CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: RODERIC

Mal de ventre. Sí, sí, mal de ventre, tal qual. És que no heu patit mai de mal de ventre, vosaltres? A mi ja m’ho va semblar que aquell formatge no havia fermentat bé. Però és clar, els pastors passem molts dies fora de casa, a la muntanya, buscant prats per alimentar el bestiar, i just aquells dies havia fet curt de viandes al sarró. Així que tenia gana i vaig pensar: Roderic, sense manies, que val més morir amb la panxa plena després del plaer de sadollar l’estómac, que d’ànsia per no haver pas menjat! I em vaig cruspir aquell formatge pudent. Després vaig jeure per fer la becaina, que del ramat ja se n’ocupava el Pinxo.

Ja queia la tarda, que van venir en Lluquet i en Rovelló a despertar-me. Roderic! Roderic! –em cridaven sense pietat, ja des del turó de la font. El Pinxo els bordava amistosament, fent rodolar la cua de content. Roderic, aixeca’t, home! Que no has vist l’estrella? Mil estrelles, estava veient jo, però no les del cel infinit, sinó les que em disparaven els budells. Estaven exaltats. Alguna cosa passava, deien, i una estrella més brillant que cap altra es movia molt de pressa per la volta celeste. Volien seguir-la, apa, anem. Em sembla que no em trobo gaire bé, els hi vaig dir. Au, deixa’t estar i anem! Les panxes, en aquell instant, van començar a fer carreres per les meves entranyes. Un recargolament de tripes agut em va fuetejar l’intestí fins que els gasos van trobar la seva sorollosa sortida natural. És un senyal, va insistir en Rovelló. Aquest pet pudent és un senyal? va reblar, burleta, en Lluquet. No, home, no fotem! Parlo de l’estrella! En Pinxo va bordar, que és l’únic que sap fer. Vinga, som-hi!

Em van ajudar a posar-me dempeus. Feia fred, una boira espessa se’ns ficava per dins embussant els pulmons i gelant la sang, però almenys els budells se m’havien ficat a puesto. Vam caminar una bona estona. Pel camí se’ns anaven afegint altres pastors i gent de tota casta i espècie. Finalment, l’estrella es va aturar. Se sentien els plors d’un nadó, i ens hi vàrem atansar. En aquell moment, però, la panxa es tornà a manifestar amb la pitjor de les seves expressions, i una urgència precipitada es va apoderar del meu cos. Vaig començar a córrer -Roderic, on vas?-, vaig sentir que em cridava en Lluquet. No podia anar de ventre en aquella planúria plena de gent, i més que s’hi acostava provinents de tots els punts cardinals. Finalment, passat l’estable al qual tothom es dirigia, vaig localitzar uns turonets al fons a la dreta amb una mica de vegetació on buidar amb una certa intimitat. Tot i així, algú em va veure, em va assenyalar, i va riure en veu alta. Un caganer!, va cridar. Sí, un caganer, allà, a la muntanyeta! Aviat la rialla va ser generalitzada. Tothom es petava de riure, vés, quina gràcia, allà m’hagués agradat veure’ls a ells, els molt malparits. Si fins i tot el nen nounat aquell va deixar de plorar per posar-se a riure, o almenys així m’ho va semblar. El pitjor és que no podia parar, s’havia obert la resclosa merdosa i allò no tenia aturador possible. Tot l’alleujament que sentia al ventre se m’inflamava de vergonya a les galtes.

Diuen que, amb el temps, la història posa a lloc a tothom. Mentida podrida! Que de la meva trista figura de caganer se n’ha fet escarni pels segles dels segles, però ningú no coneix de la bona fe d’en Roderic el bon pastor, i només se m’ha quedat la figura ajupida i el malnom de Caganer, disfressat amb vestits tant de ric com de pobre i substituint la meva fisonomia anònima per les de futbolistes, de polítics o dels personatges més estrambòtics del moment.

Doncs mireu què us dic: que així rebenteu tots, fills de mala mare, el proper cop que hagueu de passar per l’excusat.

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: JOSEP

Tot va ser com un malson. Imagini’s, un dia se’t presenta la dona i et diu que està prenyada. Que estàs què?! Per un moment vaig pensar que l’havia entès malament, que em deia que estava disgustada per alguna cosa, molesta... emprenyada, vaja; però no, quan em vaig girar i li vaig veure aquella carona, aquells bassals davant els ulls i la mirada atemorida escombrant el terra de la cuina, vaig saber que l’havia entès bé. Prenyada, la mala puta! Jo, que sóc bona gent i tal, doncs és clar, davant les seves voluptuositats femenines havia intentat les mil i una maniobres, que si xata, que què guapa que estàs avui, que vine aquí que et faré un petó, i quina bona olor que et fan avui els cabells... I una mà que se’n va per aquí, l’altra que explora per allà... ja m’enteneu, oi? Que un no és de pedra, coi! Però ella que no, Josepet, que espera’t una mica, que després serà millor, més bonic, quan estiguem cassats i tot això. 

