OMBRES DE TARDOR

Doncs sí, resulta que ja som a la tardor; ves, tanta mandra que feia, i, en pic ens hi hem posat, això ha estat un no res! Dit i fet, malgrat que sembli un deslluït eslògan electoral. Enguany, però, cal felicitar efusivament als organitzadors del canvi estacional, molt criticats darrerament, sobretot per l’entrada tan precipitada que feren de l’estiu. I és que ara, han sabut combinar la novetat de la mudança amb un continuisme gens trencador. Han ficat al morter quatre gotes de pluja ben espectacular, un pessic de vent violent, un grapat de baixades de temperatures més o menys escalonades, i au, una de tardor acabada de sortir del forn!

Així que, amb la transició tan mil·limetrada d’aquest any, tot i que seguim vestint de màniga curta, no podem evitar d’anar amb el paraigua sota el braç. Inclús aquells que matinen més i que caminen fins als seus llocs de treball, han rescatat del fons dels seus armaris la rebequeta o el jersei aquell tan finet, el que al migdia i curosament plegat, es pot amagar a qualsevol bossa o petita motxilla. També han caigut quatre fulles, tot un clàssic de l’entrada de la tardor, però ho han fet amb discreció, ben repartides, un parell per aquí, una altra per allà... tot plegat per tal d’anar preparant l’ambient, que temps hi haurà per anar-les escampant ben escampadetes, fins que arribin a empipar.

Aquesta muda tan ben mudada no ha suposat revolucionar a correcuita els altells dels guarda-robes a la recerca de la roba d’abric perduda; aquesta tasca, doncs, la podem planificar els propers caps de setmana, si els actes de les festes majors i les fires més tardanes ens ho permeten. I després, ja ben abrigats, podrem anar a passejar per muntanyes de colors vermells i ocres, no per efecte de la radiació emesa pel futur magatzem nuclear, sinó seguint el cicle natural que encara es pot gaudir als nostres boscos, tot buscant bolets i castanyes, olives i raïm, tot i que sovint l’únic que trobarem seran al·lèrgies i constipats. Des de dalt de la muntanya podrem mirar el mar i pensar amb nostàlgia en els dies de platja i xiringuito, d’olor d’aftersun dels guiris i de gamba a l’ajillo dels autòctons... snif!

En fi, que hi farem! De totes maneres, i mentre no es demostri el contrari, reitero les meves felicitacions (si estiguèssim davant un públic, demanaria un fort aplaudiment) als responsables de la gala d’inici de la tardor, per la seva sensibilitat i elegància. Chapeau!!

TAULETA DE NIT: La vall del miracle, d'Armando Vericat

Aquest és un relat que m’ha sorprès gratament, per diferents motius. Primer de tot, per la seva ubicació temporal (s. XVI), allunyada de la contemporaneïtat i del gastat període guerra-postguerra, sent aquest darrer paisatge històric encara avui un dels principals escenaris narratius de molts dels nostres autors. Després, per la seva ubicació física, també allunyada dels panorames narratius habituals: tot i que la trama comença a la Catalunya Nord, el gruix de les seves pàgines es desenvolupen entre les comarques frontereres del Principat (Baix Ebre, Terra Alta) i, principalment, del País Valencià (Baix Maestrat, a la població de Traiguera, sobretot). Però també pel seu protagonista, el rector de Bot i després frare del santuari de la Font de la Salut, amb els seus embolics de faldilles (mossèn saltapatis, li posen de malnom) i els seus companys de treball i oració, una colla de frares que tenen al seu càrrec les instal·lacions de l’ermita i els camps de la seva rodalia. Donats els peculiars protagonistes de la història, uns personatges sòlids i ben construïts, i la seva investigació criminal, no es pot evitar de trobar-hi una certa inspiració en la genial obra del semiòtic Umberto Eco, El nom de la rosa, però en un to molt més desenfadat i una certa orientació a la comèdia intel·ligent. Si tot això no fos prou, l’autor també introdueix una pinzellada de literatura fantàstica de terror en la resolució del crim, barrejant-hi a la història la creença per part d’un dels frares, el Canareu, de l’existència d’un home llop a les muntanyes que envolten el santuari. Finalment, cal destacar un lèxic ric i viu, típic de la zona on es desenvolupa l’acció, però gens farragós. Però tots aquests motius, tot i ser importants, no són el que fan que la narració m’hagi enganxat despietadament. La clau està en la credibilitat, en el ritme de la narració, i en la seva construcció perfectament mil·limetrada que fa que no es trobi res a faltar, i alhora que res no sigui superflu (exceptuant, potser, un darrer capítol que resulta balder a la resta de la història).

