dilluns, 23 de desembre del 2013

CONTE (trist) DE NADAL (i IV)



Al cap d’una estona d’haver-me gitat, el pare va complir i es va asseure al llit, al meu costat, i em va entregar una capsa embolicada amb un paper estampat de floretes morades, rematat amb un espectacular llaç violeta. El Ploramiques dormia en silenci sense adonar-se de res. Vaig esquinçar el paper amb ganes, però sense la passió d’altres vegades. El pare em deia que mirés de no fer gaire soroll. La mare aparegué al llindar de la porta, no distingia si somreia o no, però si ho feia, ho feia sense gaires ganes. Em vaig mirar la capsa ja despullada del paper que l’embolicava i vaig exclamar “És el Quimicefa!”. Em van fer un petó cadascú. El perfum de la mare s’havia anat esmorteint al llarg del sopar i es tornava a notar la seva olor de mare. Allò em va relaxar i vaig permetre que em deixessin ficat dins el llit a les fosques.
Aquell anhelat Quimicefa ja era meu, però ara que ja el tenia i era meu i només meu, tampoc no em semblava tanta cosa com en els anuncis de la tele. Era la meva recompensa per no parlar del segrest de l’avi ni la mort del Pare Noel, i semblava un paquet força lleuger a canvi d’haver de suportar el pes pesat del silenci.
L’endemà la resta de la quitxalla va obrir els seus regals. L’ambient era dens, una barreja d’alegria i pesantor oprimia la fredor del menjador. El Ploramiques va fer una de les seves marranades en veure, al despertar, que jo ja tenia la meva joguina i ell no, però quan va rebre el seu joc de peces de construcció es va oblidar totalment de les injustícies que planen sobre els germans petits en aquest món cruel.

Després d’esmorzar, vam pujar al cotxe amb la mare. Abans ens havien explicat que l’avi havia marxat, que tenia un viatge molt i molt llarg per davant, i que no tornaria més. Ara estaria en un lloc millor. I si és un lloc millor, per què no hi anem tots, va preguntar la Mireia, amb la seva innocència infantil. Però ningú no li va fer cas. Jo vaig haver de callar tot i saber que allò no era ben bé així. El pare es va quedar per arreglar no sé quins assumptes amb els tiets. La pluja seguia caient sobre la xapa del cotxe, oferint una cantarella insípida i trista, mentre els vidres de les finestretes ploraven i no deixaven veure gaire cosa de la masia que anava quedant enrere. Els eixugaparabrises grinyolaven en fregar el vidre regularment. La ràdio estava apagada. Abraçava el meu Quimicefa perquè era el meu tresor, i fins que arribés l’aniversari no en tindria cap altre, però ja no em feia cap il·lusió. Allò m’havia d’ensenyar prematurament que no era una persona dotada per a les ciències.
Vam passar el dia de Nadal a casa, gairebé com si fos un dia qualsevol. El pare va arribar molt tard i gairebé no va menjar res.
No vam tornar mai més a la casa pairal, ni va tornar a venir el Pare Noel cap altre Nadal més, tot i que només jo sabia que la raó última era que era mort, i que aquells senyors que pretenien ser ell pel carrer i pels passadissos del Carrefour no eren més que uns pobres diables disfressats. Des d’aquell any, es va imposar a casa l’arribada nadalenca del tió, que sembla que comporta menys riscos per a la salut. I jo no podia deixar de pensar obsessivament, en aquelles dates, qui carai devia donar ara de menjar a les gallines de l’avi.



diumenge, 22 de desembre del 2013

CONTE (trist) DE NADAL (III)