I jo, doncs bé, què hi farem, si s’havia d’esperar, doncs esperarem. Com a mínim una oportunitat millor. Que no n’hi havia gaires, per això, que jo em matava a treballar tot el dia a la fusteria, que si ara serra uns taulons, i jo xerrac en mà vinga a serrar; que si ara carrega en aquest carro aquells mobles, i vinga a carregar com una mula; que si escombra una mica, home, que està tot ple de merda, i servidor allí amb la granera amunt i avall. I arribava a casa que la lluna ja era a puesto, brillant sobre la foscor, i m’enllitava baldat per llevar-me en unes poques hores, amb la maleïda lluna encara penjada allà dalt, lluitant amb les primeres clarianes de l’alba, i apa, cap al taller, que si passa el ribot per aquí, que si clava uns claus per allà... però de fotre un clau com déu mana, ni somiar-hi. I de sobte resulta que la molt garrina està prenyada. Encara la veig com si fos avui, amb un bombo creixent en les seves entranyes per culpa de no tancar les cames més que amb el seu pobre Josepet!

I sí, m’ho volia explicar tot, em va dir sanglotant, que jo em mereixia la veritat. I va i m’explica no sé quina història d’un refomut colom que era part d’una santíssima trinitat que era un, però eren tres. I també hi sortia déu i sa mare, en aquell relat fantàstic. Però que ella era verge, eh?, que no l’havia tocada cap home i que la seva virtut estava intacta! I jo que ho sentia tot i no ho volia sentir. Ja em direu. La dona prenyada i jo sense haver sucat el melindro.

Em va destrossar la vida. I és clar, l’havia de repudiar, l’únic que tenia al cap era que l’havia de repudiar i que ja s’ho farien ella, el seu bombo i el colom del tres en uno aquell.

I la vaig repudiar. No sé perquè, però, després sempre es va dir que vaig estar amb ella fins el final. Mentida podrida! Tot això de la família sagrada són mandingues. La vaig repudiar ben repudiada, i no vaig manar que la lapidessin... mira, no ho sé per què. O no és veritat que després del naixement el bon Josepet desapareix totalment de la tradició, de les escriptures i de tot arreu? És clar, perquè no vaig ser-hi mai! Mai!!

El dia que va néixer la criatura, vaig caçar un colom, el vaig rostir al forn ben rostit, i me’l vaig cruspir amb salsa de gessamí i prunes confitades. I des de llavors, cada 25 de desembre he fet el mateix. I em consta que no sóc l’únic, que molta gent, en aquestes dates tan assenyalades, encén el forn i atia els fogons per a tan magna operació culinària. Fins i tot famílies senceres es reuneixen cerimonialment per engolir voraçment una d’aquestes aus. Potser el malparit del colom ha anat deixant un rosari de prenyades i tothom busca venjança... però què dic, ara, com si la història del colom fos creïble. Ja no sé ben bé què em dic. Si algú s’ho empassa, que baixi déu i s’ho miri.

I qui diu cuinar un colom, diu un pota blava o un gall dindi, que per al cas és el mateix. Que els bombin a la mare, al seu fill bord, i al malparit del colom, que jo ja n’estic més que fart de tota aquesta història i no vull que m’emprenyin més.

EL CARTELL DEL DIA 1.12

Botiga indeterminada, Tarragona (Tarragonès)

REUS O L'ART DE COMPRAR PASSEJANT

Com que a en Pere París i Londres, veí de Reus de tota la vida, li feien falta uns pantalons nous, segons l’opinió entesa de la seva senyora, que li feu observar que on anava amb uns pantalons tan ronyosos i que fes el favor d’anar a comprar-se’n uns de nous, tasca en la qual havia substituït perfectament tant en el to vexatiu com en l’esguard de menyspreu a la seva santa mare, es va encaminar cap a un d’aquells ravals que mai no sabia si és el de Jesús o el de Martí Folguera. En Pere París i Londres, com tants d’altres veïns, visitants i turistes ocasionals, sempre havia estat víctima de la mania consistorial d’agafar algun dels grans carrers municipals i canviar-li el nom més o menys cap a la seva meitat proindivisa, com també passa amb el raval de Sant Pere i el de Robuster o el Passeig Sunyer i el de Prim, per citar-ne algun.

S’encaminà, doncs, cap a un d’aquests ravals amb la intenció de xafardejar una mica pel Zara, que sempre té bones ofertes tèxtils i dependentes de bon veure.

La seva sorpresa arribà quan, davant la botiga, en Pere París i Londres va observar intrèpidament que la macrobotiga restava deserta i el local abandonat a la seva sort. Un discret cartellet avisava del seu recent trasllat cap a un futur millor. Com que la citada mercantil de comerç al detall sempre havia estat ubicada allà on antigament hi havia hagut el mític cinema Monterrosa, en Pere va pensar amb una lògica més aviat dubtosa que ara que també havien tancat els Lauren Multicinema, el més lògic era que s’haguessin traslladat a la carretera de Constantí, ocupant de nou un espai amb olor de crispetes ràncies. Així que, com aquell qui res, s’hi va encaminar.

