divendres, 29 d’octubre del 2010

MISSATGE SORPRESA!!



Sovint a la vida et preguntes per què fas certes coses que, al cap i a la fi, només representen una pèrdua de temps.
Avui és un d'aquells pocs dies en què hi trobes una grata resposta, en un simple correu electrònic:

"Assumpte: El teu blog destacat al 3cat24

Hola Sebastià,

El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui divendres 29 d'octubre li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:


Moltes gràcies.

De debó.


 

dimecres, 27 d’octubre del 2010

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: García Márquez



"Nunca hice nada distinto de escribir, pero no tengo vocación ni virtud de narrador, ignoro por completo las leyes de la composición dramática, y si me he embarcado en esta empresa es porque confío en la luz de lo mucho que he leído en la vida."


Memoria de mis putas tristes
Gabriel García Márquez

dilluns, 25 d’octubre del 2010

LA SAGRADA FAMÍLIA (versió 2.0) DE MADRID


Vista de les obres de la Sagrada Família de Madrid, on
es pot apreciar la semblança amb el temple bardeloní

Segons ha informat la Presidenta del Govern, Leire Pajín, la Sagrada Família de Madrid estarà enllestida en unes setmanes. Com es va fer públic en el seu dia, el nou temple serà fidel a l’essència i l’estètica del que hi havia en construcció a Barcelona, però serà deu vegades més gran i estarà millor equipat: confessionaris digitals de tecnologia 2.0, missals en MP3 que es podran descarregar per Internet a canvi d’una almoina, aparcament per a deu papa mòbils estàndard i un parell més en format limusina, escenes hologràfiques de la Bíblia, sala de càstig per a cures pederastes, i crucifixos en 3D (ulleres no incloses).

De totes maneres, sembla ser que el Papa Kevin Oswaldo I ha declinat la invitació per a santificar el nou temple madrileny, al·legant que amb un Sant Pare aixafat per l’especulació immobiliària sagradofamilienca del país ja n’hi ha prou. Recordem que el novembre del 2010, un tràgic accident va acabar amb la vida del seu antecessor, juntament amb un gran nombre d’autoritats eclesiàstiques i polítiques de l’estat. L’esfondrament, tot i que primer fou atribuït a un atemptat terrorista de fonament integrista islàmic, es va descobrir amb posterioritat que es degué a un esllavissament de terres a sota els fonaments de l’edifici per culpa del túnel de l’Ave que per aquella època s’excavava a la zona, i que finalment es feu passar pel Tibidabo. Tot sembla indicar, doncs, que l’estrella canònica escollida per a l’esdeveniment serà el Pare Jony (http://www.parejony.com/) i el seu rock predicador.

El cap de l’oposició, Mariano Rajoy, a qui es comença a anomenar “Superman” i també “el gafe”, després de sobreviure tant a un accident d’helicòpter, com al citat esfondrament (a més de a successius fracassos electorals), ha qualificat la qüestió de hilillos de plastilina de propaganda electoral, que l’únic que pretenen és desviar l’atenció de tot allò que realment interessa als espanyols, és a dir, els toros.

Per la seva banda, la Presidenta de la Generalitat, Yanina Abdelakharim, ha demanat la cessió a Catalunya de la part proporcional d’una de les torres, en compliment del tram autonòmic de la indissoluble unitat de la nació espanyola. En saber-ho, altres presidents regionals s’han afegit a la demanda de la seva porció. Tot i que han confessat que no sabran què fer-ne, han argumentat que si Catalunya ha de tenir aquesta quota de l’obra arquitectònica, ells també la volen. Faltaria més.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

CENTÓ SEMI INFANTIL



La nena maca, al dematí,
s'avorria molt i sortia a jugar:
ara balla pel camí,
puja a la muntanya...
Plou i fa sol.
És el més bonic que hi ha!

Un matí, va sortir
i la llum es va apagar
¿en els estels què hi ha?

Se'n va a la guerra.
Sa mare la crida:
¿què dirà la gent?

