Jo devia ser encara molt petit, doncs amb prou feines me’n recordo d’alguna cosa vagament. Els Nadals d’aquells anys d’infantesa els rememoro com una època màgica en la que es reunia tota la família a casa dels avis, una època on tot era possible condimentada amb llums de colors i dolços misteriosament cagats pel tió després de rebre una mà de cops de bastó, els llaços vermells penjant d’un avet imponent i aquella flaire apegalosa del torró de crocant que feia l’àvia a primera hora del matí al pati del galliner en una olla gegant, que jo sempre m’imaginava que era com les que feien servir les tribus més bàrbares de l’Àfrica negra per bullir els exploradors blancs que queien a les seves trampes en mig de la frondositat de la selva.
El cas és que aquell any, per les festes de Nadal, varem fer seure a taula, com era tradició catòlica, apostòlica i romana en aquella època, a un pobre recollit del carrer. La cosa no deixava de tenir el seu mèrit, perquè llavors no era com avui en dia, que surts al carrer i pots escollir el model d’indigent que millor et queda amb la composició del menjador o amb la decoració nadalenca que marquen les tendències de la temporada. En aquells temps ningú no era ni massa ric ni massa pobre i tothom anava fent, així que trobar un desventurat en condicions i com Déu mana costava un ronyó de la cara.
Així, els homes de la família, cosa que m’incloïa a mi i als cosinets, anàvem a patrullar pels barris baixos ben mudats, de manera que si convidàvem un pobre veiés a primer cop d’ull que érem de casa bona, seria i de possibles, mentre les fèmines del clan s’ocupaven de la intendència domèstica, és a dir, beure copetes de xerès i menjar ametlles garapinyades, mentre donaven ordres a les minyones sobre com parar la taula i quan servir l’aperitiu.
El vam trobar prop del Port. Era un bon exemplar i duia tots els complements que se li poden demanar a aquest tipus de gent: anava brut i apedaçat, tenia els cabells greixosos, llargs i despentinats, de color de gos quan fuig; fumava una mena de caliquenyo retorçat, calçava dues sabates diferents i feia una pudor entre vomitiva i nauseabunda. A més, com a extra, estava borratxo com una cuba, i en una de les seves orelles, duia una petita arracada, cosa força insòlita a l’època en un home, que representava una petita bola del món. En poques paraules, era el pobre perfecte. Quan ja gairebé el teníem, van aparèixer els Quintilla de Olivares, els fatxes del xalet amb piscina, al·legant que ells l’havien vist primer i dient-li a aquell desgraciat que fes el favor d’anar passant cap al xalet que havien d’acabar de rostir el gall. Ah, no, allò no es podia permetre i hi va intervenir el padrí, cap de família visible en aquell temps en que era necessari que hi hagués caps de família pels puestos, i va imposar la seva visió dels fets, declarant que potser sí que ells l’havien vist abans, tot i que ho dubtava, però que qui s’hi havia apropat i l’havia convidat malgrat la ferum ostensible que desprenia érem nosaltres, que qui no s’arrisca no pispa, i que no hi havia res més a dir; vam fer pujar aquell desnonat a l’auto sota la mirada de menyspreu dels del xalet amb piscina, i vam reprendre el camí cap a casa, mentre observàvem aquella desferra humana amb els cosinets des del seient de darrera, especialment aquella arracada intrigant en forma de bola del món, i ens tapàvem el nas amb els dits polze i índex per no sentir la seva pudor, tot cantant nadales amb veu nasal, contents com estàvem d’haver trobat aquell tros de rodamón.
Va pagar força la pena. Aquell any el pobre ens va sortir força bo: era prou educat, discret, un puntet cohibit per al meu gust, i, després de ventilar-lo una estona a la galeria, no feia excessiva pesta; ni tan sols va vomitar sobre la vaixella bona després d’emborratxar-se amb el xampany del brindis, que ara li diuen cava. Després de la preceptiva sobretaula de torrons, neules, poemes de Nadal i bingo, i amb la tarda més fosca que una gola de llop, ens va saber greu de fer-lo dormir fora al jardí, així que, per a no violentar-lo excessivament i que es trobés com en el seu propi carreró, llar dolça llar per a ell, li vàrem posar uns cartrons escampats pel rebedor i unes bosses d’escombraries plenes de les deixalles del pollastre i altres viandes orgàniques força fètides al voltant, i li varem donar una ampolla de Cabernet Sauvignon del 76, tot excusant-nos per no poder-li oferir un vi de taula en tetra-brik, que segurament seria més del seu gust; quan ens disposàvem amb els cosinets a encendre una foguera, perquè no patís les inclemències del rebedor, la mare s’hi va negar en rodó, tractant-nos de bojos i enviant-nos directament al llit.
Al matí següent, la diada de Sant Esteve, ens vam llevar tard. De bon matí que sentíem força tràfec per la casa, especialment a la cuina. Ens arribaven les aromes gastronòmiques dels primers compassos del banquet del dia, però la tradicional guerra de coixins nadalenca amb els cosinets de la nit anterior s’havia allargat més de l’habitual, i els llençols ens abraçaven amb força impedint que ens aixequéssim, mantenint-nos aferrats als matalassos respectius. Quan, finalment, ens en vam poder desempallegar, vam decidir anar a veure el nostre indigent i la seva arracada terràqüia, que ens tenia ben encuriosits, i lapidar-lo amb molles de pa sec i els taps de suro del xampany, que ara en diuen cava, del dia anterior, que prèviament havíem recol·lectat escrupolosament, tal i com li hauríem fet pel carrer, per allò de la cortesia i l’hospitalitat... Però quan vam arribar al rebedor, el nostre pobre que tan d'esforç ens havia costat de trobar, ja no hi era. Vam buscar per tota la casa i pel jardí, però no hi havia ni rastre. Els hi vam mirar d’explicar als grans, però seguien molt atabalats a la cuina i ningú no ens va fer cas, així que ens vam oblidar de l’home i vam estar jugant a altres coses fins l’hora de dinar.
M’encantaven els típics canalons del dia de Sant Esteve, i aquell any estaven millor que mai: la carn tendra i melosa, la pasta al dente, el formatge fos, lleugerament torrat en la superfície fins el punt que no perdia la seva textura, coberts amb aquella beixamel consistent que jugava a fer de contrapunt gustós al paladar... Fet i fet, en varem gaudir tant, que no hauria tornat a pensar en la desaparició del nostre pobre si no hagués estat per l’arracada en forma de bola del món que s’amagava dins el darrer dels canelons i que em va fer malbé un dels meus queixals primerencs.