El Ploramiques es va adormir de seguida, de fet era molt tard per a ell, però jo em vaig llevar a mirar per la finestra, per veure si veia el trineu amb els rens aparcat a l’era. Què en faríem dels rens? Estava convençut que els pares no em deixarien quedar-me’n un. Si ni tan sols em deixaven tenir un gosset!
El que vaig veure, però, va ser una ambulància blanca amb una enorme creu vermella pintada al costat, aparcada a la porta de la masia. Uns potents llums ataronjats semblaven moure’s en cercles a sobre seu, il·luminant els arbres del voltant i projectant les seves ombres d’una forma fantasmagòrica. Havia començat a ploure. Vaig anar al lavabo a rentar-me la cara amb aigua freda, així endarreriria  l’arribada de la son i podria guaitar què feien amb el pobre idiota del Pare Noel. No podia evitar pensar que aquell gordo estúpid havia tingut que venir a morir-se precisament a casa nostra, amb la de cases de nens que hi havia al món. En sortir del lavabo, vaig ensopegar al passadís amb uns nois vestits amb armilles reflectants que carregaven alguna cosa, un darrera l’altre. Era l’avi! Aquells tanoques havien confós l’avi amb el Pare Noel i el prenien vés a saber on! I l’avi, pobre, ni se n’havia adonat, seguia dormint profundament i no havia mogut ni un dit.
-Ei, que us equivoqueu!! - vaig cridar amb totes les meves forces - Aquest és l’avi, deixeu-lo estar! Deixeu-lo estar!
Els homes de les armilles reflectants em van mirar i després es van mirar entre ells, indecisos. Per un breu instant es van aturar, dubtant si seguir endavant o parlar amb mi. Llavors va aparèixer el pare, no sé d’on devia sortir, i m’agafà en braços en silenci. La seva cara estava estranya, com si tingués molta son i molta pena per dins, però no pogués ni anar a dormir ni plorar. Jo camejava i cridava, assenyalant aquells homes que ja baixaven les escales, que arribaven al rebedor i obrien la porta del carrer.
-Papa, que no ho veus? Que prenen l’avi!
-Sí, ja ho sé. Estigues tranquil, va, anem a la teva habitació.
Els llums de l’ambulància es projectaven per tot el forat de l’escala a través dels vitralls mullats, sempre en cercles, i es fusionaven amb les llumetes intermitents de l’arbre de Nadal. Sota d’aquest hi havia apilats un munt de paquets perfectament embolicats amb papers de colors i rematats amb uns llaços preciosos.
–Mira - li vaig dir al pare. Els estampats brillants m’havien fet oblidar els homes que carregaven l’avi.
–Sí, el Pare Noel ja deu haver arribat.
–No, el Pare Noel és mort.
–Què carai dius, ara; va, anem cap al llit.
-No.
-Si deixes que t’acompanyi al llit, et pujaré el teu regal - allò em va fer dubtar - Pensa que seràs el primer a obrir-lo...
-Però...
-Vols el teu regal o no?
Vaig ser incapaç de refusar aquella oferta temptadora.
-D’acord – vaig dir. Però tot just després, em vaig sentir brut, culpable. Em sentia venut a canvi d’un estúpid regal.

dissabte, 21 de desembre del 2013

CONTE (trist) DE NADAL (II)



