diumenge, 30 de gener del 2011

RENYINA



A l’aixecar-me, vaig marcar els dos dies endarrerits al calendari de la cuina. Aquests dos dies havien suposat una lenta agonia, unes febres que em devoraven l’ànima, donant-me fred i calor alhora, de les quals finalment, sembla, m’he recuperat.

I es que no pots seguir donant-me aquests disgustos; filla meva, jo miro de comprendre’t com a membre que ets d’una nova generació, com a dona alliberada que et sents, hereva d’una lluita en la que, a la nostra manera, totes les dones hi hem lluitat; sé que et vols sentir més lliure del que cap dona d’altres generacions, i especialment la meva, s’han sentit mai, i no com a la meva època, on les dones érem una mena de servidores, un segon pla a l’ombra de la virilitat dominant que feia i desfeia segons la seva voluntat, sovint capritxosa. Sé que ets lliure de decidir sobre el teu cos i la teva vida, i no com jo, que en casar-me et vaig parir de les meves entranyes i quasi m’hi deixo la pell, i després, inutilitzada físicament com a dona, vaig tornar al redós domèstic, a interpretar el meu – el nostre – paper de figurants de la vida, de teixidores de punt de creu i consol espiritual dels nostres marits, a mestresses de la cuina i governantes dels afers casolans.

A vegades penso que, si sempre tenim punts de vista oposats, una de les dues per força ha d’estar equivocada, i faig un esforç per mirar de veure les coses amb la màxima objectivitat possible. Però no ho dec fer pas bé, car la majoria de vegades acabo donant-me la raó a mi mateixa. I això em sacseja l’ànima i em podreix per dins, perquè no hi ha una satisfacció més gran per a una mare que veure com la seva filla se n’ensurt, sense que ningú li pugui puntualitzar la més petita de les seves decisions. Aquest darrer cop, amb el deliri de les febres i l’angunia dels malsons que em produïen, ho he tornat a fer. I, sincerament, he tornat a fracassar: em torno a donar la raó a mi mateixa.

Jo, pobra esposa del teu pare, al cel sigui, comprenc que t’estàs enfrontant a una nova etapa de persona adulta, que tot és nou als ulls dels teus vint i tants, quan ja pensaves que n’havies vist de tots colors, i cada nou entrebanc sembla insalvable,i això, la vida, el món, són durs, i s’ha de lluitar, t’has de passar el dia picant pedra i no abaixar mai la guàrdia. Sempre ho he vist així, jo. Si haguessis conegut el teu pare de jove, quan jo, valga’m déu! Ell no ho sabia entendre, tot això, els homes són una mica sabatots a vegades. Desarreglat i depressiu, mandrós. .. si, si, mandrós. Tots els camins per a ell eren cara amunt. Jo - modèstia a part – vaig ser qui li ensenyà el valor d’una feina ben feta, poc a poc però amb constància. Jo i només jo vaig esdevenir la seva força de voluntat. Jo vaig ser la base que tot gran home necessita per a triomfar – perquè el teu pare era un gran home, un diamant en brut que s’havia d’anar polint - . El recordo, aquell dia a la biblioteca, tot despentinat, fumant-se aquelles cigarretes de tabac negre pestil•lents, sense filtre, perquè el teu pare, de jove, fumava, i si t’he de dir la veritat, a mi m’encatava veure’l amb aquelles puntes penjant dels seus llavis molsuts, aclucant els ulls perquè no li entressin aquelles columnes primes de fum blavós... potser amb qualsevol altra dona també hauria triomfat, més o menys, però a mi m’agrada pensar que no.

Però tornant al teu cas, no fugim d’estudi, no creus que aquest cop n’has fet un gra massa? Pensa en la teva pobra mare, patint per tu continuament.

Ets l’hereva, filla meva, no tan sols d’allò material que entre el teu pare i jo vam reunir, sinó també d’aquells valors morals que vam intentar imposar a tota aquella gent que es movia en els nostres cercles, a tots els qui eren a l’òrbita de les nostres més petites influences.

