MIGUEL ÁNGEL

Avui és un dia trist per al meu amic. S’ha aixecat d’un llit estrany sense ganes, a la força, i s’ha pres el cafè del matí tot i trobar-lo el més amarg del món. Des de la seva finestra ha vist, tremolant, que el sol lluïa amb una certa desgana de tardor mediterrània, però el seu interior estava ennuvolat amb amenaces de xàfecs intermitents sobre el seu cor. Ha refrescat. Al seu voltant, només cares de circumstàncies, si no tristes. I cansades, molt cansades. Aroma de cafè d’absència i torrades amb essència de nostàlgia que s’escampen lentament pel pis. Després, s’ha vestit; s’ha hagut de posar una roba que no li feia ni punyetera gràcia posar-se. Ha fet un petó a la dona. I dos a la mare. Després, li ha hagut d’explicar al seu fill que, avui, s’acomiadarien de l’avi.

En altres èpoques, quan érem uns simples estudiants de batxillerat més o menys despreocupats, potser hagués estat més fàcil dir-nos alguna cosa més, fer alguna cosa més que una simple abraçada. O, millor, que una complexa abraçada, plena de silencis eixordidors. Llavors parlàvem més, sovint de ximpleries i foteses, però també de dones, i de música, i del bombilla, el professor de química, coses que ens eren importants llavors, i feien que, només amb una mirada, ens entenguéssim, atrinxerats a la última taula del Chaplin. Tots fèiem pinya. Fum de cigarretes, ampolles de cervesa que rodaven sobre la taula... música de Loquillo y los Trogoloditas o The Cure, tant hi feia! Després, la vida se’ns va posar pel mig, afegint distància física i cronològica a la nostres amistats, enredant-se entre la complexitat dels estudis, primer, de casaments i canalla després, amb un pessic gros d’obligacions laborals i un toc de desídia per una vida que, poc a poc, com els trens de vapor a les velles pel·lícules, avançava convertint-se en un punt irreconeixible, allà en l’horitzó.

I ara, quan ens trobem, es com si estiguéssim a les fosques. Ens costa dir-nos paraules que signifiquin alguna cosa. Potser no cal. O sí. M’hagués agradat saber més que dir davant la magnitud del teu, del vostre desconsol d’avui. Però no n’he sabut mai...

Avui haurà estat un dia llarg i trist per al meu amic. Sortosament, el dia s’acaba, i la frescor de la nit llunyana farà més lleugera la feixuga càrrega que encara li tocarà dur a sobre. Li farà dos petons de bona nit a la mare, que encara sangloteja, i un a la dona. I, malgrat que una mica d’aquesta tristor se li quedarà al fons d’algun lloc dins l’ànima per sempre, com el poso de sucre en el fons d’una tassa, demà serà un dia diferent, la llum serà una mica més clara, la roba més còmoda i el cafè una mica menys amarg.