L’estructura segueix els cànons clàssics de la literatura negra, amb un assassinat per resoldre, l’acusació injusta i posterior condemna d’una persona aparentment innocent, i la resolució final amb sorpresa inclosa, que òbviament no desvetllaré en aquestes línies.

L’autor, en aquesta seva primera novel·la, aconsegueix un retrat introspectiu des d’una perspectiva històrica de la seva Traiguera natal digne de la Mequinença de Jesús Moncada, tot i que al seu aire i d’una manera molt més caricaturesca.

En definitiva, una lectura molt i molt recomanable, lleugera però lúcida i interessant sense perdre de vista un puntet d’humor contingut, i que penso que seria molt recomanable per a fer llegir a alumnes de batxillerat, tant per la perspectiva històrica com pel seu interès literari, com, simplement, per mostrar al jovent que llegir no sempre és una feina complexa i avorrida.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: Haruki Murakami

"Sumire – «Violeta» en japonès – tenia la dèria de ser escriptora. Sense tenir en compte les altres possibilitats que la vida li oferia, per ella tot era o ser novel·lista o res. La seva determinació era de les dimensions del penyal de Gibraltar. Res no li podia fer perdre la fe que tenia en la literatura.

[...]

- És com si el meu cap fos una habitació dels mals endreços plena de coses sobre les quals vull escriure – deia Sumire -. Imatges, escenes, fragments… Quan les tinc al cap resplandeixen, plenes de vida. “Escriu!”, em diuen cridant. Tinc la sensació que un nou relat fantàstic és a punt de néixer. I que em transportarà a un lloc completament nou. El problema és que, així que m’assec a l’escriptori i ho poso tot sobre paper, m’adono que hi falta alguna cosa vital. Allò que era tan viu no cristal·litza, no sorgeixen cristalls, sinó més aviat pedretes. I no em transporta enlloc."

El meu amor Sputnik

Haruki Murakami

TAULETA DE NIT: No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner

Vaig saber d’aquesta autora a través d’algun article a la revista Descobrir i, sincerament, em va encisar. Després, vaig descobrir més col·laboracions al diari Avui i vaig constatar la seva presència entre irreverent i histriònica als matins de TV3. I faig servir aquesta expressió abstracta en quant a les seves presències televisives perquè, sovint, l’he vista en la pantalla del bar on anava a esmorzar, sense escoltar més so que la música ambiental del local, podent constatar així la seva expressivitat no només facial, sinó també la corporal, amb moviments nerviosos, inquieta.

Informat de la seva vessant literària, doncs, feia temps que maldava per entrar en el seu univers diguem-ne més literari i intel·lectual, i finalment ho he fet amb aquesta obra.

Val a dir que fer una ressenya sobre un llibre de contes, deu en aquest cas, em resulta més complicat que fer-ho sobre una història única. N’hi ha que m’han agradat més (La sessió de maquillatge, La guia Michelin, A ella no li agrada que se sàpiga) i n’hi ha que m’han agradat menys (La pregunta és: ¿per què aquest canvi de registre?, Wilson) i, com no, n’hi ha que ni fu ni fa. El cas és que dins de cada píndola, de cada exercici de creació, tant dels uns com dels altres, hi ha coses que m’agraden (per posar un exemple, de Wilson podríem citar el procés d’introspecció del pare adoptiu) i n’hi ha que no.

En síntesi, la sensació que m’ha quedat és que l’autora és tan impulsiva escrivint com ho és en les seves aparicions mediàtiques, en un exercici d’honestedat i de coherència prou significativa en els temps que corren. De totes maneres, si hom reflexiona sobre les tres peces que he destacat com a favorites, s’hi reflecteix una contenció i una maduració de la historia superior a les altres, que es deixen arrossegar més per una intenció més d’improvisació.

Un altre aspecte destacable d’aquestes deu històries és el tipus de llenguatge que empra: clar i directe, molt aproximat a un llenguatge de carrer, més en el sentit de popular que no pas en el de col·loquial (per exemple, l’autora no dubta en fer parlar en castellà l’empleada de la caixa d’estalvis quan s’adreça al “seu” colombià), tot i que s’esforça en que aquest llenguatge, el seu lèxic especialment, s’adeqüi a la correcció normativa: fa servir l’expressió clenxa en lloc de ratlla quan esnifa cocaïna, usa la paraula bufat per expressar la seva borratxera (tot i que si li interessa, també pot dir que va “piripi”), sense que en cap moment es perdi la sensació de populisme i, això és d’agrair, fent totalment intel·ligible cada frase del text.

