ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Sergi Pàmies

"Abans que els avions tornin a passar, deia, vull fixar-me en els ulls del sergent. Com si pogués acostar-m’hi i, des del privilegi d’un primer pla, captar tots els detalls d’una mirada que té la consciència de veure el món per última vegada. I sé que d’aquesta descripció en dependrà, en bona part, el sentit de la narració. I que, en acabat, hauré de triar, polir, retallar, canviar, envernissar cadascuna de les paraules que configuraran la descripció d’aquesta última imatge. I hauré d’escriure d’una manera que qualsevol la pugui llegir i, a més a més, entendre. Escriure-la perquè la pogués llegir el pare, per exemple (que no la llegirà), i, potser, sentir-se’n orgullós i entendre tot el que conté la visió del sergent."

Si menges una llimona sense fer ganyotes

La nostra guerra

Sergi Pàmies

TOMAQUS POMAE

Havia quedat en un cafè del barri, gairebé tan discret com ronyós. El confident ja l’esperava, nerviós, mirant a banda i banda, consultant el seu rellotge. El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, va seure en un tamboret del taulell per tal d’observar-lo per uns instants. Defecte professional. Ell, en una d’aquelles taules de marbre, bevia alguna mena d’infusió. Li tremolaven les mans quan es portava la tassa als llavis, feia petits xarrups, tímids i inconstants. El periodista es demanà una cervesa. Una cervesa! Mentre el cambrer trastejava a la nevera industrial, se li apropà una jove amb una cigarreta entre els seus llavis intensament pintats de roig passió, demanant-li si tenia foc. El periodista, educadament i elegant, li indicà si desconeixia que ja no es pot fumar als bars.

- No pensava fumar, reiet. És dolent pels pulmons – contestà la jove mentre remarcava amb les mans el perímetre dels seus pits generosos. – I uns pulmons com aquests s’han de cuidar, no et sembla?

El periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un bon impuls a la seva carrera, feu que sí amb el cap. Uns segons després, li preguntà que com era que demanava foc si no pensava fumar.

- Només és una operació de màrqueting, xato, per tal de que es fixin en el meu producte – i mentre deia això, s’inclinà endavant per que pogués apreciar el seu escot o, més concretament, el que s’intuïa a través del mateix.

- Veig que ofereix una bona mercaderia – ella rigué.

- Gènere de primera qualitat, nano. Satisfacció garantida.

- Ho sento, maca, però no m’interessa. Estic de servei, he vingut per feina...

- Com tothom, xato, com tothom... – s’allunyà dreta i orgullosa, movent exageradament els malucs dins el seu vestit cenyit. Ell, com no podia ser d’una altra manera, es va quedar mirant aquell balanceig sinuós. Sempre li havia interessat l’anatomia, especialment la femenina amb uns acabats de luxe com aquells.

Va tornar a mirar-se el confident. S’havia acabat l’infusió i es netejava la boca amb un tovalló de paper. Suava. Va agafar l’ampolla de cervesa i es va atansar a la seva taula.

- El senyor... “Zeta”? – va preguntar tot i saber que era ell, mentre pensava en com odiava aquests noms que els confidents s’inventaven per ocultar la seva identitat.

- Com diu? – li contestà sorprès – Ah! Sí, sí, jo mateix. Dispensi, es que tenia el cap a quarts de quinze.

Es va asseure davant seu. Va deixar l’ampolla sobre la taula. – Bé, senyor... “Zeta”, vostè dirà.

- Eh? Ah, si! Miri, es que no m’acostumo a això de “senyor Zeta”. Millor que em digui Tomàs.

- Tomàs... Zeta?

- No, no, Tomàs a seques...

- Bé, doncs, senyor Tomàs... A Seques...

- No, no, volia dir que... bé, tant se val. La qüestió és que vaig descobrir per accident, en circumstàncies que ara no venen al cas, un autèntic escàndol.

- Això ja m’ho va dir per telèfon.