Però en arribar a les antigues instal·lacions del multicinema, després d’empentar la porta principal tres o quatre vegades i voltar per l’edifici a la recerca d’algun accés secret, en Pere París i Londres va poder constatar amb tristesa que aquell palau del cel·luloide comercial americà no només seguia tancat, sinó que també era ben barrat. Així que li va preguntar a un senyor que passejava un d’aquests gossos de marca blanca esquifits i descolorits, que feia cara de saber d’aquestes coses, que per on s’accedia al Zara. L’home, sorneguer, li va dir que anava totalment errat, que si volia anar al Zara tenia que anar a les noves instal·lacions de la Fira, que s’hi havien traslladat per qüestions d’espai.

Coi, si estan a la Fira, ja poden tenir espai, va pensar en Pere. Així que allí mateix va aconseguir  aturar un taxi que sortia de fer benzina fent un xiulet com a les pel·lícules que ja no projectaven en aquell ex multi sala. Va cridar, envalentit: A la fira! Ràpid!, i després de discutir-se amb el taxista sobre el to de veu més adequat per parlar amb respecte dins d’un cotxe i de la velocitat màxima permesa en la circulació de vehicles per les vies interurbanes, van arribar-se fins al Tecnoparc,  i en girar a l’esquerra en la rotonda davant de l’Hospital, tant el taxista discutidor com en Pere París i Londres van poder observar, meravellats, uns cartells de mida industrial on anunciaven el Tot Nuvis, per una banda, i una fantàstica exposició de mascotes domèstiques per l’altre, que tenien lloc simultàniament en diferents pavellons del recinte, de manera que podies escollir amb qui passar la resta de la teva vida, si amb una parella humana o amb una de qualsevol altra espècie del món animal. Però del Zara res de res.

Una senyora d’aquelles que fan cantonades i tenen veu tenor de tant fumar els va informar que tenien que anar al centre comercial La Fira, i no a la Fira de Mostres. Que aquest centre comercial estava ubicat en l’espai de l’antiga fira, de mostres s’entén, i que per això es deia la fira, tot i ser un centre comercial, igual que la fira que hi havia hagut abans, tot i que aquella era de mostres, com la nova on es trobaven en aquell precís instant. Embolicat del tot amb aquells aclariments, en Pere no va poder evitar fer el comentari de que sembla que els carrers han de canviar de nom a mig carrer, que dona la impressió de que no hi hagi prou carrers per a tants noms il·lustres, però a l’hora de crear espais nous, pensant en dir això en hospitals i fires, els noms forçosament s’han de repetir, per compensar. La senyora de veu tenor, obviant els comentaris absurds d’en Pere, també els va informar de les seves tarifes i serveis i de la seva bona disposició per a fer-los un bon descompte si s’hi animaven tots dos, cosa que no va passar.

Finalment, l’intrèpid Pere París i Londres, el taxista i la senyora d’aquelles que fan cantonades aconseguiren anar, com si d’un joc de la Oca es tractés, de fira a fira.

No m’entretindré explicant-vos la frustració d’en Pere París i Londres en descobrir que on posava Zara Home no hi havia més que andròmines per a la casa, tot i que va sortir a comprovar l’enorme rètol lluminós fins a tres vegades i sí, sí, hi posava Zara Home, però allí no hi havia ni pantalons, ni camises, ni tan sols uns tristos calçotets. Tampoc no us explicaré el desbaratament de la seva senyora en comprovar que, després de tot el dia fora de casa, l’inútil d’en Pere es presentava a sopar amb un taxista malcarat, una puta barata i, el pitjor de tot, amb els mateixos pantalons ronyosos.

LA PRIMERA VEGADA

Crònica d’una jornada amb els Urban Sketchers Reus

7 de novembre de 2015. Pati de la Casa March (c. Sant Joan, 13)

https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AReus_-_Calle_Sant_Joan_3.JPG

Són les 10.50 hores i l’aplicació del telèfon marca 21° i assolellat. La veritat és que, ara per ara, fa un dia esplèndid.

Al carrer es respira el matí de mercat que uns metres més amunt té muntades les paradetes des de fa hores, mentre la tardor disfressada de primavera descolora els primers verds arreu. Una essència prima de fregit dolç ens visita fugaçment des d’una d’aquelles xurreries nòmades instal·lades al mercadillo del dissabte.

La gent ja és dins el pati. Alguns se saluden, xerren una mica. Traginen bosses amb tota mena d’equipament, des de cadires plegables fins a fustes on recolzar les llibretes i els blocs de dibuix. Les cares són relaxades, irradien una certa felicitat continguda. Els ulls els hi guspiregen. Passejades de curiositat, mirades que escombren el panorama, flaixos de càmeres per immortalitzar la pedra immortal. Poc a poc escullen un lloc, el lloc, i es van col·locant. Una cadira es desplega. El soroll lent de passar les pàgines dels quaderns es comença a assemblar al silenci. Un pinzell es renta el cap en l’aigua encara neta d’un got i, poc a poc, dels camps blancs i erms en comencen a brotar línies i taques.

