dilluns, 26 de juliol del 2010

TAULETA DE NIT: Aigua pudenta, de Marc Capdevila



La narració pren com a excusa argumental la malaltia d’un home que de jovenet i en plena postguerra, va viure una experiència traumàtica que no va explicar més que al seu confessor i que porta una pila d’anys rossegant-lo per dins. Així, abans que l’Alzheimer li esborri la memòria, i en l’avinentesa de que tots els protagonistes ja han desaparegut, creu que és necessari gravar en unes cintes de cassette les seves vivències per tal de que el seu nét conegui una historia que el durà, alhora, a conèixer els seus orígens.

Tot i tractar-se bàsicament d’un relat de postguerra, aquesta no se’ns presenta en blanc i negre amb matisos de grisos foscos, com altres narracions ambientades en la mateixa època, sinó en un color reflexat en les ganes de viure dels personatges, en la supervivència quotidiana on la guerra i les ideologies ja semblen coses llunyanes i el que importa és la batalla del dia a dia: la sega de la collita, la feina al balneari, la formació personal, la partida al cafè, les expedicions a Ca la Gitana, la festa de Sant Joan... això no treu que en algun episodi aquestes tonalitats puguin aparèixer descolorides per episodis del passat bèlic comú, en la figura clau, sobretot, de cert fantasma militar adscrit al règim autoritari vigent a l’època.

Cal destacar l’excel·lent nivell de narració a nivell lingüístic i estilístic, on la cura en l’expressió i en el vocabulari no entorpeixen un estil senzill i prou directe. A l’altra cara de la moneda, però, es troba a faltar una major profunditat dels personatges, que resulten una mica plans, i un major ritme narratiu, sobretot en els inicis del llibre, ritme que resulta fatigant també en algunes arrencades de capítol dins les vacil·lacions verbals del Quel ancià, tot i que com a recurs és vàlid i, en general, funciona bé.

En definitiva, trobem en aquesta Aigua pudenta una lectura viva i entretinguda, d’una gran riquesa narrativa i on el final ens pot arribar a sorprendre amb una emotivitat tendre, senzilla i gens apegalosa.

dimarts, 20 de juliol del 2010

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT



Descobreixen gent gravant en quatre cales nudistes

G. P. Tarragona
Unes marques vermelles fetes amb esprai que van aparèixer fa unes setmanes en diverses roques i arbustos de la zona de Calabecs de Tarragona – a les quatre cales Waikikis petites, que són per a nudistes – van fer saltar les alarmes de la plataforma Salvem la Platja Llarga i el Bosc de la Marquesa, que va iniciar dilluns torns de guaita en sospitar que els senyals indicaven una intervenció al paratge, que temien que es desbrossés per dur-hi a terme un camí de ronda. L’organització ecologista, però, va informar ahir que ha parat la vigilància en assabentar-se que les marques han estat dibuixades per la gent que freqüenta aquestes platges com a forma de dissuasió perquè estan cansats que hi hagi persones que s’amaguen entre els arbustos per robar-los i, sobretot, per filmar-los.
 
El Punt
Dimecres, 14 de juliol de 2010

dijous, 15 de juliol del 2010

UNA NOIA DE TRENTA I TANTS



Fa només alguns anys pensava que les dones de trenta i tants eren unes senyores en la pitjor acepció del terme, unes teresetes ocupades en temes domèstics i de quitxalla i poca cosa més, que no podien ja tenir cap atractiu com a dones. Però veient lo vist, i com diria el Nanni Moretti, estàs feta una noia de trenta i tants estupenda, doncs el "teresetisme" (altrament dit "marujeo") es porta dins i es pot manifestar molt abans, molt després, o mai. I no conec res més allunyat d'aquest món que el teu esperit noble i la teva determinació.

Trenta i tants és un bon bagatge per girar-se un instant i mirar enrere el camí recorregut i estar-ne orgullós, però encara no s’ha caminat tant de trajecte com per no tornar a adreçar-se i començar a somiar amb els indrets i els paisatges que encara queden per davant, les cruïlles, les vacil·lacions, les decisions i el plaer de perdre’s per camins equivocats que, de ben segur, ens duran a descobrir tot allò que el destí i la ressolució personal ens posaran pel davant.