Aquell any, però, passava el temps i cap ridícul pare Noel no apareixia. Ni els pares ni els oncles no semblava que se n’adonessin, mentre discutien acaloradament cridant paraules absurdes com referèndum, desnonament o dèficit. La tieta Loretta, en un altre nivell, li explicava a la mare els darrers xafardejos que havia sentit a la botiga, mentre aquesta es trobava secretament frustrada pel fet de no tenir una feina fora de casa que la connectés amb el món en lloc d’amb els electrodomèstics de gama blanca. El Ploramiques i la Mireia jugaven a alguna cosa sense identificar, corrents al voltant de la taula i rient molt.
De sobte, l’oncle Humbert, esclafant la punta d’una de les seves cigarretes en el cendrer, se n’adonà de que es feia tard i no havia aparegut l’esperat protagonista de la nit. Tots els grans es començaren a inquietar gairebé tant com els petits. Vaig a fer una ullada, i el tiet Robert sortí del menjador. Tots sentirem les seves passes pausades pujant les escales principals enmig d’un silenci que semblava especialment profund, sobretot després de l’esvalotament que havia presidit la sobretaula. Immediatament va baixar apressat, blanc com la neu de Nadal de les postals que descansaven sobre el bufet i que mai no acostuma a caure en aquestes contrades. Va dir-li alguna cosa al Norbert, a l’Albert i a l’Humbert, que feien rotllana, i es van posar a parlar en xiuxiuejos.
-Segur que és mort? - vaig poder sentir.
El Robert afirmava amb el cap, els ulls vermells, l’expressió trista, el cos malgirbat. La tieta Enriqueta abraçà l’àvia, que havia perdut tot el nervi i semblava una nina trencada. Van pujar corrents al pis de dalt, i jo discretament els vaig seguir. La resta de nens aprofitava per menjar coses de la taula dels grans, ara que no els veia ningú. Em vaig aturar a mitja escala, amb por de que si em veien em renyessin i em fessin baixar. No em podia creure el que estava veient: allí estava, aquell estúpid homenet gras, tot vestit de vermell, estirat a terra, immòbil, al costat del seu famós sac. Vaig baixar corrents, un garbuix d’idees em colpejava el cap, confós, mentre no podia evitar xisclar en el mutisme del meu pensament que el Pare Noel era mort. És mort. Mort!!
El meu únic contacte amb la mort fins aquell moment havia estat amb l’Horaci, quan un diumenge al migdia el vaig trobar tirat d’esquena amb les potes enlaire dins la seva gàbia, i no vaig entendre perquè carai aquell ocellet feia un posat tan estrambòtic. El pare, amb cara de circumstàncies, em va explicar que era mort i el que allò significava. Jo no ho acabava d’entendre i l’únic que se’m va ocórrer preguntar era si, malgrat tot, l’Horaci seguiria cantant pels matins mentre esmorzàvem. No, em deia el pare, no tornarà a cantar. El va agafar i el va llençar a les escombraries. Allò em va semblar d’una crueltat infinita, el pobre Horaci llençat de qualsevol manera entre les peles de patata i el marro del cafè, de manera que vaig decidir que si allò era la mort, jo no em volia morir. És per això que ara em preguntava què farien amb el pobre Pare Noel, ja que era evident que aquell cos superlatiu no cabria al cubell de la brossa.
De sobte, a la casa, tot eren abraçades i corredisses amunt i avall. L’oncle Albert ens va reunir a tota la canalla i ens va explicar improvisadament, amb els ulls vidriosos i una estranya veu ronca, que el Pare Noel havia tingut un imprevist i que aquell any semblava que arribaria molt tard, així que ens enviava petonets i ens ordenava que anéssim a dormir. Quan per fi arribés, ja ens deixaria els regals sota l’arbre per a que els trobéssim al matí, i pobre d’aquell que no estigués dormint. A mi em tocava fer nones, com sempre, amb el Ploramiques, en un llit de ferro molt alt i gran. Després de fer-nos les dents, ens vam gitar en aquells llençols aspres i freds, i després va passar tota la corrua de parentela a fer-nos un petó i desitjar-nos bona nit, l’àvia abraçada al pare somicant. Pobra àvia, qui ho havia de dir que s’estimés tant el Pare Noel! I l’avi devia seguir dormint, tant content, sense assabentar-se absolutament de res.

divendres, 20 de desembre del 2013

CONTE (trist) DE NADAL (I)