- Una densa xarxa de tràfic il•legal. Quan li ensenyi el producte, no s’ho podrà creure.

- Bé, endavant. Sorprengui’m.

- Però abans m’ha de prometre que jo no em veure embolicat en l’escàndol. Comprengui’m, tinc família, sap? Tinc dona, sogres i dues filles precioses...

- Ho comprenc. Cap problema.

- Vol veure-les? – es remenà la butxaca interior de l’americana.

- No, no cal.

- Però si són dos angelets!

- Miri, senyor Tomàs... A Seques, anem per feina. Què hi ha del nostre assumpte?

- Ah, si, dispensi – agafà una bossa de plàstic de la cadira de la seva dreta i en tragué tres tomàquets. Res de metanfetamina. Res de plutoni enriquit. Res de kalashnikov AK-47. Tres putos tomàquets – Què li sembla?

- Apetitós – va dir amb cinisme – Però escolti’m...

- No, no... vostè què diria que és, això?

- Tres miserables tomàquets. Amb molt bona pinta, això sí.

- Ho veu? S’equivoca! Tothom s’equivoca!

- I doncs?

Se li apropà per sobre la taula, mirant-lo als ulls, mentre se li inflava una vena al bell mig del front, i digué dràsticament: són pomes!!

- Pomes? N’està segur?

- I tant! Són pomes alterades genèticament per a que semblin tomàquets.

Van mirar-se per uns segons. Després, el periodista, que necessitava una bona exclusiva per tal de donar-li un nou impuls a la seva carrera, observà aquells fruits sospitosos.

- Puc? – digué assenyalant les hortalisses. O les fruites, depèn com es miri.

- Endavant – li feu un gest amb la mà que significava que en podia disposar com i quan volgués.

El periodista va fer una mossegada; mastegà una mica, degustant amb professionalitat aquell fruit o hortalissa i, finalment, s’empassà el mos.

- Té gust de tomàquet... – analitzà – textura de tomàquet... llavors de tomàquet... color de tomàquet...

- Exacte!! – l’interrompé el confident.

- ... però són pomes, oi?

- Correcte!! És una obra d’enginyeria genètica impecable!

- Ja veig... – reflexionà un instant – I creixen en una pomera, oi?

- No, això és el més fabulós... creixen en una pomera alterada per tal de que sembli una simple tomaquera!

- Ja... O sigui: que tenen gust de tomàquet, color de tomàquet, textura de tomàquet i neixen d’una planta idèntica a una tomaquera...

- No és fascinant?

- Em reservo l’opinió... – resà entre dents el periodista, decebut, en veure com li volaven l’exclusiva i l’impuls a la seva carrera.

Apurà la cervesa. S’aixecà i, sense dir res, tornà cap al taulell. La noia d’abans, d’esquena a ell, mirava el carrer, esperant que entrés algun client. L’agafà suaument per la cintura i li xiuxiuejà a l’orella: com m’havies dit que et deies, reina?

- No t’ho havia dit pas... – digué sense girar-se.

- Ja he acabat la feina...

- Doncs jo encara no l’he començat...

- Què et sembla si anem a algun altre lloc?

Ella somrigué, coqueta, mentre girava el cap sense desfer-se de l’abraçada. Se’l mira de dalt a baix.

- I on t’agradaria anar, xato?

- Doncs... a un lloc on es pugui fumar, per exemple.

ELS DILLUNS BLAUS

Des de que treballo en aquesta oficina, i va ja cap als deu anys, els dilluns són blaus. No em pregunteu perquè, però és així. Els altres dies de la setmana? No, no tenen pas color, quina ximpleria. Com han de tenir color els dies de la setmana? És una tonteria. Però malgrat tot, hi insisteixo, des de que treballo aquí, els dilluns són blaus. Tenen una pàtina de blau que acoloreix de color fred totes les coses. N’hi ha que tenen uns tons més foscos, tendents al blau marí, i n’hi ha que s’assemblen més al color del cel. Però és clar, ni el mar ni el cel són sempre i uniformement del mateix to blau, sempre hi ha matisos. Però sempre predomina aquest blau blavós sobre totes les coses.