La sensació global que em queda després de la lectura és bona, tot i no ser la genialitat que un s’esperava. El que tinc clar és que haurem de llegir més literatura de l’autora per fer-me una idea més aproximada del seu imaginari literari.

ELECCIONS 2010

Com tothom sap, ja tenim data per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Se celebraran el proper dia 28 de novembre, tot just un mes abans del dia dels Sants Innocents, i qui li vulgui trobar algun paral·lelisme, que li busqui.

I consti que jo això de votar m’ho prenc molt seriosament. Més, fins i tot, que molts polítics. De fet, m’he fabricat amb la capsa de cartró on venia la impressora que em vaig haver de comprar quan la que tenia fins ara va dir “prou!!” – i ja se sap lo cabudes que són aquestes màquines, de manera que quan diuen prou, no tens més remei que prescindir-ne; m’he fabricat, deia, una urna casolana, amb el seu orifici a dalt (és de càrrega superior, com algunes rentadores automàtiques) per practicar. Suposo que no fa la mida reglamentària, tot i que no he sabut trobar cap lloc on expliciti aquestes dades.

Doncs bé, el cas és que amb un sobre on venia un extracte de la Caixa i un fulletó que he trobat a la bústia on m’ofereixen tres pizzes al preu de dues, beguda de franc i una cremor d’estómac garantida, he simulat el meu vot: he anat al lavabo, m’he ficat dins la banyera i he corregut la cortineta de la dutxa, com faria a les tètriques cabines del col·legi electoral. Llavors he agafat la papereta pizzera i l’he tancada dins el sobre de l’entitat financera, descartant les altres que hi havia a la bústia: la que m’ofereix una excursió en autobús al santuari de la Verge de Lourdes, amb una aturada per a una visita comercial i amb regal d’un pernil i un paraigua plegable; la del gimnàs de la cantonada on sé que trafiquen amb substancies psicotròpiques, a més de amb la vergonya pròpia pel greix adquirit a base de paella de xiringuito durant les vacances; i la del "Se ofrece paleta alicatador, económico, para todo tipo de arreglos domésticos".

I ara em penso passar tot el cap de setmana, que fa pinta que serà el més tardorenc i passat per aigua d’aquest estiu que ja està fent les maletes, practicant el sistema de vot. Si, ja sé que el 28 de novembre queda molt lluny, però sempre sorgeixen imprevistos i no vull deixar les coses per al darrer moment, que, després, acaba sortint-ne un nyap. Així, vull practicar l’esmaixada de papereta electoral, el ganxo de vot, i el tir de sufragi des de la distància de 6,25 metres. Si la dona s’anima, podem provar de fer una paret amb el sobre, emulant Messi i Xavi, o una bomba a l’estil Navarro.

Els alley-oops els deixo per quan la cosa ja vagi més rodada. La decisió sobre a qui votar, també.

TAULETA DE NIT: Una dona difícil, de John Irving

L’estiu del 2007, per tal d’acollir-me a una promoció editorial, vaig adquirir un exemplar d’aquesta novel·la, només per a complir la quota de codis de barres a enviar, ja que era una col·lecció que s’encetava i els títols en catàleg eren pocs i, majoritàriament, ja els havia llegit o em resultaven poc atraients. No en sabia res ni del llibre, ni de l’autor, però després de la preceptiva lectura de la contraportada, vaig pensar que podia estar bé. Llavors, com sempre passa amb les compres compulsives, el vaig deixar a la pila de llibres a llegir de la tauleta de nit, i allà va restar criant pols fins aquest estiu. Perquè sí, ho confesso, jo també sóc d’aquells que els hi agrada tenir un llibre ben gruixut com a lectura d’estiu, sobretot quan sóc de vacances. Així que a l’hora de tancar la maleta, gairebé tan impulsivament com l’havia comprat tres anys abans, el vaig llençar a dins. I com a penitència, reconec públicament que aquestes són les dues úniques motivacions que m’han dut a gaudir de tan notable novel·la (la promoció comercial i el volum).

I va passar el que havia de passar: quan un no té cap mena d’expectativa i el gènere és de qualitat, acaba meravellat amb la lectura.