Una noia i un soldat,
marxant al mateix pas:
amb el peu, amb la mà...
Plou i neva, i nevarà.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Paul Auster



"En l’ofici d’escriure no hi havia cap regla, va dir. Si et fixaves en la vida de poetes i novel·listes, el que et trobaves era un caos total, un revoltim infinit d’excepcions. I tot plegat perquè escriure era una malaltia, va continuar en Tom, el que es podria considerar una infecció o una grip de l’esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves i vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats. Repassant la llista dels gegants i semigegants, descobries escriptors que van abraçar totes les inclinacions sexuals, totes les tendències polítiques i tots els atributs humans; des de l’idealisme més noble fins a la corrupció més insidiosa. Hi havia delinqüents i juristes, espies i metges, soldats i conques, viatgers i reclusos. Si no se’n podia excloure ningú, què impedia a un excorredor d’assegurances de gairebé seixanta anys sumar-se a les seves files?"

Bogeries de Brooklyn
Paul Auster

dilluns, 18 d’octubre del 2010

TAULETA DE NIT: Hombres Salmonela en el planeta Porno, de Yasutaka Tsutsui



La primera vegada que em van parlar d’aquest autor, no l’havia sentit anomenar mai. De fet, qui me’n parlava tampoc, i fou incapaç de repetir el seu nom de memòria. El que sí que feu, va ser dir-me el títol del llibre, un nom entre estrambòtic i desmarxat, més sarcàstic que irònic amanit amb un xic de cinisme. La qüestió és que un tipus tan anònim en el nostre entorn cultural, és molt conegut en el seu Japó natal. I no és estrany. A part de la raresa del títol que ens ocupa, en Tsutsui té més de trenta novel·les i quaranta col·leccions de contes publicats. Ha guanyat els premis més importants del seu país i moltes de les seves narracions han servit de guió per a pel·lícules manga que s’han convertit per als joves en verdaderes obres de culte. A més, l’autor afirma sense cap mena de pudor que molts dels darrers èxits de Hollywood (crec recordar que entre ells El show de Truman) són autèntics plagis de les seves històries, i ha estat nomenat pel govern francès Chevalier des Arts et des Lettres. La seva biografia es completa amb les seves facetes d’actor i de músic. I aquí, fins fa poc, res de res. No em direu que, si més no, en un món que presumeix de global en l’era de la informació, és curiós. L’any 2008, però, Ediciones Atalanta, va decidir posar al mercat aquest exemplar, en castellà, per al gaudi de tots aquells que se sentin atrets per històries com les que ens ocupen, desbordants de fantasia i comportaments individuals i col·lectius extrems, que en alguna ocasió no estan exempts d’una certa poètica romàntica (en el sentit destructiu i caòtic del romanticisme, no pas sentimental, res més lluny del sentit de les seves lletres) i d’una descarnada crítica social envers el comportament alienat de les masses, tot barrejat amb un "subtil" toc d'humor a l'estil de la mítica "humor amarillo".
En aquestes pàgines, hi trobem històries per a tots els gustos: la d’un bonsai que, posat a la capçalera del llit, provoca somnis eròtics en aquells que hi dormin, però que s’acaben barrejant amb la realitat de manera que les situacions somiades per uns, esdevenen reals per a altres, fins que tot es barreja en una única realitat, i tot amb una càrrega obscena d’obsessió sexual autodestructiva. També podem llegir la història d’un paio absolutament normal que és refusat, en demanar-li una cita, per una de les secretàries de la corporació on treballa, i aquest fet tan absolutament vulgar i quotidià esdevé, sense saber ningú perquè, titular en tots els mitjans de comunicació, que s’obsessionen amb el tipus i li fan la vida impossible; vindria a ser una mena de “príncipe del pueblo”, un Belén Esteban (puag!) sense necessitat de visitar cap plató televisiu, doncs són els mitjans els qui el persegueixen a ell. En un altre dels relats, una massa informe de gent es veu atrapada en un embús superlatiu quan es dirigeixen a la platja per estiuejar, i sense saber-ne massa la causa, acaben en una massacre dins el mar, aixafats els uns pels altres. També podem llegir la història de la persecució dels darrers fumadors per part de la societat primer, i de l’exèrcit al final del relat: només queda un fumador, i han de prendre la decisió de què fer amb ell, mentre l’apunten amb els seus fusells. O el d’una ciutat amb cert aire feminista que sura al mar sobre una gran base de boles de pachinko, fins que un petit terratrèmol trenca l’equilibri i la ciutat es comença a inclinar cap el sud-oest, cada dia una mica més, mentre les ames de casa vigilen que ningú no fugi de la ciutat. Tanca el recull la història que dona nom al llibre, una autèntica orgia imaginativa sobre un planeta on un equip de científics està investigant el perquè de l’obscenitat de tots els éssers vius, tant animals com vegetals, que l’habiten, sobretot a causa de que una planta ha aconseguit deixar embarassada a una de les doctores de l’equip.
En fi, el llibre no té rebuig i l’editor, conscient de lo poc conegut que és l’autor entre nosaltres, dedica les darreres pàgines a una entrevista amb ell, una iniciativa que em sembla lloable i exemple a seguir amb autors desconeguts en el nostre entorn, sobretot si tenen un potencial consolidat en una obra que sembla tan apassionant com estranyament absent entre nosaltres.
Espero frisós que algú em torni a comentar que ha aparegut una nova obra d’en Tsutsui traduïda. Amb això queda tot dit.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

