MONKEYS IN LOVE: El Brindis

El passat dissabte, dia 27 de setembre, la ximpanzé Micaela de Tarragona i el Mono de l'Anís del Mono van contraure matrimoni a Badalona, ciutat natal d'aquest, en el que ja s'ha qualificat com el casament del segle.

El que segueix és el brindis que vaig oferir a la feliç parella durant la recepció posterior a la cerimònia, dins la fàbrica de tan refinat licor:

Si em cediu ara un instant

senyores i senyors convidats,

micos, goril·les, goril·los,

ximpanzés i ximpanzeses,

ases, putes i princeses,

cocodriles, cocodrilos,

lloros, lloques i pardals.

I bestiari en general.

No seran més que uns minuts

demanant que alceu la copa

mentre surt d’aquesta boca

un elogi dels peluts,

que aquest vespre assolellat (ennuvolat)

han encetat matrimoni,

ell ferm al pont del petroli,

bella ella al seu costat.

Venint de part de la núvia

deixeu-me dir el que dic

tremolant com una fulla,

pessigolles al melic:

Micaela, has fet sort!

Aquest mono és el millor.

És la ciència que ho va dir,

i jo no menteixo pas.

No t’hauràs de penedir,

arribats en aquest cas,

del fet d’haver dit que sí

tot lliurant-li el teu cor.

D’aspecte rude i seriós,

retirant a darwinià,

en el fons és un noi dolç

que sap com donar escalfor...

què més es pot demanar?

Li pot aixecar els ànims

fins i tot al més eixut.

Clàssic, però contemporani,

ens revifa la salut.

I a tu, ximpanzé estimada,

sempre envoltada d’artistes

de les revistes portada

de fotos protagonista...

Amant de tots els saraus

que segueixis donant guerra.

Com t’agraden els cacaus,

apreciada Micaela!

I els dos junts (a)neu fent caliu.

Que ara hi ha les flamarades

però hem de deixar les brases

per quan passi aquest deliu.

Que és complicada la vida

quan el sucre es pot fer sal;

i que n’és de condolida

si el desenllaç és fatal.

Però bé, anem a pams.

No fem pasqua abans de rams!

Preocupeu-vos del pastís

i dels vostres convidats,

que la gent sigui feliç:

escampeu fraternitat!

I si us plau d’una vegada

deixeu quietetes les mans!

Que on hi ha pèl hi ha alegria

i a vosaltres no us en falta,     

que podríeu fer una orgia     

allargar-la tot el dia                        

i encara tindríeu forces          

per mirar de reiniciar-la.         

Si en Floquet de Neu pogués

de la tomba alçar el cap,

ser aquí entre nosaltres

un dia tan senyalat,

ben segur que ploraria

llàgrimes un xic albines

de blanca felicitat

d’una joia que emblanquina.

Disculpeu-me... m’emociono...

És tan fort aquest instant!

Una ximpanzé i un mono

com la Xita i en Tarzán,

o en Heston i la Zira,

en King Kong i Naomi Watts.

No és una atracció de fira!

No és una peli d’acció!

És com la mateixa vida

quan a bodes ens convida

ensenyant-nos la passió

entre dos simis amants.

Arribats en aquest punt,

jo, m’he guanyat ja el sopar

havent parlat, en conjunt,

de l’amor, de compromís,

de l’anís i del pastís,

només queda desitjar

en aquests enamorats:

que procurin ser feliços

i que mengin molts anissos...

ni que siguin destil·lats.

I un avís d’última hora

per tancar aquest brindis meu:

el que ha unit la mà de l’home

que no ho separi... ni Déu!!

Visca els nuvis!!!

Si voleu més informació sobre l'esdeveniment, cliqueu aquí, mireu El Punt Avui o la República Checa, aquest vídeo o busqueu-vos la vida.

SALA D'ESPERA

El temps passa mentre espero. La sala d’espera és tan lletja i depriment com és habitual en aquests casos. Cadires de plàstic i acer blanques, senzilles; reproduccions de quadres aleatòria (posem per cas una marina de color aquarèl·lic, una abstracció feta a manotades acríliques i un bodegó pastós a l’oli. Posem-hi també, ja que hi som i ja que hi és, una foto nocturna d’uns gratacels de Nova York). La paret estucada, en blanc, a joc amb les cadires. Bruta. Revistes del cor per a elles, de caça i pesca o de motor per a ells. Totes caducades i molt, molt rebregades. El temps sembla que passa mentre espero. Una senyora de cabells blancs recollits en un monyo, falda grisa i mitges blanquinoses, amb els braços plegats i mirant el terra. Un senyor caravermell, més alopècic que altra cosa, que probablement l’acompanya. La gorra a la falda, el bastó entre les mans. Un nen petit petit que em pregunta que què em fa mal, i la seva suposada mare que el renya. No molestis el senyor. Dubto si són de debò o formen part de l’atrezzo, de la decoració de la sala. Totes les sales d’espera del món són iguals. I amb els mateixos personatges. Ho deu regular una llei, o la constitució, o quelcom. Al meu darrera, un títol d’una universitat local. A la seva dreta, el màster. A l’esquerra, el postgrau. D’universitats estrangeres, és clar. Com la santíssima trinitat, o els tres crucifixos del Gòlgota, o les tres Maries o els tres mosqueters.