La història s’estructura en tres parts, cadascuna ubicada en un període de temps diferent: l’estiu del 1958, i les tardors de 1990 i de 1995. La primera part, sense cap mena de dubte i amb diferència, és la millor, fins el punt que crec que podria funcionar independentment de les posteriors, una mica més denses i tedioses. En ella descobrim la Marion i en Ted, un matrimoni que navega a la deriva en la mar de la tristesa, a punt de naufragar. De rerafons, la pèrdua de dos fills adolescents en un accident de tràfic, tot i que descobrim que, probablement, el matrimoni també s’hagués enfonsat sense la mort dels seus plançons. Per mirar de tirar endavant, decideixen tenir un nou fill, la Ruth, que en el moment de començar la història té només quatre anys, i que veurà marcats aquests primers anys per la presència fantasmal omnipresent dels germans que mai no va conèixer: les històries, les fotos penjades per tota la casa, la tristesa... Malgrat això, la lectura no resulta, en general, trista. S’hi afegeix com a personatge principal l’Eddie, un noi de 16 anys que en Ted contracta com a ajudant, amb el propòsit secret d’abocar-lo a que es converteixi en l’amant de la seva dona, per veure si així s’anima i recupera l’alegria per viure. I en Ted aconsegueix el seu propòsit a mitges, només en la vessant sexual però no en l’estat anímic de la Marion, marcant així la vida futura de tots els personatges, especialment la del noi.

Així és l’inici, després al llarg de tot el llibre aniran passant moltes més coses: la Ruth als trenta-sis és una escriptora d’èxit, que viatja per Europa mentre es planteja si ha d’acceptar una proposta matrimonial, i es veurà embolicada en l’assassinat d’una prostituta a Holanda, l’Eddie és una caricatura de l’adolescent que fou, també és escriptor, però la seva obra pateix una marcada mediocritat i, en fi, es van succeint els fets, en els quals no entraré. Només diré que el final, tot i ser tancat – l’esperat retrobament entre uns personatges, dilatat al llarg de tota la segona i tercera parts-, és obert, es troben cara a cara després d’una pila d’anys, es diuen “hola”, i a partir d’aquí és la nostra imaginació la que haurà de reconstruir la història, podent servir-se de la multitud de pistes que s’han anat donant al llarg de la novel·la.

L’autor barreja magistralment pedaços de les diferents històries que s’entrecreuen en els diversos escenaris físics i cronològics, fins aconseguir filar una història coral única, amb un llenguatge planer i directe. Com a principal defecte, apuntar que el personatge de l’Eddie madur resulta una mica massa caricaturitzat i poc profund, i el de la Hannah massa estereotipat en el seu paper de devoradora d’homes; en canvi, l’autor sap tractar magistralment la complexitat de l’esperit dels nens (la Ruth de petita, el petit Graham de la part final), els tipus de comentaris, frases incoherents i raonaments sense cap sentit (o no) que aquests fan.

En fi, tot i que pel meu gust es podia haver fet una mica de neteja i estalviar-nos algunes pàgines que no condueixen a res, en general es tracta d’una lectura força recomanable, original i entretinguda.

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT

Gitanos de Cadis promouen una llei per expulsar als francesos d'Andalusia

Tal i com està el món, no hi ha millor manera de prendre's les coses que amb una mica (o amb tonelades) d'humor, sol o amb una mica de soda i dos glaçons de gel. I per a mostra, un botó: la intransigència xenòfoba es converteix en comèdia irònica, una mica desmadrada en el més autèntic sentit de l'humor andalús, en el següent text, que ha estat extret del web http://www.enviadoespecial.es/

En llegir-lo, procureu posar el to de veu i la cantarella del narrador del No-do (Noticiario-documental), i encara us despertarà més la hilaritat:

"Todo ciudadano francés residente en territorio andaluz que no realice una actividad económica deberá abandonar el país en las próximas 24 horas. Esta ha sido la propuesta “meditada” de la comunidad gitana gaditana ante el problema de los grupos de turistas y estudiantes franceses que pueblan el país dedicándose a beber e intentar cortejar a las bellas mujeres españolas.

Uno de los colectivos más afectados por esta medida son los estudiantes franceses Erasmus que no trabajan ni aunque les tires de la oreja. Centenares de estudiantes ya han abandonado Andalucía y muchos otros hacen las maletas de resaca o apuran sus últimas copas en la costa andaluza.

Los turistas franceses, discriminados históricamente por su afición a comer ranas con queso, también están saliendo del territorio andaluz a regañadientes. “No les queremos. No hacen nada.” –declaraba Antonio Heredia, patriarca del Puerto de Santa María, “no trabajan, se pasan el día bebiendo y en la playa, son molestos, hablan muy raro, nadie los entiende”.

