NOTA DE SUÏCIDI

Senyor jutge,

Com que aquesta vida no m’escau gens, he decidit tornar-la a fàbrica, a veure si en el futur me’n poden proporcionar una de millor o, si més no, més a la meva mida. Com podrà vostè comprovar, m’estreny força a l’alçada del pit oprimint-me el cor, especialment des que la Pili em va deixar per aquell Guàrdia Civil murcià, mentre que la part de la butxaca em va prou baldera, potser perquè no tinc ni cinc per omplir-la. La resta la tinc més o menys apanyada, la salut em va pengim-penjam però tot forat té el seu pedaç, i la família bé, gràcies per preguntar.

Així doncs, he decidit, aquí i ara, acabar amb la meva vida. El suïcidi serà subtil, amb la discreció que sempre m’ha caracteritzat: m’intoxicaré a base de menjar els plats de mongetes amb xoriço que, diumenge rere diumenge, m’ofereix en una carmanyola la meva ex sogra, amb la qual encara hi mantinc bona relació. Em beuré la ratafia que la tieta Dolors em va portar de la seva excursió programada per la Garrotxa i que li van regalar a ella, al seu torn, per la compra de dos pernils del país. Com que diu que no beu, me la va engegar un dia de Tots Sants; i dic que diu que no beu perquè me n’he assabentat que estan pensant de canviar-li el nom a l’Aigua del Carme pel d’Aigua de la tieta Dolors, en homenatge al volum de despesa etílica que en fa.

Degustaré els caramels d’herbes aromàtiques record d’on Cristo va perdre l’espardenya que em dugueren els Gutiérrez, els insofribles del cinquè tercera amb els que sempre coincideixo a l’ascensor, i la bosseta d’anissos de quan va néixer el Pol, el petit de la cosineta Victòria, la que li put l’alè, que me’ls empassaré sencers acompanyats d’un glop del patxaran casolà que elabora el Patxi, el xicot navarrès de la neboda d’Alforja, que en realitat és menorquí de Fornells, de cal Joanet, tot i que es pensa que jo no ho sé. Això constituirà el meu aliment i la meva penitència, i saciarà tota la meva gana i la meva set. Sabent això per endavant, els hi prego de no practicar-me l’autòpsia, que sempre he estat un xicot més aviat tímid i ningú no n’ha de fer res de les meves interioritats anatòmiques.

A més, per anar per feina i fer una mica de neteja, em fumaré tots els cigars suposadament havans que he anat acumulant en anys d’abstinència nicotínica i alquitranenca, dels que antigament repartien en bodes i batejos i que he anat emmagatzemant durant anys. Espero que aquest detall sigui el cop de gràcia definitiu.

I ja que estic posat en el tema, també vull remenar una mica el meu armari, per acabar d’aprofitar quatre andròmines que tinc per estrenar: aniré a treballar amb les samarretes de record de Quitalascabras de Enmedio, província de Badajoz, o potser Ciudad Real, no ho recordo, de l’estada de la iaia amb els de l’Imserso, i la del Riudoms Atlètic que em va tocar en una promoció radiofònica com a premi de consolació. Em calçaré les avarques que em dugueren de Menorca ja no sé ni qui, potser el mateix Patxi, i em posaré la bufanda del Barça de tres kilòmetres i mig de llarg per dos cinquanta metres d’amplada que em teixí la Tia Nemèsia, que en pau descansi, que en realitat no era ben bé tia, sinó més aviat tieta-àvia segona per part de pare. I per fi estrenaré el xandall de tonalitats fosforescents sobre fons gris marengo i fúcsia que em va cagar el tió aquell any que vaig cometre l’imprudència de deixar-me convidar el dia de Nadal pels tiets adoptius de la Pili. Els de Llofriu, no aquells tan de missa de Sant Feliu que només em saben regalar per l’aniversari biografies de mossens, missioners i sants pares. Serà la manera de retre’ls un darrer homenatge a tots ells i mostrar-los el meu agraïment per haver pensat sempre en mi.

Us deixo uns farcellets embolicats amb cel·lofana per repartir al meu velatori: són uns codolells i confits típics que van sobrar de la primera comunió del Federico, el fill gran del Guàrdia Civil murcià, que em va enviar la Pili amb tot el seu carinyo com a mostra de reconciliació i de que podem seguir sent amics malgrat no compartir llit ni hipoteca. Jo no puc amb ells, sóc tan sentimental!

En fi, ja no tinc res més a dir. Ah, si! Només una coseta: si quan trobeu el meu cos inert encara queda ratafia, aprofiteu-la per desembussar el vàter petit, que fa uns dies que va una mica lent i no tinc cap mena de dubte que hi anirà de primera.

Rebeu una cordial salutació, des de l’altre barri, d’aquest humil criador de malves.