella podrà escriure mai."

Una dona difícil
John Irving

XIRINGUITO II (Exercici seixanta)

A propòsit del text “Xiringuito”, l’amic i company Jordi em fa notar que té un cert aire al tema Exercici seixanta d’Els amics de les Arts. Sincerament, no els coneixia, però després d’haver escoltat la seva cançó, el seu rap, només puc dir-hi una cosa: m’encanta!

En quant a les similituds, cal comentar que mentre jo mirava de fer un text més aviat estètic basat en la dificultat de que tots els mots comencessin per una lletra no massa afavorida en la nostra llengua (com se’n deia, d’això? Un tautograma?), sembla ser que la seva recerca va encaminada més aviat a aconseguir un determinat efecte fonètic.

I és que en aquest món sembla ser que ja tot està inventat, oi?

En fi, espero que Els amics de les Arts hagin aconseguit tot el que es proposaven amb aquest rap (cotxes de luxe i noies fantàstiques, bàsicament, segons expliquen en algun vídeo impagable penjat a la xarxa). No és, però, el que penjo tot seguit. En aquest hi ha la seva actuació d'aquest Exercici seixanta, a veure si us agrada tant com a mi!!

Gràcies, Jordi!!

XIRINGUITO (Un text classificat "X")

Xinesos xicotets xarrupen xupitos xampanyeros. Xiquets xarlatans xumant Xibeques xino-xano. Xup-xup, xafogor xopa. Xefs xoriceros xuclant xacolí. Xurreros xalats xifren xicres xocolateres. Xou, xauxa! Xacals xaperos xerrant xenofòbies xovinistes. Xicots xatejant xarxes, xinxant, xivant xorrades xafarderes. Xitxarel·los xiulant xarangues xilenes. Xicalla xollada xiuxiueja, xiroia, xabacaneries xungues… xiscles… xivarri... xerinola!!!

LA JÚLIA ALS 6 ANYS

Ulls de castanya de mirada avergonyida. Cor de panellet de costosos petons, d’abraçades eternes, d’instants infinits.

La Júlia és, als seus 6 anys, un laberint d’emocions del que no sempre troba sortida. Princesa en un món d’heroïnes alades, col·leccionista d’enuigs, especialista en guitzes, i tímids afectes que, un cop superat el primer rubor, creixen fins a esdevenir gratacels gegants de tendresa. De mirades baixes i somriures amagats, neix l'embrió d'una primera maduresa infantil.

La Júlia és badar amb tot allò que és mou. La Júlia és badar amb tot allò que s’està massa quiet. És riures encongits o desbocats, cors i fades, ballar danses inventades, cantar sons de sirena. Presumida, la seva vida és jugar, com no pot ser d'altra manera, estimar xafogosament, ser estimada obertament. Sumar amb els dits, picar paraules, cantar en alguna cosa semblant a l'anglès. Dibuixar regals, pintar vestits roses, tallar, enganxar, demanar celo, creativitat experimental. Escriure cursilades amb milions de faltes d'ortografia, algunes que ni sabies que podien existir; xiuxiuejar secrets, llegir llibres de lectura fent estranyes cantarelles avorrides, viure, sentir-se viva!

Tot això és la Júlia avui: un plançó que promet ser una alzina en un bosc de roures. Per molts anys.

MISSATGE SORPRESA!!

Sovint a la vida et preguntes per què fas certes coses que, al cap i a la fi, només representen una pèrdua de temps.

Avui és un d'aquells pocs dies en què hi trobes una grata resposta, en un simple correu electrònic:

"Assumpte: El teu blog destacat al 3cat24

Hola Sebastià,

El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui divendres 29 d'octubre li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:

http://www.3cat24.cat/blogs"

Moltes gràcies.

De debó.

 

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: García Márquez

"Nunca hice nada distinto de escribir, pero no tengo vocación ni virtud de narrador, ignoro por completo las leyes de la composición dramática, y si me he embarcado en esta empresa es porque confío en la luz de lo mucho que he leído en la vida."

