Primer de tot, el migdia de la Mediterrània destil·lat dins els seus ulls. Després, descobrir en l'esguard l’estiu, el sol, l’alegria... una carícia de juny, el solstici d’afecte.
La Sara és l’escalfor, la foguera, els petards; és la revetlla de Sant Joan: és música, castells de focs i banderoles de colors; una fruita madura, un vi jove, un licor dolç.
És la determinació, d’entrada, de no sopar; és no voler, després, deixar res al plat; és ballar la música del Pocoyó, és un no m’agrada i un jo sola i un no puc i un tinc set. És posar-se sempre les sabates a l’inrevés.
La Sara és un lacasito vermell o un actimel amb una canya; buscar sempre companyia, jugar al teu costat, donar abraçades, rebre pessigolles, enrabiar-se si no et fa un petó quan te’n vas. És repetir totes les paraules i no dir res, cantar cançons inventades al moment. És fer menjars, oferir cafè, demanar macarrons i jugar amb centimets.
La Sara és deixar empremta per allà on passa.
Però sobretot, cal tenir present que la Sara ja és "gran", i que, aviat, farà tres anys que ho és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada