Després de que el pare, en
pijama, cridi en fer-se una ferida a l’afaitar-se, i s’hi afegeixi la mare grallant
al microones, a les tasses, als platets, a les culleretes i als briks de llet
que s’afanyin, l’àvia Filomena es desperta esmaperduda. Obre els ulls de cop,
però sense moure ni un múscul, espantada. Un fil de saliva espesa li baixa per
una de les comissures del llavi. Primer mira al seu voltant sense saber gairebé
on és. Veu la dentadura submergida en un got amb aigua sobre la tauleta de nit,
i s’esglaia més; però al cap d’uns instants en reconèixer-la com una part
d’ella mateixa, es va tranquil·litzant. Sent els sorolls habituals dels matins,
però li arriben esmorteïts i amb un cert eco. Li fan mal els ossos, un altre
cop, i no acaba d’aclarir si encara és en un malson o, definitivament, a casa
del fill. Avui tampoc no es troba bé, i tot i que res no li agradaria més, no
baixarà a esmorzar amb la família. Quan tothom hagi marxat, la jove ja li durà
l’esmorzar i les medecines, com cada dia, i li farà moixaines i l’acotxarà ben
acotxada.
El cafè dins la cafetera puja amb
aquell soroll característic que fa el cafè quan puja dins la cafetera. L’aroma
s’expandeix com una pandèmia per la llar dolça llar, enredant-se amb la flaire que
deixen anar les llesques mentre es bronzegen felices dins la torradora. El
pare, que fins ara s’afaitava escoltant la ràdio, es mira la ferida. És més
gran i profunda del que semblava. De ben segur que li deixarà cicatriu. Que en
pensarà, la Mari Luz de Comptabilitat, d’aquella cicatriu? Segur que li agradarà,
li dona un aire més viril. Amb la Gillette encara a la mà, fa com si donés cops
de fuet i es mira el perfil bo, amb ferida inclosa, mentre pensa amb ingenuïtat
que té un cert aire a l’Indiana Jones aquell. Mai no havia pensat que a una
dona fràgil com la Mari Luz de comptabilitat li agradés tant que la
fuetegessin, però ha de reconèixer que ara, un cop superats els seus dubtes i
prejudicis, li encanta fuetejar-la. A vegades encara té remordiments, però si a
ella li agrada que la fuetegin i a ell li excita fuetejar-la, per què
preocupar-se? Mentre segueixin fent-ho sense respirar, tal i com ha llegit no
sap on, no passarà res.
L’enèsim crit de la mare mentre
fa malabars amb el Cola Cao, el pot de galetes i les torrades que cremen,
produeix el miracle de cada matí: de cop i volta, observa com el pare ensuma la
seva tassa de cafè perfectament vestit, el maletí al seu costat, i una tireta a
la galta, i a més estrena la corbata que li va regalar per l’aniversari, tot i
que en un primer moment va tenir la sensació de que no li havia agradat gens.
El Gaietà suca galetes a la llet, amb la motxilla preparada i aquell monopatí del
diable als peus, i la Mariona vessa la llet sobre el bol de cereals amb un
somriure d’orella a orella. Mira el rellotge de la paret, encara ho
aconseguiran un dia més. Somriu satisfeta, és el seu moment del dia preferit. Se
sent orgullosa de la seva família, els ompliria a petons. I es que és tant
feliç i se’ls estima tant! I pensar que hi ha dones que tot el dia malparlen dels
seus. Segurament és perquè no gaudeixen
d’una família com la seva.
-No, carinyo, encara no es troba massa bé.
La sogra sempre ha estat el punt
discordant de la perfecció familiar. Tot el dia xerrant pels racons i pels
descosits, dient-li nena, no ho facis així, això. Nena, ja tornes a anar a
comprar? Pensa que els quartos no creixen dels arbres. Nena... ah, no la pot
suportar! Però igual que l’aroma de cafè va desapareixent de l’aire i les
torrades es van refredant paulatinament, amb una mica de sort, avui la dosi de
la suposada medecina que porta subministrant-li aquestes darreres setmanes potser
serà, finalment, la definitiva.