Els caps s’alcen, les mirades són intenses, profundes. El pati és fresc, la llum cau despreocupada des del celobert i s’enreda en les ombres de les lianes d’heura. No sé si el dibuix convida al silenci o si és el silenci qui convida al dibuix. Quan ja tothom sembla estar treballant, jo encara no em decideixo i és per això que començo a dibuixar amb paraules, gargotejant tots aquests mots amb una certa vergonya escolar, que no sembli que no faig res.

I tot sentint el xiuxiueig dolç del carbonet i dels plomins quan llauren traços sobre el paper d’alt gramatge, comprenc que he trobat l’espai de silenci, de temps de qualitat, que havia sortit a buscar, i començo a entendre la raó dels qui proclamen que l’important és el viatge i no el destí. Dibuixem mapes que interpreten les coses d’una manera subjectiva, traduïda, que només es pot reconstruir en el temps que transcorre entre la mirada atenta i el gest expert. Així, la realitat deixa d’estar en els ulls per transmutar-se sobre el paper. I es converteix en una realitat imaginada.

I penso que què carai, i obro el quadern i miro de tancar les paraules, que no sempre es deixen. El quadern és nou i la mà tremola indecisa abans de profanar-lo. El llom cruix quan miro de forçar-lo a que s’aguanti obert per la primera de les pàgines, però finalment cedeix, i resta amb els braços oberts esperant l’abraçada de la primera marca del llapis sobre la seva pell. Aquesta primera línia és rígida en la seva concepció, però trèmula en la seva execució. I segueixo amb el llapis, dubtant molt i esborrant més, i després les aquarel·les demanen el canvi, cansades d’esperar a la banqueta, i tot es va relaxant i fluint, fins que el cap reposa i el cervell es deixa despullar, seduït pel plaer.

I així passa el temps, d’aquella manera en què passa quan no estàs pendent d’ell.

Els resultats no són gaire bons. El dibuix encara em pot, ho reconec... i em rendeixo. Ha guanyat. Tot i així, respiro a fons, satisfet, recordant-me a mi mateix que la d’avui només ha estat la primera de les batalles.

EL CARTELL DEL DIA 1.11

Llibreria, Barcelona (Barcelonès)

EL CARTELL DEL DIA 1.10

Parc infantil, Londres (Regne Unit)

EL CARTELL DEL DIA 1.O9

Restaurant, l'Ampolla (Baix Ebre)

ESFDE: Montserrat Roig

"Però si la geografia literària es va nodrint de memòria i oblit, la construcció d'un món necessita, com una casa, d'uns fonaments. I aquests es van col·locant en el moment en què triem l'ofici d'escriure. L'ofici d'escriure no s'inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d'una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l'ofici d'escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan n'has estat contaminada. L'ofici d'escriure necessita molt d'aprenentatge."

Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Montserrat Roig

UN ALTRE DIÀLEG

-Disculpi’m, que vaig bé per anar al carrer Major?

-Sí.

-Sí? Llavors si segueixo tot recte...

-Ui, llavors la cosa ja no aniria tan bé.

-I si agafo aquest carrer de la dreta?

-No, no pas.

-Doncs no ho entenc.

-El què?

-Cap a on he d’anar...

-Sempre s’han de prendre decisions. La vida és complicada.

-Quina vida?

-No ho sé. Quantes vides té, vostè?

-Ara per ara només una.

-Ja m’ho imaginava.

-S’ho imaginava?

-Sí. Es troba dins la mitjana.

-Aritmètica?

-No, gràcies, ho estic deixant. Amb una mica d’aigua ja faria...

-Fresca?

-Més aviat caloreta. Com que estem a l’estiu...

-Pensava que estàvem a la Plaça de l’Ajuntament.

-Doncs jo pensava que si em toqués la loteria...

-Ah, la loteria! Ja ho va dir el filòsof.

-Què va dir el filòsof?

-Que la vida és una tómbola.

-Molt profund.

-Sí.

-Així doncs, per anar al carrer Major?

-Segueix anant bé.

-I no em podria indicar com anar-hi?

-Sí, sí que podria. No veig per què no hauria de poder...

-Té tota la raó. A mi tampoc no se m’acut cap raó per la qual no hauria de poder...

-Poder és voler.

-No seria a l’inrevés?

-Provem-ho: Relov sé redop.

-No sona gaire bé.

-No, gens bé.

-En fi, moltes gràcies de totes maneres.

-Sér ed. Vull dir, de rés. 

A LA PLATJA EN NÚVOL

Avui, si voleu llegir una història, us faré viatjar fins a la platja dalt d'un núvol. O, millor dit, dalt del Núvol:

http://www.nuvol.com/opinio/a-la-platja-2/

(Agafeu-vos bé, i disculpeu les molèsties)

EL CARTELL DEL DIA 1.08

Botiga d'animals domèstics, Reus (Baix Camp)

DIMECRES

-Disculpi’m, que és Atenció a l’Usuari?