Memoria de mis putas tristes

Gabriel García Márquez

LA SAGRADA FAMÍLIA (versió 2.0) DE MADRID

Vista de les obres de la Sagrada Família de Madrid, on

es pot apreciar la semblança amb el temple bardeloní

Segons ha informat la Presidenta del Govern, Leire Pajín, la Sagrada Família de Madrid estarà enllestida en unes setmanes. Com es va fer públic en el seu dia, el nou temple serà fidel a l’essència i l’estètica del que hi havia en construcció a Barcelona, però serà deu vegades més gran i estarà millor equipat: confessionaris digitals de tecnologia 2.0, missals en MP3 que es podran descarregar per Internet a canvi d’una almoina, aparcament per a deu papa mòbils estàndard i un parell més en format limusina, escenes hologràfiques de la Bíblia, sala de càstig per a cures pederastes, i crucifixos en 3D (ulleres no incloses).

De totes maneres, sembla ser que el Papa Kevin Oswaldo I ha declinat la invitació per a santificar el nou temple madrileny, al·legant que amb un Sant Pare aixafat per l’especulació immobiliària sagradofamilienca del país ja n’hi ha prou. Recordem que el novembre del 2010, un tràgic accident va acabar amb la vida del seu antecessor, juntament amb un gran nombre d’autoritats eclesiàstiques i polítiques de l’estat. L’esfondrament, tot i que primer fou atribuït a un atemptat terrorista de fonament integrista islàmic, es va descobrir amb posterioritat que es degué a un esllavissament de terres a sota els fonaments de l’edifici per culpa del túnel de l’Ave que per aquella època s’excavava a la zona, i que finalment es feu passar pel Tibidabo. Tot sembla indicar, doncs, que l’estrella canònica escollida per a l’esdeveniment serà el Pare Jony (http://www.parejony.com/) i el seu rock predicador.

El cap de l’oposició, Mariano Rajoy, a qui es comença a anomenar “Superman” i també “el gafe”, després de sobreviure tant a un accident d’helicòpter, com al citat esfondrament (a més de a successius fracassos electorals), ha qualificat la qüestió de hilillos de plastilina de propaganda electoral, que l’únic que pretenen és desviar l’atenció de tot allò que realment interessa als espanyols, és a dir, els toros.

Per la seva banda, la Presidenta de la Generalitat, Yanina Abdelakharim, ha demanat la cessió a Catalunya de la part proporcional d’una de les torres, en compliment del tram autonòmic de la indissoluble unitat de la nació espanyola. En saber-ho, altres presidents regionals s’han afegit a la demanda de la seva porció. Tot i que han confessat que no sabran què fer-ne, han argumentat que si Catalunya ha de tenir aquesta quota de l’obra arquitectònica, ells també la volen. Faltaria més.

CENTÓ SEMI INFANTIL

La nena maca, al dematí,

s'avorria molt i sortia a jugar:

ara balla pel camí,

puja a la muntanya...

Plou i fa sol.

És el més bonic que hi ha!

Un matí, va sortir

i la llum es va apagar

¿en els estels què hi ha?

Se'n va a la guerra.

Sa mare la crida:

¿què dirà la gent?

Una noia i un soldat,

marxant al mateix pas:

amb el peu, amb la mà...

Plou i neva, i nevarà.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Paul Auster

"En l’ofici d’escriure no hi havia cap regla, va dir. Si et fixaves en la vida de poetes i novel·listes, el que et trobaves era un caos total, un revoltim infinit d’excepcions. I tot plegat perquè escriure era una malaltia, va continuar en Tom, el que es podria considerar una infecció o una grip de l’esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves i vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats. Repassant la llista dels gegants i semigegants, descobries escriptors que van abraçar totes les inclinacions sexuals, totes les tendències polítiques i tots els atributs humans; des de l’idealisme més noble fins a la corrupció més insidiosa. Hi havia delinqüents i juristes, espies i metges, soldats i conques, viatgers i reclusos. Si no se’n podia excloure ningú, què impedia a un excorredor d’assegurances de gairebé seixanta anys sumar-se a les seves files?"

