Com que a en
Pere París i Londres, veí de Reus de tota la vida, li feien falta uns pantalons
nous, segons l’opinió entesa de la seva senyora, que li feu observar que on
anava amb uns pantalons tan ronyosos i que fes el favor d’anar a comprar-se’n
uns de nous, tasca en la qual havia substituït perfectament tant en el to
vexatiu com en l’esguard de menyspreu a la seva santa mare, es va encaminar cap
a un d’aquells ravals que mai no sabia si és el de Jesús o el de Martí Folguera.
En Pere París i Londres, com tants d’altres veïns, visitants i turistes
ocasionals, sempre havia estat víctima de la mania consistorial d’agafar algun
dels grans carrers municipals i canviar-li el nom més o menys cap a la seva
meitat proindivisa, com també passa amb el raval de Sant Pere i el de Robuster
o el Passeig Sunyer i el de Prim, per citar-ne algun.
S’encaminà,
doncs, cap a un d’aquests ravals amb la intenció de xafardejar una mica pel
Zara, que sempre té bones ofertes tèxtils i dependentes de bon veure.
La seva sorpresa
arribà quan, davant la botiga, en Pere París i Londres va observar
intrèpidament que la macrobotiga restava deserta i el local abandonat a la seva
sort. Un discret cartellet avisava del seu recent trasllat cap a un futur
millor. Com que la citada mercantil de comerç al detall sempre havia estat
ubicada allà on antigament hi havia hagut el mític cinema Monterrosa, en Pere
va pensar amb una lògica més aviat dubtosa que ara que també havien tancat els
Lauren Multicinema, el més lògic era que s’haguessin traslladat a la carretera
de Constantí, ocupant de nou un espai amb olor de crispetes ràncies. Així que,
com aquell qui res, s’hi va encaminar.
Però en arribar
a les antigues instal·lacions del multicinema, després d’empentar la porta principal
tres o quatre vegades i voltar per l’edifici a la recerca d’algun accés secret,
en Pere París i Londres va poder constatar amb tristesa que aquell palau del
cel·luloide comercial americà no només seguia tancat, sinó que també era ben
barrat. Així que li va preguntar a un senyor que passejava un d’aquests gossos
de marca blanca esquifits i descolorits, que feia cara de saber d’aquestes
coses, que per on s’accedia al Zara. L’home, sorneguer, li va dir que anava
totalment errat, que si volia anar al Zara tenia que anar a les noves instal·lacions
de la Fira, que s’hi havien traslladat per qüestions d’espai.
Coi, si estan a
la Fira, ja poden tenir espai, va pensar en Pere. Així que allí mateix va
aconseguir aturar un taxi que sortia de
fer benzina fent un xiulet com a les pel·lícules que ja no projectaven en
aquell ex multi sala. Va cridar, envalentit: A la fira! Ràpid!, i després de
discutir-se amb el taxista sobre el to de veu més adequat per parlar amb
respecte dins d’un cotxe i de la velocitat màxima permesa en la circulació de
vehicles per les vies interurbanes, van arribar-se fins al Tecnoparc, i en girar a l’esquerra en la rotonda davant
de l’Hospital, tant el taxista discutidor com en Pere París i Londres van poder
observar, meravellats, uns cartells de mida industrial on anunciaven el Tot Nuvis,
per una banda, i una fantàstica exposició de mascotes domèstiques per l’altre, que
tenien lloc simultàniament en diferents pavellons del recinte, de manera que
podies escollir amb qui passar la resta de la teva vida, si amb una parella
humana o amb una de qualsevol altra espècie del món animal. Però del Zara res
de res.
Una senyora
d’aquelles que fan cantonades i tenen veu tenor de tant fumar els va informar
que tenien que anar al centre comercial La Fira, i no a la Fira de Mostres. Que
aquest centre comercial estava ubicat en l’espai de l’antiga fira, de mostres
s’entén, i que per això es deia la fira, tot i ser un centre comercial, igual
que la fira que hi havia hagut abans, tot i que aquella era de mostres, com la
nova on es trobaven en aquell precís instant. Embolicat del tot amb aquells
aclariments, en Pere no va poder evitar fer el comentari de que sembla que els
carrers han de canviar de nom a mig carrer, que dona la impressió de que no hi
hagi prou carrers per a tants noms il·lustres, però a l’hora de crear espais
nous, pensant en dir això en hospitals i fires, els noms forçosament s’han de
repetir, per compensar. La senyora de veu tenor, obviant els comentaris absurds
d’en Pere, també els va informar de les seves tarifes i serveis i de la seva
bona disposició per a fer-los un bon descompte si s’hi animaven tots dos, cosa
que no va passar.
Finalment,
l’intrèpid Pere París i Londres, el taxista i la senyora d’aquelles que fan
cantonades aconseguiren anar, com si d’un joc de la Oca es tractés, de fira a
fira.
No m’entretindré
explicant-vos la frustració d’en Pere París i Londres en descobrir que on
posava Zara Home no hi havia més que andròmines per a la casa, tot i que va
sortir a comprovar l’enorme rètol lluminós fins a tres vegades i sí, sí, hi
posava Zara Home, però allí no hi havia ni pantalons, ni camises, ni tan sols
uns tristos calçotets. Tampoc no us explicaré el desbaratament de la seva
senyora en comprovar que, després de tot el dia fora de casa, l’inútil d’en
Pere es presentava a sopar amb un taxista malcarat, una puta barata i, el
pitjor de tot, amb els mateixos pantalons ronyosos.