MIGUEL ÁNGEL



Avui és un dia trist per al meu amic. S’ha aixecat d’un llit estrany sense ganes, a la força, i s’ha pres el cafè del matí tot i trobar-lo el més amarg del món. Des de la seva finestra ha vist, tremolant, que el sol lluïa amb una certa desgana de tardor mediterrània, però el seu interior estava ennuvolat amb amenaces de xàfecs intermitents sobre el seu cor. Ha refrescat. Al seu voltant, només cares de circumstàncies, si no tristes. I cansades, molt cansades. Aroma de cafè d’absència i torrades amb essència de nostàlgia que s’escampen lentament pel pis. Després, s’ha vestit; s’ha hagut de posar una roba que no li feia ni punyetera gràcia posar-se. Ha fet un petó a la dona. I dos a la mare. Després, li ha hagut d’explicar al seu fill que, avui, s’acomiadarien de l’avi.

En altres èpoques, quan érem uns simples estudiants de batxillerat més o menys despreocupats, potser hagués estat més fàcil dir-nos alguna cosa més, fer alguna cosa més que una simple abraçada. O, millor, que una complexa abraçada, plena de silencis eixordidors. Llavors parlàvem més, sovint de ximpleries i foteses, però també de dones, i de música, i del bombilla, el professor de química, coses que ens eren importants llavors, i feien que, només amb una mirada, ens entenguéssim, atrinxerats a la última taula del Chaplin. Tots fèiem pinya. Fum de cigarretes, ampolles de cervesa que rodaven sobre la taula... música de Loquillo y los Trogoloditas o The Cure, tant hi feia! Després, la vida se’ns va posar pel mig, afegint distància física i cronològica a la nostres amistats, enredant-se entre la complexitat dels estudis, primer, de casaments i canalla després, amb un pessic gros d’obligacions laborals i un toc de desídia per una vida que, poc a poc, com els trens de vapor a les velles pel·lícules, avançava convertint-se en un punt irreconeixible, allà en l’horitzó.

I ara, quan ens trobem, es com si estiguéssim a les fosques. Ens costa dir-nos paraules que signifiquin alguna cosa. Potser no cal. O sí. M’hagués agradat saber més que dir davant la magnitud del teu, del vostre desconsol d’avui. Però no n’he sabut mai...

