"I mentrestant tenia el mateix
somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em
portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran
escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost
writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un
autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà,
igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra,
protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).
Això d’escriure la novel·la negra
d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor
dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em
vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a
situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta
i clara, sinó que deia que caminava “sota un cel de Canaletto”. Després vaig
veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook
tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence,
observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del
Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome
desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut
anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als
quioscos.
Si en d’Annunzio era un mal
escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del
vici de la citació vaig decidir no escriure més."
Número zero
Umberto Eco