Vaig començar a treballar aquí un dilluns d’octubre. El to blavenc de l’oficina era l’únic element agradable d’aquell entorn tancat i humit. Una sola finestra que dona a un pati ple d’escombraries. Una bombeta despullada sobre el meu cap i aquella olor a resclosit que, d’entrada, tomba, però després es va deixant de sentir a mida que et vas convertint en part del mobiliari de l’oficina.

Assegut a la meva cadira davant la taula, escric números en papers, i els sumo i els hi faig tota mena d’operacions aritmètiques. Es pot dir que els torturo, i això provoca la seva metamorfosi en altres números. Els parteixo, els hi agrego parts d’altres fragmentacions: a més d’aritmètiques, les operacions esdevenen quirúrgiques. El resultat són nous números sobre els quals hi faig nous càlculs. Com un Doctor Frankenstein del càlcul creant monstres en numeració aràbiga. Això ho faig de 9 a 5. Dos números més.

La taula era de lapislàtzuli, les parets pintades en un agradable turquesa, la moqueta morada... era com estar al país dels barrufets.

El meu metge de capçalera, el doctor Maldonado, a qui li vaig comentar de passada lo dels dilluns blaus mentre em feia una revisió rutinària, va considerar interessant aquesta apreciació i ho relacionà amb una reacció fisiològica d’aversió cap a l’inici de la setmana laboral. Segons la seva teoria, alguna hormona trapella segrega no sé què que provoca una pressió sobre el nervi òptic, limitant l’entrada dels altres dos colors bàsics i accentuant el blau. Com quan jugues amb el contrast de color a la pantalla de la tele, em va explicar. Jo no he jugat mai amb això, li vaig dir, indiferent. Bé, tant se val.. només era un exemple. No li va agradar el meu comentari, el va posar nerviós i començà a escriure’m un parell de receptes, sense reiniciar el seu discurs. Només em va dir, vagament i acompanyant-me a la porta, que m'hauria de fer unes anàlisis.

Al dia següent, el meu segon dia laboral, la blavor va desaparèixer. Era un dimarts radiant, el carrer feia olor a pa i a croissant del forn de la cantonada i se sentia una nena practicant la seva lliçó de piano, Beethoven, pel finestró del pati, i aquelles novetats eren meravelloses. Fet i fet, no en tenia ni idea de si era una nena o Beethoven, però m’agrada pensar que era així. A l’entrar a l’oficina, però, res no era blau. Fou un xoc veure l’oficina en color. Tot havia canviat, tot i que tot era el mateix. Vaig tocar les parets amb una certa por, vaig passar la mà per sobre la taula i la cara per la moqueta; no vaig tenir cap sensació estranya, malgrat que cada moble, cada objecte, cada cosa, tenia un color diferent. I pràcticament no hi havia res blau (només el caputxó d’un boli Bic).

Li vaig comentar a un psicòleg argentí que acabava de conèixer en una festa avorridíssima. Jo ja anava pel tercer Martini i em va semblar adient fer-li el comentari, més que res per fer alguna cosa que ens tragués del tedi. És el que tenen l’avorriment i els Martinis, especialment el tercer. I els dilluns blaus. El doctor Rodolfo Vacío després de reflexionar-hi i de quatre gin tònics, em digué que creia que era una reacció traumàtica de la psique, de la zona occipital on es concentra no sé quina matèria neuronal, davant l’ansietat de la perspectiva del coneixement ambigu de la realitat parasimpàtica o alguna cosa així; bé, ja sé que no sóc gaire explícit, però mentre els meus tres Martinis m’espessien l’enteniment, al doctor Vacío els seus quatre gin tònics li embarbussaven la llengua; al final em va dir que hi havia la possibilitat de que el color fos una projecció de les meves sensacions cap a la feina, i que aquestes obsessivament s’havien concentrat en els dilluns. Després, se n’anà a vomitar.