No, ja sé que a tu tot això no t’importa gens ni mica. Tu no vols ser la nostra filla, sinó que vols ser solsament tu.

I, no creguis, jo comprenc tots aquells valors que vols assumir pel teu propi compte, tots aquells valors que tothom ha d’anar adquirint. Però, no és això una visió egoista de les coses? No hi pots afegir part de l’herència de la qual et volem fer obsequi?

Preguntes que s’emporta el temps, aquell tic tac que trenca els meus pensaments i els meus silencis quan no em sé concentrar prou. Silenci, silenci trist que emana d’aquesta caixa de fusta que fa olor de nova que tinc al davant, d’aquest vestit negre que porto, d’aquestes llàgrimes insonores que van fent processó per les galtes solcant les seves arrugues, d’una dona, d’una mare, d’una jo mateixa.

Estic surant? Potser és que estic surant, i només existeixo jo en tot l’Univers, i la resta, tu, aquesta habitació plena de gent xiuxiuejant, les espelmes amb les seves flames ballarines i hipnotitzants, l’edifici, i fins i tot el meu cos són imaginacions d’un jo indefinit i immaterial?

Potser si.

Però llavors, potser no em doldria tant que t’hagis suïcidat.

dissabte, 22 de gener del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Juan José Millás



"-…mi carrera como escritor va a tomar un nuevo rumbo. Voy a empezar a escribir novelas sin argumento. De hecho, ya tengo muy avanzada una que se titulará Omnímodos ecuánimes.

-¿De qué trata? – preguntó el periodista.

-Si le digo que no tiene argumento es porque no trata de nada, estúpido. Son palabras colocadas de tal manera que producen la ilusión de una arquitectura decorativa. Si usted entra en el interior de esta arquitectura, verá que no hay nada detrás, que sólo hay aire. Pero no hay problema, porque todo el mundo se queda en la fachada, nadie se atreve a entrar a ver si hay algo dentro. Vivimos en una época de fachadas. Todo es un decorado, amigo mío, y si queremos ser verdaderamente coetáneos, tenemos que contribuir al embellecimiento de esa fachada. Y los escritores los primeros. "
 
Volver a casa
Juan José Millás

diumenge, 16 de gener del 2011

LA CASA



Quan va saber de la seva malaltia, es va obsessionar amb la casa. Aquella casa tenia alguna cosa maligna, afirmava, i s’havia d’enderrocar. Quan va conèixer la mare, aquesta somiava amb una caseta amb una sortida, un pati o una terrassa, no calia que fos gaire gran, amb vistes al mar i un foc a terra. Eren les úniques condicions que hi posava. I el pare, tots sabem com era, no va parar fins aconseguir un terreny on construir-li la casa dels seus somnis. A la mare li va encantar, sempre deia que era tal i com l’havia somiat, i que allí serien molt feliços. Va embellir-la amb cortines de tons pastel i geranis, amb gerros i miralls amb marcs de fusta polida, i va fer pintar-la de nou, cada habitació amb un color diferent. Allí vaig passar la meva infància, corrent per la platja mentre la mare llegia novel·les d’amor, lluitant contra dinosaures de goma a la terrassa mentre respirava la flaire dels pastissos de fruita que la mare deixava al costat, fornejats, per que es refredessin. Amb la mort de la mare, la casa va anar perdent vida. Jo ja havia marxat a estudiar fora i l’Emma mai no la va considerar autènticament casa seva, i en deixar-lo la casa va emmalaltí com el pare. Va anar perdent el toc femení primer, i la vida després. Les habitacions es van anar buidant, el pare regalava llibres i mobles a tothom que li volgués acceptar, primer inconscientment, després amb tota la intenció del món. Les persianes es van anar espatllant, les portes es reinflaren. La humitat feia florir les parets i la pintura es demacrava en tonalitats gastades. Mai més no es va encendre la llar de foc ni es va veure ningú prenent el sol a la terrasseta. Finalment, només va quedar activa la cuina i el dormitori, on el pare va traslladar una petita tauleta de treball, amb un llum, i una cadira, i les seves piles de papers desordenats, descolorits en tonalitats acigronades, i allí es passava els dies, mentre el Buk, el seu mastí, es passejava per les habitacions buides cercant un rastre del seu passat gloriós. Precisament el Buk fou la seva penúltima obsessió, algú n’hauria de tenir cura quan ell ja no hi fos, si no acabaria a la gossera amb una injecció letal. Va provar amb veïns i amistats, amb parents i amics i, finalment i com no podia ser d’una altra manera, me’l va encolomar a mi.

