dimecres, 30 de juny del 2010

LA INDISSOLUBLE UNITAT DEL COLA CAO



Llegia ahir a l’editorial del diari El Punt, a propòsit de la penosa sentència del Tribunal Constitucional, que “… citar vuit vegades en un document jurídic la indivisible unitat d’Espanya només es pot fer des d’una clara voluntat d’incidència política i amb una inclinació prepotent d’humiliar els ciutadans de Catalunya i les seves aspiracions nacionals”. A part de que estic totalment d’acord amb el contingut d’aquest editorial, m’ha sobtat que el redactor hagi optat per canviar la paraula indissoluble del text original per indivisible.

Sempre m’ha cridat l’atenció l’ús de l’expressió castellana original, que cal dir que no és una invenció dels estimats membres del Tribunal, sinó que és la forma escollida pels constituents per plasmar la idea de “Una, grande y libre” i la de “Unidad de destino en lo universal” de una forma més moderna (més progre, potser?) i que, amb el cos del no menys estimat Franco encara calent, tenien molt present dins els seus caps i, possiblement, dins els seus cors. Així es plasma en el redactat de l’art. 2 del text constitucional: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”.

Tanmateix, no puc evitar pensar que el terme és, si més no, complicat. Per què és indissoluble? Què significa, exactament, aquest mot? O es va escollir simplement per una qüestió de sonoritat? Perquè és indiscutible que, de sonora, de grandiloqüent, la paraula ho és. Consulto a través de la xarxa el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española (vigésimo segunda edición), i en castellà, ja que “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”, segons l’art. 3.1 de la Constitució, així que no sigui que se’m presentin a casa els amics del Tribunal Constitucional i em sentenciïn durant quatre anys per no fer-ho així. Consulto, doncs, la paraula controvertida, i em trobo:

Indisoluble: que no se puede disolver.

Per un moment tinc un déjà vu: em veig transportat a les avorrides classes de química de tercer de BUP, on un senyor petitet vestit amb una bata blanca i parlant amb accent de Saragossa, s’esplaiava sobre la bondat dels elements químics i les diferents reaccions que es produïen en barrejar-los en una proveta.

Com que tinc obert encara el Diccionario, hi teclejo una nova paraula:

Disolver: mezclar de forma homogénea las moléculas o iones de un sólido, un líquido o un gas en el seno de otro líquido llamado disolvente.


Ho sento, no ho puc evitar, aquest tipus de llenguatge què carai té a veure amb la situació de Catalunya? Bé, com diria Mariano Rajoy, centrem-nos: si establim una tautologia, resulta que indissoluble significa que no es poden barrejar de manera homogènia les molècules o ions d’un sòlid, un líquid o un gas en el si d’un altre líquid anomenat dissolvent.

Així, doncs, què és Catalunya? Un sòlid, un líquid o un gas? Potser la resposta la tindria en Zygmunt Bauman, expert liquador de matèries més o menys gasoses. I el dissolvent? Qui carai és el dissolvent? El Tribunal Constitucional? O la pròpia Constitució? Existeixen les molècules d’Espanya o els ions de Catalunya? O és una qüestió viceversable? I si no es poden barrejar de forma homogènia, cal deduir-ne que hauran de restar separats pels segles del segles i amén? I si és així, per què s’obstinen a barrejar allò que és indissoluble? No entenc res!

Sort que, dins aquestes disquisicions, em ve a rescatar la Natalia Rodríguez des del seu article d’avui al Diari de Tarragona, que em resulta absolutament clarivident:

Habrá que decirles a los señores de la España jacobina que lo único indisoluble en esta vida es el Cola Cao en leche fría.”

Chapeau! Haurem de concloure que Catalunya és els grumolls del Cola Cao que suren sobre la freda mala llet d’Espanya, per molt que la cullereta del Tribunal Constitucional s’entesti a remenar. A més, no sé si a algú més li passa, però a mi el que més m’agrada d’aquest món és rescatar aquestes gleves de cacau en pols i degustar-les independentment de la llet.

dilluns, 28 de juny del 2010

LA CARRETERA DE LA PLATJA



Sortint del mas, la Júlia porta un vestit llarg i sandàlies de vestir per anar a la festa d’aniversari d’una amiga. S’entreté olorant una rosa roja com la sang. Acabada de dutxar, els cabells ben pentinats, em fa adonar-me’n de la diferència de glamour que hi ha entre anar al mas, amb roba vella per embrutar-se jugant amb la terra i l’aigua, i restar al jardí fent temps, neta i elegantment abillada.

M’ofereix la mà per que li agafi, i se’m barregen al nas el perfum suau del sabó de la dutxa amb la fragància intensa que desprenen els pins sota l’escala de pedra.

Travessem amb el cotxe els carrerons del poble i enfilem la carretera de la platja. Són les quatre de la tarda i els raigs de sol cauen en caiguda lliure sobre l’asfalt. Devem rondar els trenta graus i tot és desert.

Condueixo el cotxe sense presses, amb les finestretes lleugerament abaixades malgrat l’aire condicionat, gaudint del paisatge d’avellaners i oliveres que suporten pacientment la canícula de finals de juny, fermament plantats entre els terrossos grossos de la terra llaurada recentment . Veig pel retrovisor com la Júlia s’adorm en la seva cadira del seient de darrera, mentre pel davant els camps verds finalitzen en el blau guspirejant de la mar. La carretera és estreta i sempre té una circulació discreta.

Em creuo amb un cotxe d’un gris metal·litzat que roda despistat cap al poble. Du matricula belga i és nou de trinca, i just al meu costat gira cap a un dels camins de terra, com si anés cap al tros; no tarda en fer marxa enrera i canviar el sentit de la marxa.

Rodejo una rotonda amb una casa de pedra seca al mig, rostida, on uns ocells negres de pit blanc i cua llarga mandregen sota el sol. En una de les rotondes següents, trenco la direcció que porta a baix a mar i segueixo les indicacions per agafar l’autovia del Mediterrani, l’A-7, paral·lela al mar que li cedeix el nom, i després de fer un parell de corbes sinuoses, s’acaba la màgia de l’instant quan m’he d’incorporar als carrils ràpids on un trànsit més dens, amb cotxes i petits camions circulant pels dos carrils a altes velocitats, envaeixen amb el soroll dels seus motors revolucionats l’espai sord de principis d’estiu.

Desapareixen de la meva vista els arbres verds i la terra treballada, el blau del cel fusionant-se amb el de l’aigua, i torno a entrar en la realitat de les autovies sense vistes i sense història de l’època que ens ha tocat viure.

dimarts, 22 de juny del 2010

ELS TRES ANYS DE LA SARA



Primer de tot, el migdia de la Mediterrània destil·lat dins els seus ulls. Després, descobrir en l'esguard l’estiu, el sol, l’alegria... una carícia de juny, el solstici d’afecte.

La Sara és l’escalfor, la foguera, els petards; és la revetlla de Sant Joan: és música, castells de focs i banderoles de colors; una fruita madura, un vi jove, un licor dolç.

És la determinació, d’entrada, de no sopar; és no voler, després, deixar res al plat; és ballar la música del Pocoyó, és un no m’agrada i un jo sola i un no puc i un tinc set. És posar-se sempre les sabates a l’inrevés.

La Sara és un lacasito vermell o un actimel amb una canya; buscar sempre companyia, jugar al teu costat, donar abraçades, rebre pessigolles, enrabiar-se si no et fa un petó quan te’n vas. És repetir totes les paraules i no dir res, cantar cançons inventades al moment. És fer menjars, oferir cafè, demanar macarrons i jugar amb centimets.

La Sara és deixar empremta per allà on passa.