El dimecres va ploure a estones. Quan no plovia, el cel estava espès com la xocolata espessa i semblava que s’havia de desplomar sobre els pecadors en qualsevol moment. Se sentien els crits de molts ocells foscos que començaven la seva emigració cap a països més càlids, i que havien de tornar per niar en el teu balcó. Però ni rastre del blau.

En una conversa d’ascensor, comentant-li a la senyora de Ridruejo, que venia de buscar a la canalla de l’escola, em digué que no digués més bajanades i que fes el favor, que hi havia nens al davant.

El dijous vaig fer tard. No tenia cap excusa: havia fet exactament el mateix que cada dia, però inexplicablement, havia arribat tard. Només uns minuts que pensava compensar abans de sortir, però per a mi la puntualitat és important. Vaig començar la jornada amb tres operacions aritmètiques i un parell de dotzenes de números de retràs. En anar atabalat, ja ni me’n recordava del blau, i pensava que n’havia fet un gra massa.

Com que ja em quedava molt lluny, vaig decidir no comentar-li a ningú el que m’havia passat aquell primer dilluns. I així ho vaig fer: li vaig dir al Manolo del bar, a la venedora de peix del mercat, al senyor que repartia fulletons d’un circ que s’havia instal·lat a la ciutat i a l’urbano que em va renyar per creuar el carrer amb el semàfor en vermell, que el dilluns no havia vist res blau. I em sembla que s’ho van creure tots. Com a mínim no m’ho van discutir.

El divendres van tornar el sol i la meva puntualitat. Feia un dia esplèndid, i em vaig alegrar que ja s’acabés la setmana laboral. Era un dia més de la primera primavera que de la tardor tardana. Blau? Quina ximpleria, allí mai no hi havia hagut res blau. Si, probablement, ni tan sols deu existir, el color blau. Deu ser una d’aquestes coses que s’inventen per vendre diaris...

El cap de setmana va durar des de primera hora del dissabte fins ben acabat el diumenge; i el dilluns... tot tornava a ser blavissím! Les portes opalines, els papers celeste, el telèfon violàci, l’ordinador atzur...

I així s’han anat repetint totes les setmanes. No vull dir que tots els dimarts el carrer fes olor de croissant o que tots els dimecres plogués. Només que tots els dilluns són blaus.

Ara ja no en faig cas, només els hi faig cas als nombres. Després de fer els meus càlculs durant uns 30 dies, m’ingressen uns diners, uns números que representen el que val la meva feina en diners, al meu compte. Al meu número de compte. I els dilluns segueixen sent blaus. I la resta de la setmana no. Al principi m’espantava, però ara ja m’hi he acostumat. Ara el que em fa por, després de gairebé deu anys, és arribar un dilluns i que aquest no sigui blau. No seria el normal, sinó una interferència en la rutina. I ni m'agradaria, ni sabria com interpretar-lo.

NOTA DE SUÏCIDI

Senyor jutge,

Com que aquesta vida no m’escau gens, he decidit tornar-la a fàbrica, a veure si en el futur me’n poden proporcionar una de millor o, si més no, més a la meva mida. Com podrà vostè comprovar, m’estreny força a l’alçada del pit oprimint-me el cor, especialment des que la Pili em va deixar per aquell Guàrdia Civil murcià, mentre que la part de la butxaca em va prou baldera, potser perquè no tinc ni cinc per omplir-la. La resta la tinc més o menys apanyada, la salut em va pengim-penjam però tot forat té el seu pedaç, i la família bé, gràcies per preguntar.