Avui haurà estat un dia llarg i trist per al meu amic. Sortosament, el dia s’acaba, i la frescor de la nit llunyana farà més lleugera la feixuga càrrega que encara li tocarà dur a sobre. Li farà dos petons de bona nit a la mare, que encara sangloteja, i un a la dona. I, malgrat que una mica d’aquesta tristor se li quedarà al fons d’algun lloc dins l’ànima per sempre, com el poso de sucre en el fons d’una tassa, demà serà un dia diferent, la llum serà una mica més clara, la roba més còmoda i el cafè una mica menys amarg.

 

dissabte, 9 d’octubre del 2010

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Mathew Tree



"Jo només volia una cosa, la mateixa cosa que havia volgut (…) des dels catorze anys, és a dir, ser escriptor, tal qual, SER ESCRIPTOR, i no només escriure, no, no veia cap obra mestra a l’horitzó, no m’interessava el concepte d’un bon llibre, mai no volia contribuir gens, de fet, a l’anomenada LITERATURA.

No, no m’importava ser famós ni tan sols com a escriptor.

No, jo només volia ser escriptor, però, això sí, un escriptor publicat, perquè un escriptor no publicat no és un escriptor del tot."

Aniversari
Mathew Tree




dijous, 7 d’octubre del 2010

JA ÉS PRIMAVERA A TARRAGONA!



Com si de la fabulosa nit de Reis es tractés, la majoria dels tarragonins somien amb que passi aquesta nit i poder obrir el seu nou regal demà al matí: el nou centre comercial de la ciutat. Curiosament, en diferents ciutats, quan s’obre un centre d’aquestes característiques, sempre hi ha qui ho veu tot de color de rosa i qui només hi posa pegues. A l’antiga Tarraco, però, aquestes són pràcticament inexistents, tot són flors i violes al voltant del gegant capitalista. No només per què uns grans magatzems d’aquestes característiques els situen “dins la Champions League de les ciutats comercials de Catalunya” (diari gratuït NoticiesTgn dixit):
sinó també perquè els hi fan un gol a l’etern rival, la veïna ciutat de Reus, capital comercial de la zona per excel·lència (al menys fins el dia d’avui; després, Déu dirà); aquesta ciutat acaba d’estrenar un nou mega hospital amb tecnologia i disseny del segle XXI, està a punt d’inaugurar un nou palau de fires i convencions, i enllestint la nova facultat d’arquitectura, entre altres equipaments importants, però... ah, no disposen d’un Corte Inglés: quin poc glamour, amics! Segur que des de la capital del Baix Camp més d’un enyora una marca que fos capaç de fer ombra al Corte Inglés, com la desapareguda (fagocitada pel seu rival) Galerías Preciados. D’existir aquesta, de ben segur que l’Ajuntament de Reus vendria la seva ànima (i requalificaria el que fos necessari) per tal de poder seguir potenciant l’eterna rivalitat del Camp de Tarragona.



De totes maneres, els ganxets no s’han adormit i han trobat una fòrmula per contrarestar l’impacte de Tarragona en pocs mesos: un centre comercial de botigues, construït per Metrovacesa. De totes maneres, no se sap com sortirà l’invent (davant la solvència contrastada del Corte Inglés, sobretot), però de ben segur que al moment de la seva inauguració la faràn ben sonada.

Mentrestant, les més afavorides són les grans empreses que es deixen estimar per la política i la ciutadania d’ambdós ciutats. Tal qual proposaven els de Polònia per a la Generalitat de Catalunya. Senyores i senyors, comença el partit consumista del segle!!

dilluns, 4 d’octubre del 2010

TAULETA DE NIT: El noi del pijama de ratlles, de John Boyne




És curiós que mentre llegia aquest llibre, tothom em comentava, amb cert to de suficiència, que ja l’havien llegit feia dos (o tres) anys. És el que tenen aquest tipus de bums editorials: sembla que tinguin data de caducitat, podent llegir-se només en el seu moment, i més si tenim en compte que fins i tot se’n va fer una pel·lícula, amb certa notorietat als mitjans i que, per cert, no he vist, per tant no entraré en l’odiosa comparació entre els diferents medis d’expressió de la mateixa historia.