Però sobretot, cal tenir present que la Sara ja és "gran", i que, aviat, farà tres anys que ho és.

dilluns, 21 de juny del 2010

LLUM D'ESTIU



Avui és el dia en què, clàssicament, es dona per iniciat l’estiu (amb el permís del Tomàs Molina de torn), tot i que, igual que passa a l’hivern amb el Nadal, li pren gairebé tot el protagonisme la celebració de Sant Joan, el dia més llarg de l’any o, si ho preferiu, la nit més curta, amb la revetlla d’obligat compliment i el soroll dels petards trencant els complexos silencis de la nit, una reminiscència pagana transformada per l’església oficial, on es rendeix culte al foc com a símbol de renovació, de destrucció d’allò que és vell, la pròpia foscor i recolliment dels mesos foscos i freds d’on reneix de les cendres de les fogueres un nou període de llum i de calor que fan la vida més senzilla i lleugera.

La gent als cafès, a l’hora d’esmorzar, o a les terrassetes de les poblacions mediterrànies tot fent un vermut o la darrera cervesa en aquests vespres lluminosos, parlen de revetlles i de coques, planifiquen les vacances i respiren aires de festa major. Són punts d’il·lusió, de projectes que desprenen energia positiva, una nova embranzida que impulsa l’esprint final que suposa deixar-ho tot enllestit per als dies en que deixarem de ser nosaltres mateixos i desapareixerem dels llocs de treball i de la nostra geografia habitual, de les rutines assumides la resta de l’any.

Les músiques de la ràdio també alleugereixen la seva vestimenta, es treuen l’abric i la bufanda i mostren ritmes simplificats i melodies enganxoses i calentes com els primers raigs de sol de l’estiu. Les programacions televisives no tardaran, tampoc, a fer el canvi d’armari i presentar una programació més estúpida (sí, encara més!) usant adjectius com “refrescant”, “familiar” o “estiuenc”.

Proliferaran els “tancat per vacances” i els “horari d’estiu”, la “canción del verano” i els “do you speack english?”, els suplements de preu per servir a la terrassa i els cartells de cartró a tot color anunciant nous gelats.

En fi, en un any gris en que s’ha parlat molt de crisi, de corrupció, de retallades i de sentències imminents, benvingut sigui un parèntesi optimista pintat amb els colors de la Mediterrània sota la nova llum de l’estiu.

diumenge, 13 de juny del 2010

LA METAMORFOSI



Quan em vaig despertar aquell matí després d'un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit en un monstruós funcionari. Estava estirat sobre l'esquena adolorida i en forma de gepa i, en aixecar una mica el cap veia un ventre bombat, terrós, fruit de llargues hores assegut estudiant i treballant davant un ordinador antiquat des de feia deu anys, sobre la protuberància de la qual amb prou feines podia mantenir el cobrellit, a punt ja de relliscar a terra. La meva escassa nòmina, ridículament petita, en comparació amb la resta de partides pressupostàries públiques, em vibrava desemparada, reduïda en un 5% de mitjana, davant els ulls.

"Què m'ha passat?", vaig pensar.

No era un somni. Recordava haver passat unes oposicions i uns anys durs d'estudi de les diferents matèries que conformaven el temari en una convocatòria pública. La meva habitació, una autèntica habitació humana, tot i que una mica petita, restava tranquil·la entre les quatre parets sobradament conegudes. Per sobre de la taula, sobre la que es trobava escampat un temari de dret administratiu, estava penjat aquell quadre resum del funcionament de l'Excel 2003 que feia poc m'havia imprès d'una pàgina web.

S'havien acabat els temps en que se m'enreien els manobres que cobraven 400 € diaris i el de l'empleat de banca a qui anaven a pre jubilar. I els de les empreses que "dissenyaven" de tot, els dels que especulaven amb el seu cunyat i un amic i els que creaven companyies per blanquejar diners "més blancs que ningú".

Ara era l'enveja del barri, i tothom m'inquiria per la sort que tenia de treballar en l'administració pública. Tenia por. Sabia que qualsevol dia, tal i com anaven les coses, gent poderosa vindria a per mi i a per la meva pobre nòmina. I jo que soc tan important dins el sistema com un escarabat sobre un llit humà, no hi podria fer res.