Així doncs, he decidit, aquí i ara, acabar amb la meva vida. El suïcidi serà subtil, amb la discreció que sempre m’ha caracteritzat: m’intoxicaré a base de menjar els plats de mongetes amb xoriço que, diumenge rere diumenge, m’ofereix en una carmanyola la meva ex sogra, amb la qual encara hi mantinc bona relació. Em beuré la ratafia que la tieta Dolors em va portar de la seva excursió programada per la Garrotxa i que li van regalar a ella, al seu torn, per la compra de dos pernils del país. Com que diu que no beu, me la va engegar un dia de Tots Sants; i dic que diu que no beu perquè me n’he assabentat que estan pensant de canviar-li el nom a l’Aigua del Carme pel d’Aigua de la tieta Dolors, en homenatge al volum de despesa etílica que en fa.

Degustaré els caramels d’herbes aromàtiques record d’on Cristo va perdre l’espardenya que em dugueren els Gutiérrez, els insofribles del cinquè tercera amb els que sempre coincideixo a l’ascensor, i la bosseta d’anissos de quan va néixer el Pol, el petit de la cosineta Victòria, la que li put l’alè, que me’ls empassaré sencers acompanyats d’un glop del patxaran casolà que elabora el Patxi, el xicot navarrès de la neboda d’Alforja, que en realitat és menorquí de Fornells, de cal Joanet, tot i que es pensa que jo no ho sé. Això constituirà el meu aliment i la meva penitència, i saciarà tota la meva gana i la meva set. Sabent això per endavant, els hi prego de no practicar-me l’autòpsia, que sempre he estat un xicot més aviat tímid i ningú no n’ha de fer res de les meves interioritats anatòmiques.

A més, per anar per feina i fer una mica de neteja, em fumaré tots els cigars suposadament havans que he anat acumulant en anys d’abstinència nicotínica i alquitranenca, dels que antigament repartien en bodes i batejos i que he anat emmagatzemant durant anys. Espero que aquest detall sigui el cop de gràcia definitiu.

I ja que estic posat en el tema, també vull remenar una mica el meu armari, per acabar d’aprofitar quatre andròmines que tinc per estrenar: aniré a treballar amb les samarretes de record de Quitalascabras de Enmedio, província de Badajoz, o potser Ciudad Real, no ho recordo, de l’estada de la iaia amb els de l’Imserso, i la del Riudoms Atlètic que em va tocar en una promoció radiofònica com a premi de consolació. Em calçaré les avarques que em dugueren de Menorca ja no sé ni qui, potser el mateix Patxi, i em posaré la bufanda del Barça de tres kilòmetres i mig de llarg per dos cinquanta metres d’amplada que em teixí la Tia Nemèsia, que en pau descansi, que en realitat no era ben bé tia, sinó més aviat tieta-àvia segona per part de pare. I per fi estrenaré el xandall de tonalitats fosforescents sobre fons gris marengo i fúcsia que em va cagar el tió aquell any que vaig cometre l’imprudència de deixar-me convidar el dia de Nadal pels tiets adoptius de la Pili. Els de Llofriu, no aquells tan de missa de Sant Feliu que només em saben regalar per l’aniversari biografies de mossens, missioners i sants pares. Serà la manera de retre’ls un darrer homenatge a tots ells i mostrar-los el meu agraïment per haver pensat sempre en mi.

Us deixo uns farcellets embolicats amb cel·lofana per repartir al meu velatori: són uns codolells i confits típics que van sobrar de la primera comunió del Federico, el fill gran del Guàrdia Civil murcià, que em va enviar la Pili amb tot el seu carinyo com a mostra de reconciliació i de que podem seguir sent amics malgrat no compartir llit ni hipoteca. Jo no puc amb ells, sóc tan sentimental!

En fi, ja no tinc res més a dir. Ah, si! Només una coseta: si quan trobeu el meu cos inert encara queda ratafia, aprofiteu-la per desembussar el vàter petit, que fa uns dies que va una mica lent i no tinc cap mena de dubte que hi anirà de primera.

Rebeu una cordial salutació, des de l’altre barri, d’aquest humil criador de malves.