Olor a ambientador de sala d’espera. Una noia amb bata blanca, com la paret estucada i les cadires senzilles, obre la porta i crida el senyor Vergés. El senyor Vergés?, insisteix... no hi ha cap senyor Vergés? L’home caravermell més alopècic que altra cosa, em mira amb insistència, amb els ulls llagrimosos. La noia se’n va, i tanca la porta. Potser decebuda. Segurament contrariada. Al costat oposat, una finestra de vidres esmerilats impedeix les indiscrecions al celobert. Tot i que l’esmorteeix una mica, el soroll d’una rentadora centrifugant ens acompanya. No hi ha fil musical, en aquesta sala d’espera. Es veu que això sí que és optatiu: a vegades n’hi ha, a vegades no.

Així que, un cop examinat l’espai, espero. El temps presumptament passa mentre espero, allargant-se com un xiclet. O més. I més. Espero que tot vagi bé. Espero que no se’m faci massa tard. Espero que hagi deixat de ploure. Espero. Què més es pot fer, sinó, en una sala d’espera?

ESPERANÇA

Desprès de l’operació i del tractament agressiu a què s’havia sotmès, la possibilitat de que tot el mal es regenerés era mínima, pràcticament inexistent, li havien dit. No era un tipus de càncer molt agressiu, i l’havien detectat just en el moment idoni per atacar-lo. Això no treu que la lluita fos dura, les forces s’anaven gastant, però la llum al final del túnel semblava tan blanca com l’esperança que emetien les bates immaculades dels doctors.

Per això la sobtà tant el saber que, irremeiablement, el mal s’havia estès. Es va ensorrar. Les proves posteriors foren determinants. Sis mesos. Potser vuit. Mai més enllà de l’any.

Va decidir tota enrabiada que aprofitaria el temps fins a les darreres conseqüències. En sortir, se n’anà directament a una agència de viatges. Necessitava parlar amb algú i la noia que l’atengué fou molt comprensiva. Acabaren plorant totes dues sobre una pila de catàlegs turístics il·lustrats. Finalment, es va decidir: faria aquella expedició per l’Amazones amb què havia somiat tota la vida, ara que encara s’hi veia amb forces. Només tardà els dies necessàris per a aconseguir permisos i subministrar-se vacunes, total una pèrdua de temps que notava que se li escolava com l’aigua entre les mans. Dues setmanes menys. Entenia allò dels permisos, però... les vacunes? Si total, ja estava condemnada! Però és clar, les normes són les normes i no admeten més excepcions que les que s’exceptuen explícitament, i ella no n’era pas una.

Dues hores a l’aeroport, esperant. Dues hores menys. Per fi, els passatgers del vol podien embarcar per la porta tal i tal.

La carta fou dipositada a la seva bústia dos dies després, mentre encara es buscava per l’immensitat de l’oceà la caixa negra de l’aparell. En ella, la direcció de l’hospital li demanava disculpes per la lamentable confusió d’historials clínics, alhora que la felicitava per la seva encoratjadora recuperació, així com pel seu envejable estat de salut.