Bogeries de Brooklyn

Paul Auster

TAULETA DE NIT: Hombres Salmonela en el planeta Porno, de Yasutaka Tsutsui

La primera vegada que em van parlar d’aquest autor, no l’havia sentit anomenar mai. De fet, qui me’n parlava tampoc, i fou incapaç de repetir el seu nom de memòria. El que sí que feu, va ser dir-me el títol del llibre, un nom entre estrambòtic i desmarxat, més sarcàstic que irònic amanit amb un xic de cinisme. La qüestió és que un tipus tan anònim en el nostre entorn cultural, és molt conegut en el seu Japó natal. I no és estrany. A part de la raresa del títol que ens ocupa, en Tsutsui té més de trenta novel·les i quaranta col·leccions de contes publicats. Ha guanyat els premis més importants del seu país i moltes de les seves narracions han servit de guió per a pel·lícules manga que s’han convertit per als joves en verdaderes obres de culte. A més, l’autor afirma sense cap mena de pudor que molts dels darrers èxits de Hollywood (crec recordar que entre ells El show de Truman) són autèntics plagis de les seves històries, i ha estat nomenat pel govern francès Chevalier des Arts et des Lettres. La seva biografia es completa amb les seves facetes d’actor i de músic. I aquí, fins fa poc, res de res. No em direu que, si més no, en un món que presumeix de global en l’era de la informació, és curiós. L’any 2008, però, Ediciones Atalanta, va decidir posar al mercat aquest exemplar, en castellà, per al gaudi de tots aquells que se sentin atrets per històries com les que ens ocupen, desbordants de fantasia i comportaments individuals i col·lectius extrems, que en alguna ocasió no estan exempts d’una certa poètica romàntica (en el sentit destructiu i caòtic del romanticisme, no pas sentimental, res més lluny del sentit de les seves lletres) i d’una descarnada crítica social envers el comportament alienat de les masses, tot barrejat amb un "subtil" toc d'humor a l'estil de la mítica "humor amarillo".

En aquestes pàgines, hi trobem històries per a tots els gustos: la d’un bonsai que, posat a la capçalera del llit, provoca somnis eròtics en aquells que hi dormin, però que s’acaben barrejant amb la realitat de manera que les situacions somiades per uns, esdevenen reals per a altres, fins que tot es barreja en una única realitat, i tot amb una càrrega obscena d’obsessió sexual autodestructiva. També podem llegir la història d’un paio absolutament normal que és refusat, en demanar-li una cita, per una de les secretàries de la corporació on treballa, i aquest fet tan absolutament vulgar i quotidià esdevé, sense saber ningú perquè, titular en tots els mitjans de comunicació, que s’obsessionen amb el tipus i li fan la vida impossible; vindria a ser una mena de “príncipe del pueblo”, un Belén Esteban (puag!) sense necessitat de visitar cap plató televisiu, doncs són els mitjans els qui el persegueixen a ell. En un altre dels relats, una massa informe de gent es veu atrapada en un embús superlatiu quan es dirigeixen a la platja per estiuejar, i sense saber-ne massa la causa, acaben en una massacre dins el mar, aixafats els uns pels altres. També podem llegir la història de la persecució dels darrers fumadors per part de la societat primer, i de l’exèrcit al final del relat: només queda un fumador, i han de prendre la decisió de què fer amb ell, mentre l’apunten amb els seus fusells. O el d’una ciutat amb cert aire feminista que sura al mar sobre una gran base de boles de pachinko, fins que un petit terratrèmol trenca l’equilibri i la ciutat es comença a inclinar cap el sud-oest, cada dia una mica més, mentre les ames de casa vigilen que ningú no fugi de la ciutat. Tanca el recull la història que dona nom al llibre, una autèntica orgia imaginativa sobre un planeta on un equip de científics està investigant el perquè de l’obscenitat de tots els éssers vius, tant animals com vegetals, que l’habiten, sobretot a causa de que una planta ha aconseguit deixar embarassada a una de les doctores de l’equip.