També he trobat singular la nota de la contraportada, on diu simplement que la gràcia del llibre és no saber-ne res quan es comença a llegir, de manera que renuncien expressament a fer-ne cap comentari. I m’ha semblat curiós perquè, ¿no seria aquesta la gràcia de llegir un llibre qualsevol? Imaginem, per exemple, quan l’original arriba a la taula de l’editor: ¿és costum presentar-ne una síntesi, o aquell afronta el mecanoscrit a pèl, sense saber-ne res del que es trobarà al llarg de les pàgines? ¿no és la presumible sorpresa, juntament amb altres factors, el que motiva la inversió en la seva publicació? Sincerament, ho ignoro. Suposo que, com passa en tots els àmbits de la vida, hi deu haver de tot.

Passant ja a l’autor, he buscat algunes notes biogràfiques i m’ha sorprès que és irlandès. ¿què carai hi fa un irlandès de menys de quaranta anys escrivint una història ambientada en l’Alemanya (i Polònia) nazi? Però és clar, després, reflexionant-hi, també em vaig preguntar i per què no hauria de poder un autor irlandès (o de qualsevol part del món) escriure-hi? També llegeixo per internet que és la seva primera novel·la adreçada a un públic infantil. Però no, per aquí no hi passo. No crec que la suau ironia que es desprèn de la ignorància angelical del protagonista (Bruno, un nen de nou anys, fill del comandant nazi a càrrec del qual es troba el camp de concentració d’Auschwitz) sobre allò que passa al seu voltant vagi adreçada a un públic infantil. Crec que l’horror que es desprèn del punt de vista innocent d’aquest infant va dirigit a aquells que coneixen la realitat d’allò que s’amaga sota la candidesa de la seva mirada.

La història comença quan en Bruno, junt amb tota la seva família, es veuen obligats a traslladar-se de la seva mansió a Berlín, on duen una vida perfecta, feliç i regalada, a la casa de l’oficial al camp d’Auschwitz. Allí tot és gris, en Bruno no té amics per jugar, i el professor particular que els hi ensenya a ell i a la seva germana sobretot història alemanya és, simplement, espantós (a part de que el fet de que vingui un professor particular reforça la solitud del nen, condemnat a no gaudir de la companyia d’altres nens). Com paorós és el nou ajudant del seu pare, un jove tinent pretensiós i despectiu amb tothom (menys amb la germana adolescent, per raons que a ningú no se li escaparan). Els únics personatges amables són els jueus, aquells a qui per definició han d’odiar: el cambrer que havia estat metge i en Schmuel; aquest és un noi jueu, nascut el mateix dia que en Bruno, però que li ha tocat viure a l’altre costat del filat. El seu paper és el de ser un “Bruno” d’una altra dimensió, un noi amb qui parlar, però que ha vingut en el tren equivocat. Finalment, una mena de justícia poètica esfereïdora posarà als dos nens en el mateix costat de la tanca, i per extensió, l’horror també entrarà a formar part de la vida de la família nazi.

En síntesi, podem dir que és un llibre bell amb un final espantosament cruel, de fàcil lectura i amb una galeria de personatges senzills però molt marcats pel paper que han de desenvolupar en la trama. Una nova manera, amena i simple, de presentar l’horror de l’holocaust, per tal de que el seguim tenint present en la memòria.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

ES BUSCA GENT HORRIBLE



'Amb aquest original encapçalament es publicava dies enrere un anunci en el rotatiu barceloní El Periódico de Catalunya. Els remitents, una agència de publicitat, pretenien fer un bon recull de monstres per al rodatge d'un anunci televisiu. Les condicions demanades als candidats són per sucar-hi pa: "Joves i adults, homes i dones de totes les edats, de totes les classes socials, però molt lletges. Per exemple: que li faltin dents, que tinguin canyelles, amb el llavi trencat, molt grossos o molt prims, greixosos i casposos " '.


El Norte de Castilla
2 de novembre de 1988
(Traducció profana)