ELLA I ELL

S’han trobat en una de les terrasses de la Plaça, tal i com havien quedat. Quan faltaven cinc minuts per l’hora, ell l’ha trucada per veure per on parava, perquè sap perfectament que en aquest sentit és una dona típica i tòpica i sempre fa tard, potser pot passar per la farmàcia abans no tanquin. Però ella és a dos minuts, l’informa, ara mateix arriba. Quan penja, rep una icona on una rodona groga que representa una cara li somriu amb timidesa, les galtes lleugerament enrojolades. Vol contestar amb una altre cara, però no es decideix. Al cap de deu minuts llargs, arriba esbufegant i perdona es que m’ha entretingut una amiga. Dos petons apressats. No, no me l’he trobada pas. Al telèfon. Però és clar, m’he aturat davant una botiga de llenceria mirant-me l’aparador, no m’agrada això de caminar i parlar. Ell, finalment, no li ha enviat cap icona, encara no se les havia mirades totes. Seuen i es pregunten com estan. Ella l’inquireix sobre com ha anat l’estiu, i ell, malgrat pensar que és una pregunta ben tonta, que encara hi són, a l’estiu, li respon que bé. S’imagina que volia dir les vacances. Després, si vol, li pot ensenyar algunes fotos del telèfon. Mentre ella li explica les peripècies d’una amiga, que d’una sola rebolcada s’ha trobat embarassada i sense feina, perquè l’empresa, en assabentar-se, l’ha fotuda al carrer sense miraments, i el futur pare que no en vol saber res perquè ves a saber de qui és la criatura i ara me la vols encolomar a mi, li sona el telèfon. Una música horrible de grinyols elèctrics i sintetitzadors. Disculpa. Sí, fes, fes. És el seu germà, que li demana si encara és de vacances, perquè s’ha quedat sense cotxe, alguna cosa de l’embrague, fa força mala pinta. Ho lamenta, però precisament demà té una visita aparaulada no sé on i no en pot prescindir. I què se n’ha fet, del teu germà?, li demana ella quan ell li ha explicat el problema consanguini d’automoció. Doncs ja ho veus, com sempre. Perquè m’enrecordo quan era petit que... ui, perdona. Ara la música és una mena de cúmbia caribenya i el telèfon el d’ella. És de la feina, que no troben uns papers. Ella dona indicacions d’on els poden trobar mentre amb els braços va gesticulant com si la poguessin veure. No, a sobre del segon prestatge. Sota una carpeta groga de... ah, ja ho tens? Mira-ho bé, a veure si és això... si no, obre el meu ordinador i... si? N’estàs segura? Si. Fins demà, doncs. Mentre esperava, avorrit, ell s’ha menjat totes les olives sense adonar-se’n. Pensa que s’hauria de disculpar, però la música caribenya li ho impedeix. Que no són aquests? A veure, llegeixe’m com comencen... si... si... Ell es mira els whatsups, i xateja en un grup de gent que havien anat a l’Institut amb ell. En Santi és molt actiu, però no sap escriure. Envia els missatges sense vocals i amb moltes icones. A saber què carai vol dir. Ella encara parla amb la feina. A ell el truquen per fer-li una oferta de telefonia, per vendre-li una assegurança, per fer-li una enquesta i per recomanar-li una pel·lícula de cinema. Finalment, pengen els dos. Ella es mira les fotos de la platja, ofesa perquè no queden olives. Ell juga al Tetris. Finalment deixen els telèfons sobre la taula, i durant uns minuts, ningú no diu res. Ell mira com un colom, a la plaça, fa mil maniobres per menjar-se una patata de bossa abandonada a la seva sort. Ella observa uns guiris que consulten un plànol, abocant-s’hi a sobre, i miren els edificis del voltant, alternativament. No se’n surten gaire bé, ni els guiris, ni el colom. Bé, hauré d’anar tirant. S’aixequen. Sí, que es fa tard i demà... es fan dos petons, sí, els primers dies després de les vacances sempre són... ja m’entens. Prou que ho sé, què m’has de dir. Quan veu que han de caminar en la mateixa direcció, ell s’excusa: he de passar per la farmàcia, tot i que sap perfectament que han tancat fa prop d’una hora. Em trucaràs, eh? I tant, diu ella, caminant ja en direcció contrària, i pensa que per telèfon rai, que poden xerrar tot el que vulguin. Sense interrupcions telefòniques.

ESFDE Neus Canyelles

“És blanca?, va preguntar a en Waldo, que anava tot tapat amb una bata verda, com el metge i la comare. Sí que ho és. No havia pogut evitar la pregunta. Vivien en un món de blancs. A ell no li havia sabut greu que l’hi fes. Quan arribaren a casa, com que es passava les nits desvetllada perquè la nina no dormia bé, va rependre aquell antic costum seu d’escriure contes. Ho havia fet sempre, des que era petita. Eren històries molt curtes que redactava amb rapidesa, fàcilment, com si li fossin dictades. Després les perdia, o les deixava a qualsevol lloc. Dins un llibre, damunt una taula, amuntegades, en un calaix de la cuina. N’escrigué una d’una nineta que naixia blanca però que cada dia s’enfosquia una mica. Sa mare, cada vegada que s’acostava al bressol la veia més obscura, del color dels seus avantpassats. I, a poc a poc, na Blanca va agafar por del seu propi relat. La nina del conte es tornà ben negra, i la seva mare es passà la resta de la seva vida inventant tota mena de fórmules per intentar tornar-se també negra com la seva filla. Però na Cecília ja té nou anys, i és blanca. I, a més, rossa.”

La novel·la de Dickens

Neus Canyelles