La nit abans de Nadal, quan el pare sortia de la feina, sempre anàvem al poble, a la casa pairal de l’avi. Era un trajecte curt i interminable, no més de mitja horeta farcida d’impacient il·lusió. Els pares, durant la trajectòria, parlaven de les seves coses i el Ploramiques i jo cantàvem les nadales que interpretava la ràdio del cotxe. Fèiem una mica el burro sense arribar a barallar-nos embriagats, possiblement, per l’excés de perfum de la mare. Les casetes de l’entrada del poble estaven il·luminades per les més variopintes llumetes i marxandatge típic de Nadal, de manera que jo netejava el baf dels vidres amb la màniga de la camisa nova per admirar-los mentre pensava, bavejant una mica, que jo, de gran, viuria en una caseta arrenglerada com aquelles i faria la decoració nadalenca més lluminosa i impressionant de totes.
En arribar ja ens esperaven els avis, els tiets i els cosinets. L’àvia ens obria la porta, sempre guapíssima i inquieta, fent dringuejar les polseres dels seus canells com els picarols d’una de les cançons que feia uns instants cantàvem al cotxe. Ens omplien de petons de galtes soterrades pel maquillatge o negades d’aquell aroma profund i dolç d’aftershave, i després d’haver-nos de sentir el guapos que érem i el molt que havíem crescut, anàvem a jugar amb els cosinets, regirant tota la planta baixa d’aquell casalot vell i misteriós. El pare era qui plegava més tard de la feina, perquè segons la mare, era qui tenia un treball més important, i per tant allò ens donava l’oportunitat de fer l’entrada triomfal que tant li agradava a la masia, tristament fosca en comparació amb les casetes amb les que havia badat feia uns minuts.
L’oncle Humbert sempre fumava a la vora de la llar de foc, mentre li explicava batalletes a l’avi, endormiscat, que només semblava revifar de tant en tant per atiar les flames o afegir algun tronc en aquell foc afamat. Al revés que l’àvia, tot nervi, que s’atrafegava en tota mena de detalls traginant entre el menjador i la cuina, seguida de les seves filles i la mare que, entorpint-ho tot, miraven d’ajudar en alguna cosa. El tiet Norbert sempre s’entretenia mirant les etiquetes de les ampolles de vi abans de començar a obrir-les, per què s’airegessin, deia.
Sopàvem al menjador gran, que només s’obria per a les ocasions especials, presidit per un enorme avet decorat amb boles de colors i llumetes que s’encenien i apagaven i es tornaven a encendre, i arribava ben bé fins el sostre altíssim de la casa. L’estança sempre era tirant a freda i se’ns quedaven els peus gelats malgrat el foc a terra que no parava de xerricar. L’ambient embafat feia olor de fusta cremada i de sopa de pollastre.
Havent sopat, els grans allargaven la sobretaula a base de cafè i licors, mentre nosaltres menjàvem torrons de xocolata. Era el moment en què, indefectiblement, l’avi es retirava a descansar. La vida al camp, deia, no entén de celebracions, i l’endemà s’havia de llevar d’hora per donar de menjar a les gallines. Els grans somreien, amb un somriure més de complicitat que de diversió, i no perquè sabessin que, de tota la vida, qui es llevava per donar de menjar a les gallines era l’àvia, sinó perquè sabien el per què de la seva estratègica retirada.
Al cap d’uns minuts, algun dels adults ens deia als nens, dedicant-nos de sobte tota l’atenció que ens havien negat la resta de la vetllada, si no havíem sentit un soroll dalt de l’escala, i el tiet Norbert feia broma dient que devien ser els roncs de l’avi. Sempre la mateixa broma que ja ningú no li reia. Però els petits ja sabíem què volia dir allò, i sortíem corrents atropelladament fins al peu de l’escala per admirar, un any més, aquella figura greixosa, d’ulleres daurades i blanca barba que, vestida de cap a peus amb una mena de pijama vermell i blanc, reia ostentosament mentre baixava pesadament els graons carregant un enorme sac que tots sospitàvem què contenia. Algun dels més petits sempre plorava, espantat per la sobtada aparició d’aquell personatge estrafolari, però els nens més grans sempre el consolàvem dient-li amb veu impostada que no veus que és el pare Noel que ens porta els regals de Nadal?