-No, ja no treballa aquí. El van jubilar anticipadament. Es veu que era discriminatori envers les usuàries. Però jo l’atendré gustosament.

-Ah! I vostè és...

-Atenció a la Ciutadania.

-Ah, bé. Doncs veurà, senyor Ciutadania, jo venia perquè si no ho tinc mal entès, avui és dimarts.

-Sí senyor.

-I pel que es veu, m’han arribat veus de que demà serà dimecres.

-Està clar.

-I no només serà una estona, no, sinó que la previsió és que sigui dimecres tot el dia.

-Així és.

-Tot el sant dia!

-Sí senyor.

-Doncs no hi estic d’acord. Em va fatal que demà sigui dimecres, i volia presentar una queixa, a veure si s’hi pot fer alguna cosa. És que jo, els dimecres...

-No veig què s’hi podria fer, senyor.

-Es podria ajornar. Passar-ho a un altre dia, més endavant. És que si demà pogués ser diumenge seria fantàstic. Però si no pot ser, amb deixar-ho en dijous o en divendres ja m’estaria bé...

-Però senyor, els dies de la setmana són els que són, això  ja se sap!

-Ho podrien deixar per a finals d’agost. Sí, cap a finals d’agost seria el més prudent. S’imagina que no hi hagués cap dimecres fins a finals d’agost?

-Això és impossible!

-Impossible! Com si hi hagués coses impossibles, home de poca fe!

-No veig com...

-A veure, no és veritat que la Terra gira al voltant del Sol?

-Psí...

-Però fa uns segles, no només era el Sol el que girava al voltant de la Terra, sinó tot l’Univers. Si es va poder canviar una cosa així, com no s’ha de poder ajornar unes setmanes el dimecres?

-No sabria què dir-li.

-I la Terra no era plana? I bé es va convertir en rodona. I els homes érem micos, i no podíem volar, i es va crear Amèrica del no-res...  primer no hi era i, tot de sobte, pam!, un continent nou... si tot això ha estat possible...

-Ho sento, però després del dimarts ha de venir el dimecres. Ho diu la Llei.

-Quina Llei?

-Doncs... no ho sé... alguna Llei.

-Trobo que vostè, senyor Ciutadania, sap ben poques coses. A veure, que jo sàpiga, existeixen la Llei de la Gravetat, la Llei de Murphy, la Llei de la Oferta i la Demanda i la Llei del Talió. Ah, i la Llei del Més Fort. I cap de les lleis conegudes parlen dels dies de la setmana!

-Però home de déu, hi ha més lleis: el Codi Civil, el Codi Penal, el Codi de Comerç...

-A veure, a veure, a veure... estem parlant de lleis o de codis? Perquè si comencem a barrejar peres i pomes...

-Miri, deixi-ho estar. No s’hi pot fer res, cregui’m. Demà serà dimecres, exactament com la setmana passada, i l’altra i l’altra. I no se’n parli més.

-Vostè és una mica feixista, oi? Ja sabia jo que amb aquest nom de Ciutadania...

-El següent, si us plau!!

-Es que no hi ha ningú més. Podria demanar hora per a una altra consulta?

-És clar, però no tinc hores fins la propera setmana. Per a quin dia la voldria?

-Per al dimarts, és clar, a veure si d’aquí una setmana podem arreglar això dels dimecres...

ESFDE: Emili Bayo

"Ets capaç de reconèixer les històries tristes quan passen per davant de la teva finestra?

Per què no? Tinc bon olfacte per a aquests assumptes. Em guanyo la vida amb això. En el fons, qualsevol vianant es troba enxampat en alguna història embolicada. Només cal tenir la paciència de mirar-lo de prop i amb atenció. El problema de la vida és que sempre es resol amb el mateix final.

La mort...

A les meves novel·les jo puc interrompre la història en el punt que més m’agradi i crear la il·lusió d’un final feliç.

Vols dir que la literatura fa trampes...

Per descomptat. La literatura és el territori natural de la mentida. Però és l’única manera que ens serveixi de consol.

Sempre t’aixeques del llit tan eufòric?"

La bombolla sentimental

Tot el que et vull dir

Emili Bayo

SUPERDAD

No estava preparat. No, de cap de les maneres no es pot dir que estigués preparat. Les meves preocupacions passaven, com havien passat sempre des de que tenia coneixement, per tenir cura del bestiar i mirar de tant en tant el cel, pregant perquè caigués un bon xàfec que encara em permetria salvar la collita. Mentre, la Martha posava a refredar els seus pastissos de formatge amb nabius a l’ampit de la finestra de la cuina, on l’estofat anava fent xup-xup, omplint el graner d’aquell apetitós aroma. I així anar fent.

Ni predictors, ni classes pre-part, ni visites al ginecòleg. Ni tan sols omplir la paperassa per rebre en adopció i que el funcionari de torn d’un país exòtic t’anés dient, sorneguer, que falta ara una pòlissa, ara un segell, ara una autorització. Tot això hauria implicat un procés de mentalització, una adaptació al medi. Compres un bressol de fusta i pintes l’habitació de blau amb nuvolets. Fas un sorral sota el porxo, poses una barana de seguretat a l’escala i fulleges revistes de pares a la biblioteca de la parròquia. Res.