En fi, el llibre no té rebuig i l’editor, conscient de lo poc conegut que és l’autor entre nosaltres, dedica les darreres pàgines a una entrevista amb ell, una iniciativa que em sembla lloable i exemple a seguir amb autors desconeguts en el nostre entorn, sobretot si tenen un potencial consolidat en una obra que sembla tan apassionant com estranyament absent entre nosaltres.

Espero frisós que algú em torni a comentar que ha aparegut una nova obra d’en Tsutsui traduïda. Amb això queda tot dit.

MIGUEL ÁNGEL

Avui és un dia trist per al meu amic. S’ha aixecat d’un llit estrany sense ganes, a la força, i s’ha pres el cafè del matí tot i trobar-lo el més amarg del món. Des de la seva finestra ha vist, tremolant, que el sol lluïa amb una certa desgana de tardor mediterrània, però el seu interior estava ennuvolat amb amenaces de xàfecs intermitents sobre el seu cor. Ha refrescat. Al seu voltant, només cares de circumstàncies, si no tristes. I cansades, molt cansades. Aroma de cafè d’absència i torrades amb essència de nostàlgia que s’escampen lentament pel pis. Després, s’ha vestit; s’ha hagut de posar una roba que no li feia ni punyetera gràcia posar-se. Ha fet un petó a la dona. I dos a la mare. Després, li ha hagut d’explicar al seu fill que, avui, s’acomiadarien de l’avi.

En altres èpoques, quan érem uns simples estudiants de batxillerat més o menys despreocupats, potser hagués estat més fàcil dir-nos alguna cosa més, fer alguna cosa més que una simple abraçada. O, millor, que una complexa abraçada, plena de silencis eixordidors. Llavors parlàvem més, sovint de ximpleries i foteses, però també de dones, i de música, i del bombilla, el professor de química, coses que ens eren importants llavors, i feien que, només amb una mirada, ens entenguéssim, atrinxerats a la última taula del Chaplin. Tots fèiem pinya. Fum de cigarretes, ampolles de cervesa que rodaven sobre la taula... música de Loquillo y los Trogoloditas o The Cure, tant hi feia! Després, la vida se’ns va posar pel mig, afegint distància física i cronològica a la nostres amistats, enredant-se entre la complexitat dels estudis, primer, de casaments i canalla després, amb un pessic gros d’obligacions laborals i un toc de desídia per una vida que, poc a poc, com els trens de vapor a les velles pel·lícules, avançava convertint-se en un punt irreconeixible, allà en l’horitzó.

I ara, quan ens trobem, es com si estiguéssim a les fosques. Ens costa dir-nos paraules que signifiquin alguna cosa. Potser no cal. O sí. M’hagués agradat saber més que dir davant la magnitud del teu, del vostre desconsol d’avui. Però no n’he sabut mai...

Avui haurà estat un dia llarg i trist per al meu amic. Sortosament, el dia s’acaba, i la frescor de la nit llunyana farà més lleugera la feixuga càrrega que encara li tocarà dur a sobre. Li farà dos petons de bona nit a la mare, que encara sangloteja, i un a la dona. I, malgrat que una mica d’aquesta tristor se li quedarà al fons d’algun lloc dins l’ànima per sempre, com el poso de sucre en el fons d’una tassa, demà serà un dia diferent, la llum serà una mica més clara, la roba més còmoda i el cafè una mica menys amarg.

 

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Mathew Tree

"Jo només volia una cosa, la mateixa cosa que havia volgut (…) des dels catorze anys, és a dir, ser escriptor, tal qual, SER ESCRIPTOR, i no només escriure, no, no veia cap obra mestra a l’horitzó, no m’interessava el concepte d’un bon llibre, mai no volia contribuir gens, de fet, a l’anomenada LITERATURA.

No, no m’importava ser famós ni tan sols com a escriptor.

No, jo només volia ser escriptor, però, això sí, un escriptor publicat, perquè un escriptor no publicat no és un escriptor del tot."

Aniversari

Mathew Tree