La
nit abans de Nadal, quan el pare sortia de la feina, sempre anàvem al poble, a
la casa pairal de l’avi. Era un trajecte curt i interminable, no més de mitja
horeta farcida d’impacient il·lusió. Els pares, durant la trajectòria, parlaven
de les seves coses i el Ploramiques i jo cantàvem les nadales que interpretava
la ràdio del cotxe. Fèiem una mica el burro sense arribar a barallar-nos embriagats,
possiblement, per l’excés de perfum de la mare. Les casetes de l’entrada del
poble estaven il·luminades per les més variopintes llumetes i marxandatge típic
de Nadal, de manera que jo netejava el baf dels vidres amb la màniga de la
camisa nova per admirar-los mentre pensava, bavejant una mica, que jo, de gran,
viuria en una caseta arrenglerada com aquelles i faria la decoració nadalenca
més lluminosa i impressionant de totes.
En
arribar ja ens esperaven els avis, els tiets i els cosinets. L’àvia ens obria
la porta, sempre guapíssima i inquieta, fent dringuejar les polseres dels seus
canells com els picarols d’una de les cançons que feia uns instants cantàvem al
cotxe. Ens omplien de petons de galtes soterrades pel maquillatge o negades d’aquell
aroma profund i dolç d’aftershave, i després d’haver-nos de sentir el guapos
que érem i el molt que havíem crescut, anàvem a jugar amb els cosinets,
regirant tota la planta baixa d’aquell casalot vell i misteriós. El pare era
qui plegava més tard de la feina, perquè segons la mare, era qui tenia un
treball més important, i per tant allò ens donava l’oportunitat de fer l’entrada
triomfal que tant li agradava a la masia, tristament fosca en comparació amb
les casetes amb les que havia badat feia uns minuts.
L’oncle
Humbert sempre fumava a la vora de la llar de foc, mentre li explicava
batalletes a l’avi, endormiscat, que només semblava revifar de tant en tant per
atiar les flames o afegir algun tronc en aquell foc afamat. Al revés que
l’àvia, tot nervi, que s’atrafegava en tota mena de detalls traginant entre el
menjador i la cuina, seguida de les seves filles i la mare que, entorpint-ho
tot, miraven d’ajudar en alguna cosa. El tiet Norbert sempre s’entretenia
mirant les etiquetes de les ampolles de vi abans de començar a obrir-les, per
què s’airegessin, deia.
Sopàvem
al menjador gran, que només s’obria per a les ocasions especials, presidit per
un enorme avet decorat amb boles de colors i llumetes que s’encenien i apagaven
i es tornaven a encendre, i arribava ben bé fins el sostre altíssim de la casa.
L’estança sempre era tirant a freda i se’ns quedaven els peus gelats malgrat el
foc a terra que no parava de xerricar. L’ambient embafat feia olor de fusta
cremada i de sopa de pollastre.
Havent
sopat, els grans allargaven la sobretaula a base de cafè i licors, mentre
nosaltres menjàvem torrons de xocolata. Era el moment en què, indefectiblement,
l’avi es retirava a descansar. La vida al camp, deia, no entén de celebracions,
i l’endemà s’havia de llevar d’hora per donar de menjar a les gallines. Els
grans somreien, amb un somriure més de complicitat que de diversió, i no perquè
sabessin que, de tota la vida, qui es llevava per donar de menjar a les
gallines era l’àvia, sinó perquè sabien el per què de la seva estratègica
retirada.
Al
cap d’uns minuts, algun dels adults ens deia als nens, dedicant-nos de sobte
tota l’atenció que ens havien negat la resta de la vetllada, si no havíem
sentit un soroll dalt de l’escala, i el tiet Norbert feia broma dient que
devien ser els roncs de l’avi. Sempre la mateixa broma que ja ningú no li reia.
Però els petits ja sabíem què volia dir allò, i sortíem corrents atropelladament
fins al peu de l’escala per admirar, un any més, aquella figura greixosa,
d’ulleres daurades i blanca barba que, vestida de cap a peus amb una mena de
pijama vermell i blanc, reia ostentosament mentre baixava pesadament els graons
carregant un enorme sac que tots sospitàvem què contenia. Algun dels més petits
sempre plorava, espantat per la sobtada aparició d’aquell personatge
estrafolari, però els nens més grans sempre el consolàvem dient-li amb veu
impostada que no veus que és el pare Noel que ens porta els regals de Nadal?
2 comentaris:
Tot i que fa uns quants anys que trobe el nadal molt feixuc, sempre és tot un plaer llegir contes com aquest.
No em sembla un conte trist, però sí que se'm fa rar vore l'avi disfressat de Santa Klaus.
I entenc el JP Merch quan diu que se li fa feixuc. Fa anys vaig decidir passar-lo tot sol al desert.
Publica un comentari a l'entrada