SALA D'ESPERA

El temps passa mentre espero. La sala d’espera és tan lletja i depriment com és habitual en aquests casos. Cadires de plàstic i acer blanques, senzilles; reproduccions de quadres aleatòria (posem per cas una marina de color aquarèl·lic, una abstracció feta a manotades acríliques i un bodegó pastós a l’oli. Posem-hi també, ja que hi som i ja que hi és, una foto nocturna d’uns gratacels de Nova York). La paret estucada, en blanc, a joc amb les cadires. Bruta. Revistes del cor per a elles, de caça i pesca o de motor per a ells. Totes caducades i molt, molt rebregades. El temps sembla que passa mentre espero. Una senyora de cabells blancs recollits en un monyo, falda grisa i mitges blanquinoses, amb els braços plegats i mirant el terra. Un senyor caravermell, més alopècic que altra cosa, que probablement l’acompanya. La gorra a la falda, el bastó entre les mans. Un nen petit petit que em pregunta que què em fa mal, i la seva suposada mare que el renya. No molestis el senyor. Dubto si són de debò o formen part de l’atrezzo, de la decoració de la sala. Totes les sales d’espera del món són iguals. I amb els mateixos personatges. Ho deu regular una llei, o la constitució, o quelcom. Al meu darrera, un títol d’una universitat local. A la seva dreta, el màster. A l’esquerra, el postgrau. D’universitats estrangeres, és clar. Com la santíssima trinitat, o els tres crucifixos del Gòlgota, o les tres Maries o els tres mosqueters.

Olor a ambientador de sala d’espera. Una noia amb bata blanca, com la paret estucada i les cadires senzilles, obre la porta i crida el senyor Vergés. El senyor Vergés?, insisteix... no hi ha cap senyor Vergés? L’home caravermell més alopècic que altra cosa, em mira amb insistència, amb els ulls llagrimosos. La noia se’n va, i tanca la porta. Potser decebuda. Segurament contrariada. Al costat oposat, una finestra de vidres esmerilats impedeix les indiscrecions al celobert. Tot i que l’esmorteeix una mica, el soroll d’una rentadora centrifugant ens acompanya. No hi ha fil musical, en aquesta sala d’espera. Es veu que això sí que és optatiu: a vegades n’hi ha, a vegades no.

Així que, un cop examinat l’espai, espero. El temps presumptament passa mentre espero, allargant-se com un xiclet. O més. I més. Espero que tot vagi bé. Espero que no se’m faci massa tard. Espero que hagi deixat de ploure. Espero. Què més es pot fer, sinó, en una sala d’espera?