I de cop i volta, zas!, un nen caigut del cel. Literalment. I la Martha dient que què mono, que si ens el podríem quedar, però com te’l vols quedar, dona? que sí, que direm que és el fill de la meva germana... I jo que ja no tenia edat per embolicar-me en temes de bolquers i xumets, i ella que no ho volia veure... total, que no vaig poder dir res. Ja se sap que quan a la Martha se li posa una cosa al cap...

I és clar, tothom pensa en el nen, que què bonic que seria poder volar, i tenir súper poders, i salvar la humanitat d’ella mateixa, i tot això. Però fer-li de pare, ah, ningú no pensa en en Jonathan, el pobre granger. I com pots fer valer una autoritat paterna a un nen que només amb la mirada et pot fulminar? Eh? Que el tanques a l’habitació, castigat, i surt volant per la finestra i se’n va al Pol Nord fins que se li passa l’emprenyament. I tu vinga a patir, i aquest nen on carai es deu haver ficat. Que si l’amenaces amb una surra, se te’n fot a la cara, o que si el renyes et bufa una mica i apareixes al bell mig del poble, entre el negoci de cotxes usats d’el babau d’en Ben Updike i la botiga dels Worthwood, sense saber ni com hi has arribat.

I això que el nen va sortir bo. Però això no treu que, com a totes les famílies, no hi hagués moments de tensió. Com quan se li va ficar al cap que jo no era el seu pare de debò, això ja ho teníem, però que el seu pare biològic era el científic més important del seu planeta i no un mediocre granger amb un grapat d’acres de cereal de secà. Que si no fos perquè el seu planeta havia esclatat... en fi, coses de la canalla, res que un bon psicòleg no li pogués treure del cap.

Ara, això sí, n’estic molt, d’en Clark. Ja se sap que els pares sempre estem orgullosos dels nostres fills. No pot ser d’una altra manera. Però ser el seu pare no fou gens fàcil, cregui’m.

EL CARTELL DEL DIA 1.07

Fruiteria, l'Ampolla (Baix Ebre)

DIÀLEG

-Disculpi’m, que vaig bé per anar al carrer Major?

-Home, va vostè una mica de qualsevol manera...

-De qualsevol manera?

-Si, si, de qualsevol manera. Pensi que avui és diumenge, i la gent va al carrer Major ben mudada, per passejar i a lluir el que no té.

-I com es pot lluir el que no es té, si em permet la pregunta.

-Doncs no, no li permeto.

-I això?

-Això és la meva dona. Digues hola, carinyo.

-Hola, carinyo.

-Com està la seva dona.

-Bé, gràcies per preguntar.

-No, si no era una pregunta, era una constatació... En fi, tant de gust, jo em dic Miquel. I vostè, senyora?

-No, no m’enyoro pas. Vés quina bestiesa! De què se suposa que m’hauria d’enyorar?

-Doncs no ho sé. De la joventut perduda, potser?

-I ara, jo no he perdut res de res. I, en tot cas, el que es perd si es busca bé, s’acaba trobant.

-Escolti’m, deixi la meva senyora amb pau, eh?

-Amb molt de gust la hi deixaré si m’indica on és aquest tal Pau.

-Doncs diria... diria que deu ser al carrer Major passejant amb la dona.

-Ah, doncs digui-ho, sense por.

-Deu ser al carrer Major passejant amb la dona.

-Molt bé. Així, permeti’m que insisteixi: que vaig bé per anar al carrer Major?

-No sé si va bé. Potser porta una copeta de més.

-Vostè creu?

-Doncs no gaire, la veritat. Més aviat sóc agnòstic.

-Ah, doncs jo sóc Capricorn, ho sóc des que vaig néixer i fins que em mori. Jo no sóc d’aquests que es canvien de camisa segons cap on bufa el vent.

-Jo sóc infermera, però només de vuit a tres.

-Només de vuit a tres? I de tres a vuit?

-Cinc.

-Correcte!

-Dóna gust parar a conversar amb gent com vostès. Gent així ja no es troba...

-Jo ja li he dit, si es busca bé, tot s’acaba trobant.

-Fins i tot el carrer Major?

-Sobretot el carrer Major!

