dimarts, 1 de novembre del 2016

diumenge, 1 de maig del 2016

dimarts, 23 de febrer del 2016

ESFDE: Umberto Eco



"I mentrestant tenia el mateix somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà, igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra, protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).

Això d’escriure la novel·la negra d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta i clara, sinó que deia que caminava “sota un cel de Canaletto”. Després vaig veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence, observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als quioscos.

Si en d’Annunzio era un mal escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del vici de la citació vaig decidir no escriure més."

Número zero
Umberto Eco

dimarts, 5 de gener del 2016

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: La Reina



Doncs sí, vés a saber on para aquest home hores d’ara. I es que mai no sé on és... sempre va a la seva, vaja. Que si ara això, que si ara allò... homes! Qualsevol excusa és bona per anar a fer el pendó. Abans encara em deia que tenia assumptes per arreglar aquí o allà, i es feia la bossa a cuita-corrents, un petonet i se n’anava. Tres o quatre nits, una setmaneta com a molt. Ja saps, em deia, que un home de la meva posició... que si no hi vaig jo no en treure’m l’aigua clara... que quina mandra ara haver d’anar amunt i avall... quines penques, el molt porc!

Poc a poc, però, les seves excuses s’han anat fent més inconsistents, més aigualides. Sap quina una me’n va dir, l’últim dia? Una estrella. Doncs sí, així, tal i com ho sent. Se li ha posat una cara de badoc esbalaït que devia ser la mateixa que vaig posar jo. Que una estrella brillava molt i es movia a una velocitat endiablada. Que havia d’anar a veure. S’ho pot creure? Jo me la vaig anar a mirar i, home, sí que brillava i tot això, però tampoc no n’hi havia per tant. Que una estrella brilla al cel? I és clar! I què volia que fes, una estrella al cel?

En fi, que li va faltar temps per anar a cridar l’altre, que ni a pixar pot anar sense el guarniment del seu company, que és com ell anomena a en Gaspar, que és un mala peça com ell. Company d’aventures, ni més ni menys. I abans també s’apuntaven a la gresca en Mustafà i en Saddam, però ara sembla que d’un temps cap aquí els hi han caigut en desgràcia i ja no en volen saber res, d’aquella trepa. Que són molt violents, diu, que mai se sap per on sortiran. Que no encaixen dins les seves missions, que són de pau i esperança per als homes de bona voluntat i tot això.

Ara ell i el seu company, en Gaspar, s’han fet amiguets d’un altre pinta, un que ve del sud, ja m’entenen, oi? Sí, home. Vull dir un d’aquells més fosquets, sí. Un moreno. Un negre, vaja! Sí, sí, tal i com ho senten, un homenàs alt com un Sant Pau i negre com el carbó. No en treure’m l’aigua clara, d’aquest. Com es deia? Baltasar, em sembla, però no em faci massa cas. Baltasar! Però si això no és un nom de negre ni de res! Segur que no és més que un nom artístic, un pseudònim. Ara, això sí, camells no li falten, ni sedes, ni plomes, ni joies ni res de res. I es que els negres ja no són com abans, que eren uns morts de gana. Ara, ja ho veuen, es fan els fatxendes fins i tot davant del meu Melcior, i el tracten de tu a tu, com si no fossin uns negrots malparits.

En fi, deixem-ho estar. Que tot allò de l’estrella i tal està molt bé, que voleu que us digui, és només una manera de parlar, és clar, però... calia agafar un cofre ple a vessar d’or, per anar a seguir una estrella? Que si no marxa amb el seu cofre d’or semblava que li havia de passar alguna cosa lletja. L’or, l’or! anava cridant als servents. Heu preparat ja l’or? I on és, hores d’ara, tot aquell metall preciós? Eh? On carai és? Segur que li ha posat un piset a alguna bagassa, allà a Betlem, que deu estar més contenta que un gínjol amb els regals màgics del meu reietó. Ah! Però el dia que torni, ja l’arreglaré jo, en aquest Melcior meu, que poc que s’ho espera! No pot arribar ni a sospitar el que se li cau al damunt... ja es pot ben preparar!