El d’avui no serà el teu aniversari ideal, enfonsada en el fang del compromís per la feina, un valor lloable, i només endolcit amb un sopar sota la parra amb una copa de vi blanc i una mica de gelat de llimona. Pensa, però, que encara queden molts dies de l’any i que cada dia pot ser una petita festa d’aniversari, i segur que el proper (trenta i tants més un) ens en riurem dient allò de “... te’n recordes com estàvem ara fa un any?”.

En fi, només espero egoistament poder seguir estimant-te (i ser estimat)... per molts anys!

dimarts, 13 de juliol del 2010

LES TRAMPES DE LA SELECCIÓ ESPANYOLA AL MUNDIAL: L'ESCÀNDOL



L’escàndol, com diria aquell de les nits radiofòniques de fa algunes dècades, està servit en el món del futbol. I es que s’ha descobert l’enorme engany esdevingut al darrer Mundial de Fútbol de Sudàfrica: la selecció espanyola ha guanyat per que no ha tingut cap mena de rival, sempre ha jugat contra sí mateixa. Bé, en honor a la veritat, no sempre, hi ha hagut una excepció: el primer partit contra Suïssa, amb victòria helvètica, ha estat l’únic partit de debò jugat contra un rival extern. La resta, tongo i més tongo.

Els següents partits fòren contra les seleccions espanyoles d’Honduras i Chile. Recordem que aquests territoris, tal i com proclamava l’art. 1 de la Constitució espanyola de 1812, considerada la primera constitució d’Espanya, formen part de la indissoluble unitat de la Nació espanyola decretada pel nostre “estimat” Tribunal Constitucional: "La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios". Evidentment, l'altre hemisferi es refereix a les colònies americanes, on encara consideren a Espanya com "la madre patria" (fins i tot a Xile a la seva selecció també l'anomenen "la Roja"). Donada la indissolubilitat, això encara és vigent, no s'ha pogut dissoldre de cap de les maneres.

Després li va seguir la selecció espanyola de Portugal (cal recordar la famosa “unidad peninsular y religiosa, y posterior expansión territorial” dels Reyes Católicos?). Per tant, si Portugal va formar part de la Nación Española, i donada la seva indissolubilitat, Espanya novament va jugar contra sí mateixa, del que es dedueix un nou capítol de tongo al Mundial.

L’enfrontament contra la selecció espanyola del Paraguay queda reflexada també com a part de la indissoluble unitat de la Nació espanyola amb el que s’ha comentat per a les seleccions espanyoles de l'altre hemisferi, Hondures i Xile.

Van jugar també contra la selecció espanyola d’Alemanya (coneixeu un tal Carlos I de Espanya i V d’Alemanya? No, no era un conyac. Indissoluble tongo, afirmo novament)

Finalment, el partit contra la selecció espanyola d’Holanda (i lo de poner una pica en Flandes?) evidentment, un nou capítol d’indissolubilitat.

Així que, amb la sentència del nostre “apreciat” Tribunal Constitucional a la mà, el títol aconseguit diumenge passat ha de ser reinterpretat, retallat i declarat, possiblement, anticonstitucional.

Bé, he de confessar que, en el fons, estic deprimit: no he estat capaç de citar la indissoluble unitat de la Nació Espanyola més vegades que a la sentència de l’estatut, per molt que ho he intentat a base de dir ximpleries. Per què després diguin que ser magistrat de l'alta instància no té mèrit!!



dilluns, 5 de juliol del 2010

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL



Us vull presentar aquestes dues companyes amb les que compartim casa meva.
No són gens afectuoses, més aviat són una mica esquerpes, a més de ximples, lentes, totxes, nècies, bledes, dures com la seva closca, lentes, tòtiles, ases, injustes, mandroses, lentes, obtusses, gens inteligents, badoques, lentes, insolidàries, sobèrbies, tossudes, lentes, beneites, enzes, ineptes, lentes, poca soltes, tanoques, lentes... s'ho tenen molt cregut; i quan a la fi es decideixen a fer alguna cosa, unes cagadubtes que donen dues passes endavant i una endarrera... per molt que els hi diguis, no t'escolten, es fan les sordes i van a la seva, sense importar-lis res ni ningú.
Si tenen nom? Oh, i tant! la de la dreta (bloc conservador) es diu Tribunal, i la de l'esquerra (bloc progressista), Constitucional.