CONTE (trist) DE NADAL (III)

El Ploramiques es va adormir de seguida, de fet era molt tard per a ell, però jo em vaig llevar a mirar per la finestra, per veure si veia el trineu amb els rens aparcat a l’era. Què en faríem dels rens? Estava convençut que els pares no em deixarien quedar-me’n un. Si ni tan sols em deixaven tenir un gosset!

El que vaig veure, però, va ser una ambulància blanca amb una enorme creu vermella pintada al costat, aparcada a la porta de la masia. Uns potents llums ataronjats semblaven moure’s en cercles a sobre seu, il·luminant els arbres del voltant i projectant les seves ombres d’una forma fantasmagòrica. Havia començat a ploure. Vaig anar al lavabo a rentar-me la cara amb aigua freda, així endarreriria  l’arribada de la son i podria guaitar què feien amb el pobre idiota del Pare Noel. No podia evitar pensar que aquell gordo estúpid havia tingut que venir a morir-se precisament a casa nostra, amb la de cases de nens que hi havia al món. En sortir del lavabo, vaig ensopegar al passadís amb uns nois vestits amb armilles reflectants que carregaven alguna cosa, un darrera l’altre. Era l’avi! Aquells tanoques havien confós l’avi amb el Pare Noel i el prenien vés a saber on! I l’avi, pobre, ni se n’havia adonat, seguia dormint profundament i no havia mogut ni un dit.

-Ei, que us equivoqueu!! - vaig cridar amb totes les meves forces - Aquest és l’avi, deixeu-lo estar! Deixeu-lo estar!

Els homes de les armilles reflectants em van mirar i després es van mirar entre ells, indecisos. Per un breu instant es van aturar, dubtant si seguir endavant o parlar amb mi. Llavors va aparèixer el pare, no sé d’on devia sortir, i m’agafà en braços en silenci. La seva cara estava estranya, com si tingués molta son i molta pena per dins, però no pogués ni anar a dormir ni plorar. Jo camejava i cridava, assenyalant aquells homes que ja baixaven les escales, que arribaven al rebedor i obrien la porta del carrer.

-Papa, que no ho veus? Que prenen l’avi!

-Sí, ja ho sé. Estigues tranquil, va, anem a la teva habitació.

Els llums de l’ambulància es projectaven per tot el forat de l’escala a través dels vitralls mullats, sempre en cercles, i es fusionaven amb les llumetes intermitents de l’arbre de Nadal. Sota d’aquest hi havia apilats un munt de paquets perfectament embolicats amb papers de colors i rematats amb uns llaços preciosos.

–Mira - li vaig dir al pare. Els estampats brillants m’havien fet oblidar els homes que carregaven l’avi.

–Sí, el Pare Noel ja deu haver arribat.

–No, el Pare Noel és mort.

–Què carai dius, ara; va, anem cap al llit.

-No.

-Si deixes que t’acompanyi al llit, et pujaré el teu regal - allò em va fer dubtar - Pensa que seràs el primer a obrir-lo...

-Però...

-Vols el teu regal o no?

Vaig ser incapaç de refusar aquella oferta temptadora.

-D’acord – vaig dir. Però tot just després, em vaig sentir brut, culpable. Em sentia venut a canvi d’un estúpid regal.