SPIDERNOTHING

Els alumnes de l’Institut es passejaven per les instal·lacions més aviat amb cara d’avorriment. El que prometia ser una jornada diferent, fora de les aules, visitant aquella empresa d’innovació tecnològica, havia resultat un abominable conyàs del tot insuportable. Dades i més dades d’autosatisfacció d’aquell homenet amb bata blanca i no menys de dotze bolígrafs agafats a la butxaca d’aquesta, a l’alçada del pit, que els hi feia de guia. Sales amb gent concentrada picant els teclats dels seus ordinadors, laboratoris atapeïts de tubs d’assaig plens de substàncies de colors fosforescents que treien un fum pudent. En Peter es va distreure en una estança, observant diferents tipus d’insectes, aràcnids, petits mamífers que esperaven torn per a una sessió d’experimentació sàdica. Quan va tornar amb el grup, esbufegant, no es va adonar de la immensa aranya que duia sobre l’espatlla. Qui sí que se’n va adonar fou la Mary Jane, que es posà a xisclar histèrica, contagiant les seves companyes com si estiguessin gaudint d’un concert de pop adolescent . En Harry fou qui, sense pensar-hi, li espolsà l’aranya d’un cop de carpeta i, un cop a terra, la va trepitjar no menys de vuit o nou vegades. La Mary Jane es va calmar, es va abraçar amb algunes companyes, i el professor les va renyar sense gaire convenciment. En Peter li va donar les gràcies, tio. Els equips de seguretat van retirar eficientment el cos del delicte, i la visita es va donar per acabada. Ningú no sospitaria mai que Spiderman, el sorprenent home aranya, havia quedat condemnat en aquell instant a no ser més que una trivial ficció d’entreteniment.

ESFDE: James Salter

"Més amunt hi havia una llibreria que li agradava. El propietari era un home escanyolit de cinquanta-tants anys que sempre duia trajo, es deia que era el fill esgarriat d'una família acabalada. Els llibres li havien agradat des de petit, volia ser escriptor, i més endavant havia copiat a mà pàgines de Dickens i Flaubert. S'havia imaginat en una habitació lluminosa de París, treballant en solitud, i amb el temps hi havia acabat anant, però només s'havia sentit sol i no havia pogut escriure."

Això és tot

James Salter

EL CARTELL DEL DIA 1.06

Portal d'accés a bloc de vivendes particular, Tarragona (Tarragonès)

EL CARTELL DEL DIA 1.05

Hospital Clínic, Barcelona (Barcelonès)

ESFDE: Sergi Pàmies

"He agafat la llibreta i he sortit de la papereria pensant que, si haguéssim sigut dones, probablement no ens hauríem contingut tant i hauríem compartit intimitats, i jo hauria acabat sabent per què plorava i ell potser m'hauria explicat una d'aquestes històries tristes sobre les quals -ho admeto- m'estimo més no escriure. En aquell moment he recordat que he comprat la llibreta perquè m'he deixat a casa la que duc habitualment i, de cop i volta, se m'ha acudit una idea per a un possible conte. I que he entrat a la papereria amb la intenció d'anotar-la ràpidament però, amb tot el que ha passat, ja no en recordava res. Aleshores, per consolar-me -i recorrent a la justificació que fan servir les persones que comencen a perdre la memòria però que no ho acaben d'admetre-, m'he repetit que només oblidem les coses que no tenen importància, he entrat en un cafè i he començat a escriure aquesta història."

La llibreta

Cançons d'amor i de pluja

Sergi Pàmies

ELS MEDIÀTICS TOMÀS MOLINA I GEORGE CLOONEY

Tinc tanta feina que no sé per on començar. La pantalla de l’ordinador em diu que va fent, que s’està carregant, el pobre va al seu ritme, lent però segur. La finestra em mostra uns vidres bruts i, més enllà, un dia rúfol. Bufa un vent humit i arrauxat que sembla que anuncia pluja. Mentrestant, remeno el cafè. A l’ambient encara s’olora el peix del dinar i amb la panxa plena resulta una mica desagradable. M’he proposat dedicar tota la tarda a posar una mica d’ordre al disc dur, renunciant fins i tot a la sagrada migdiada per avançar.

Per fi apareix a la pantalla aquella foto de les vacances que tinc de fons d’escriptori. El port pesquer sembla tan lluny com la lluïssor del sol sobre la superfície llisa del mar. L’antivirus em comunica que tot va com una seda, i pitjo sobre la icona del navegador. Obro la carpeta de Música, Jazz, Makiko Hirabayashi, i les notes d’un piano enverinat acoloreixen el tedi de l’estudi. En aquests moments penso, vés a saber perquè, que si algú de fa, posem per cas, dos-cents anys, llegís això, no entendria ni un borrall del que estic dient. Bé, del cafè i el dia núvol i el peix a la planxa sí. Em refereixo a la informàtica. De seguida aquest algú, suposant que tingués inquietuds i una certa confiança, em preguntaria què carai és, això de l’ordinador. I com explicar-ho? D’entrada, nosaltres en diem ordinador, no sé ben bé per què. En castellà, segons la zona geogràfica, en diuen ordenador, tot i que, almenys el meu aparell, no ordena res, simplement es dedica a acumular arxius. En d’altres zones, computadora, una adaptació barroera de l’anglès computer.

El navegador finalment s’obre, i no puc evitar fer una recerca de la paraula “computadora” abans de començar a treballar. Existeix això en català? Segons la definició de l’IEC, és un “ordinador especialitzat en una funció determinada”, computar, que seguint el mateix diccionari, és “avaluar indirectament (una quantitat, especialment el temps), per mitjà del càlcul de certes dades”. Clar com l’aigua. De totes maneres estic convençut que el meu ordinador, que és de lletres com jo, no les fa aquestes coses tan de ciències exactes.