(amb la col·laboració passiva de Franz Kafka)

dimarts, 8 de juny del 2010

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT



Diuen alguns dels historiadors més reconeguts del món mundial (i part de l'estranger), que la història sempre es repeteix, que acaba plagiant-se a sí mateixa en segones parts que, a part de que mai no són bones, resulten avorridament reiteratives. I com a mostra un botó:

"La Segunda República, como ya hemos apuntado, constituye el único antecedente de nuestro actual sistema de justicia constitucional. La inspiración del modelo austríaco resulta evidente. Con todo, la valoración del mismo, prescindiendo ahora de que pudiera o no desarrollar toda su virtualidad, ha de ser negativa. Y ello en base a las siguientes razones:

1) La composición excesivamente numerosa del Tribunal, lo cual redundó en su propia eficacia, máxime cuando muchas de sus decisiones debían ser adoptadas por el Pleno.

2) La creciente politización del mismo, que se refleja tanto en el sistema de designación de sus miembros, como en sus propias decisiones, pudiéndose hablar de sentencias de derechas y sentencias de izquierdas.

3) La amplia legitimación existente para recurrir al mismo, aunque luego se estableciera una restricción de la misma, lo cual paralizó, en cierto modo, su actividad.

4) Su enfrentamiento con otros órganos constitucionales y especialmente con la Generalidad de Cataluña.

5) El arduo problema de la ejecución de sus sentencias.

En definitiva, el único precedente español de justicia constitucional, si bien seguía la línea entonces predominante en Europa, no supo sustraerse a los avatares de la época en que vivió."

El régimen político español
Enrique Álvarez Conde
Ed. Tecnos, 4ª edición
Madrid, 1990

dilluns, 7 de juny del 2010

TARDA DE DIUMENGE



El jardí ja verdeja força i fa olor d’humit, sota el toc insistent de les campanes de la Prioral. Les tardes de diumenge s’estiren mandroses amb una llum blanca i enganxosa, i de la finestra oberta de la cuina arriba la música de la Pantoja que algun veí desconsiderat que sordeja ens imposa a tot volum, només interferida pel soroll de l’aparell de l’aire condicionat d’altres veïns. Les formigues, a l’empedrat proper a la gespa, senyoregen una molla de pa naufragada d’algun àpat sota l’ombra de la parra i entre les seves fulles el niu que van fer uns ocellots sinistres segueix vacant, potser per alguna crisi immobiliària al món de la ploma. Demà, dilluns, el món es tornarà a activar en una rutina cíclica, cada cop més esmorteïda per les festes de barri i per les imminents revetlles de principi d’estiu, per la calor acompanyada de xàfecs esporàdics de gotes grosses i agressives, però mentrestant, les tardes de diumenge van passant, avorrides, entre becaines i anuncis de cervesa de la tele.

dimarts, 1 de juny del 2010

ELS MILLORS PITS DEL PAÍS




Bilbao (Efe). L’Ajuntament de Cortezubi (Vizcaya) ha convocat un concurs nacional per a atorgar 30.000 pessetes a la dona espanyola que demostri davant els seus veïns que té els millors pits del país. “Vull que al meu poble vinguin les millors mamelles d’Euzkadi i de tot l’Estat”, va declarar José Antonio Basteguieta, alcalde del PNB d’aquesta localitat propera a Guernica. Cortezubi ja va celebrar recentment un “campionat d’Euzkadi de cabuts” en el que es va premiar a un basc que va demostrar tenir més perímetre de cap que la resta de participants. Animat per la publicitat aconseguida amb aquest concurs, l’alcalde ha decidit tornar a “colocar” aquest poble a les primeres pàgines dels diaris amb un campionat més cridaner encara. Segons Basteguieta, el nou concurs que se celebrarà la propera primavera, no tindrà res d’immoral per que “les participants apareixeran vestides amb samarreta blanca que serà mullada durant l’exhibició, com fan els americans. I a més – va afegir- a la platja encara ensenyen més”.

La Voz de Galícia
 30 de novembre de 1983
(traducció profana)