Una tarda d’agost, a l’hora de la migdiada, em va venir a veure. Portava una maleta amb tot el que necessitava, em va dir, i un fulletó de la residència d’avis on considerava que estaria millor. A més, una petita motxilla amb Cien años de soledad, La Plaça del Diamant i la Trilogia de Nova York. No necessitava res més. Anava suat però se’l veia radiant. Vaig tenir una premonició, i, amb el cotxe, el pare i el Buk, vaig conduir fins a la casa, angoixat. Un munt de runa ocupava el lloc de la casa, i un bolquet estava carregant els trossos de guix i de vida del solar. No et preocupis, em va dir, la setmana vinent tenim hora al notari per canviar el testament, el solar serà per a tu i aquí podràs construir la teva casa ideal. Però pare, si la meva casa ideal era aquesta, la de la meva infantesa, la dels anys amb la mare. Amb una capa de pintura i quatre reparacions, era perfecta. Bah, bajanades. El model de casa estava esgotat. Les cases no s’esgoten. Potser no, però en el nostre cas si. No hi va haver res més a dir.

Vaig deixar el pare a la residència. La directora ens feu un recorregut per les instal·lacions. Era un lloc míser i depriment, però el pare semblava encantat. De totes maneres, només va sobreviure en aquell cau quaranta vuit hores. Les seves obsessions havien estat satisfetes, i es va rendir, va deixar que la malaltia actués a la seva incumbència. Lo del testament, es veu, no era prou important com per mantenir-lo amb vida quatre dies més.

divendres, 7 de gener del 2011

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Josep M. Espinàs


Quan jo era petit no volia ser metge ni bomber. De fet, no volia ser res. Jugava a inventar-me països, dibuixava mapes, però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap que hauria de ser alguna cosa.

Devia tenir nou anys quan vaig escriure els primers versos, recordo que parlaven del vol de les orenetes. I als quinze anys vaig aconseguir escriure una novel·la en castellà – l’idioma de l’escola , l’idioma de la literatura que s’hi ensenyava. Era dolentíssima i tòpica. Em devia agradar escriure, sense imaginar-me que seria escriptor.

[...]

Ja escrivia, doncs, privadament amb una certa regularitat, però tampoc no pensava ser escriptor. I un dia vaig veure al diari la convocatòria d’un premi Guimerà d’articles. Vaig escriure el primer article de la meva vida, en vaig fer tres còpies, les vaig enviar a tres diaris i un el va publicar. I a més li van donar el premi.

Si he de ser franc, no estic segur que, veient el meu nom imprès sota un article, pensés que volia ser escriptor. El que volia era escriure, que no és el mateix.


El meu ofici
Josep M. Espinàs

dissabte, 1 de gener del 2011

A (primer dia, primera lletra)




Anar ara a Alemanya, arribar adés a Àustria, apàtrida arraulit. Ahir apartat, aparcat a algun aeròdrom als afores. Avui, assistint a actes avorrits, aturat, assolint assumptes asèptics abans actuals, ara abastament antiquats. Assetjar adreces anònimes. Així anem avançant, alimentant amors austers abandonats als amagatalls arraconats. Animals automàtics acostumats a aletejar aniquilant ànimes, anul·lant alegries, assimilant afliccions. Arxivar abrils, adjudicar agostos. Arrencar aniversaris, arrasar-los. Aclarir afirmacions afamades, àlbums allunyats. Afegir aquestes andròmines afligides a arxius abstractes, atemporals, absurds.

Acabar així...