Així, tot i que ordenar no és pròpiament la seva funció, i computar respon a una definició esbiaixada, “ordinar”, que és el que se suposa que fa un ordinador, oh sorpresa, és un terme que no existeix. Però ordenar, sí. També existeix, curiosament, preordinar, que és “ordenar per endavant (les coses)”. És, si més no, estrany, que la paraula sense preposició no existeixi. Ara vés i explica-li al paio de fa dos-cents anys, això. Ara ja estic embalat, i tot i que la feina pendent em crida des d’algun racó de la consciència, el dimoniet de l’altra banda em fa buscar el mot “ordinar” en el Diccionario de la lengua española de la Real academia española i, oh sorpresa, ordinar, en castellà, significa ordenar; i tot i que especifica que és una forma en desús, això no treu que sí que existeixi i en català, aparentment, no.

Bufo sobre el cafè, tot i que ja no deu cremar. Un WhatsApp metàl·lic sona en la llunyania del telèfon naufragat per les butxaques de la jaqueta dins l’armari com si fos un gong que em crida al quadrilàter a boxejar amb la febre de les tecnologies de la informació i la comunicació. Suo, tot i que més aviat tinc fred, i començo a teclejar a ritme frenètic.

Provo al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, per provar algun altre, i em diu amb una certa sorna que la cerca no ha donat resultats i que les paraules més properes, a part d’ordinador, són ordinari i orinar, i se m’escapa un riure nerviós amb una certa composició d’escatologia infantil.

M’acabo el cafè i pesco del fons de la tassa una mica de sucre que no s’ha diluït. Assaboreixo la seva dolçor amarga, com la de la música que no ha parat de sonar i que sembla que ara accelera el ritme, amb els ulls tancats, mentre penso que m’hauria de posar a treballar d’una puta vegada. Cauen les primeres gotes que repiquen el vidre brut de la finestra per cridar la meva atenció. Sí, ara m’hi poso, em dic a mi mateix. Abans, però, i ja que hi estic posat, faig una recerca a través d’un traductor a veure com es diu ordinador en altres llengües veïnes. En francès, ordinateur; i en alemany, computer. En italià, ídem, i no puc evitar pensar que la informació i la globalització ens duen indefectiblement pel camí de la pobresa lingüística, en com s’està perdent el tresor de la diversitat. Però alhora, per trobar-hi el cantó de l’ampolla mig plena, potser això ens durà a una nova forma de comunicació universal, com la funció que feu el llatí en la seva remota època. Per cert, deu existir una traducció en llatí per a ordinador? Computatrum. I en esperanto? I tant, tot i que sembla més un insult que el nom comú d’una màquina: komputilo. Ja posats, i com que em fa molta mandra començar a fer neteja (se’n pot dir fer dissabte, d’arreglar l’ordinador?) segueixo jugant amb el traductor. En gallec, ordenador. En basc, ordenagailu. El valencià i el lapao, simptomàticament, no hi apareixen, però sí el polonès (el “polaco” de tota la vida), que tampoc no és gaire original: komputer. Provo en grec i en àrab, però m’és impossible de reproduir el resultat, tot i que intueixo que, malgrat les diferències alfabètiques, la semàntica seguirà anant per camins veïnals. En suec trobo una novetat, dator, que sembla que faci referència a les dades a ordenar o computar, però l’albanès torna a un vulgar kompjuter, que malgrat les variants estètiques locals (o nacionals, segons com es miri) ens du al mateix resultat.

Quan estic a punt de ser empassat per la febrada d’una nova recerca etimològica, el cel s’ha enfosquit. Amb el primer tro ha marxat la llum. Feia temps que no marxava la llum, però avui em sembla que m’ha salvat la vida. Com en una pel·lícula de sèrie B, l’ordinador se m’estava empassant a glopades i, de cop, en mig d’una explosió d’espurnes digne dels castells de focs de la festa major, he tornat al present. El piano ha desaparegut, i només se sent el ritme accelerat del ruixat i la fúria de la tempesta. El tall és general, en tot el carrer no es veu res, sembla que s’hagi fet de nit de cop. Miro la tassa de cafè, buida, amb aquelles taques que no sé llegir, però que de ben segur representen, amb algun petit marge d’error, el futur de la humanitat. Per celebrar l’ocurrència (i per mitigar els efectes nocius de no haver fet una bona migdiada), decideixo fer una segona tassa. Em ve de gust. Però un cop a la cuina, me n’adono que amb les cafeteres de càpsules, si no hi ha llum, no hi ha cafè. Així que em quedo en estat catatònic assegut a la taula de la cuina, amb la tassa bruta de destí universal a les mans escoltant com cau la pluja sobre el celobert, mentre li maleeixo els ossos, a parts iguals, als mediàtics Tomàs Molina i George Clooney.