Hileras de desplazados se dirigen a la frontera con baguettes y periódicos bajo el brazo. Defensores de los derechos humanos han declarado que el modo de vida gabacho debe ser respetado a pesar de sus peculiaridades. El portavoz del gobierno en Andalucía (PSOE) ha declarado que, aunque son un colectivo complicado, podrán quedarse si tienen trabajo, si no tienen trabajo (Erasmus y turistas) el lema está claro: “No cabemos todos”."

Klaber, 8.09.2010
(http://www.enviadoespecial.es/gitanos-de-cadiz-promueven-ley-para-expulsar-a-los-franceses-de-andalucia/)

EL FILÒSOF, EL SENYOR I EL FILL DE PUTA

Deia despectivament el suec Zlatan Ibrahimovic, just després d’abandonar la disciplina del Barça, que “Guardiola no és un entrenador, és un filòsof”. I sembla ser que això ho deia en un to absolutament pejoratiu, com si li hagués engegat el pitjor dels insults possibles. I aquest profà tastaolletes no pot evitar pensar que alguna cosa està passant en el nostre llenguatge i en el nostre entorn cultural. Tothom sap que els futbolistes no acostumen a ser persones que destaquin per un nivell de cultiu i il·lustració especialment alt, tampoc no cal exigir-li massa a un paio que es guanya la vida (molt ben guanyada, això sí) en calça curta sobre un prat, donant-li puntades de peu a una pell de vaca seca cosida en forma d’esfera i omplerta d’aire. I no és per menystenir ningú, però, ¿algú s’imagina a l’individu en qüestió insultant, per dir algú, a Plató o a Kant dient-li que no són filòsofs, sinó que són entrenadors?

Les contestes no es van fer esperar, i hi va haver més d’un dels columnistes habituals que van escriure frases del tipus “algú li hauria de dir a aquest senyor...” o “el senyor Ibrahimovic hauria de saber que...”, i aquest ús del mot senyor em porta a aquella no menys famosa frase “váyase, señor González” pronunciada per Aznar Superstar, on el mot al qual ens estem referint, lluny de mostrar el respecte i consideració social que tenia antigament, és usat amb menyspreu cap a l’individu en qüestió, ridiculitzant-lo.

Això em porta a considerar que si mai algun panxacontenta m’anomena “senyor filòsof” m’hauré d’emprenyar entenent que m’estarà adreçant la pitjor combinació d’insults que actualment se li pugui engegar a algú.

I estant en aquestes disquisicions, sento com uns veïns de taula saluden un company que ha tornat de vacances, tot exclamant-se en un to potser massa elevat, “què, cabró, on has anat de viatge enguany? Al carib? Hòstia, que fill de puta, ets un mamonàs de primera!!” Mentre espero la reacció airada del xicot tan vulgarment insultat, veig que aquest encara es fa el fatxenda tot rient amb els companys i prometent de mostrar-los una selecció de fotos de les platges i del que no són platges. I mentrestant jo, estorat, ja no entenc res. Però això no eren insults? Ara resulta que dir-li a algú aquests mots dissonants ja no és ofensiu, sinó que demostra un grau de confiança i de camaraderia molt profund i sincer.

Vistes les coses del parlar, jo ja només sé que no sé res, com diria el filòsof. I perdó per l’expressió “filòsof”.

CITA A CEGUES

Obrir un llibre dels que has llegit -i t'han agradat- a l'atzar, i buscar una cita que pugui ser interessant; pendre'n nota per guardar-la al Rebost...

La misteriosa flama de la reina Loana, Umberto Eco

"És curiós, m'havia dit mentre m'endormiscava amb la darrera aventura de Buffalo Bill: em nodria amb material d'aventures francés i americà, però naturalitzat. Si era aquesta l'educació nacionalista que rebia un noi durant la dictadura, es tractava d'una educació força suau.

No, no havia estat suau. El primer llibre que vaig agafar l'endemà era Ragazzi d'Italia nel mondo, de Pina Ballario, amb il·lustracions modernes, nervioses amb un joc de fons negres i vermells.

[...]

M'he rostit durant hores al sol, fins que l'astre ha voltat la façana, i l'ha feta més temperada. Però d'aquesta manera sentia el sol andalús, o com el devia haver entès aleshores, encara que els fets passaven a Barcelona. Un grup de joves italians, emigrats amb la família a Espanya, eren sorpresos per la revolta antirepublicana del generalíssim Franco, tret que a la meva història els usurpadors semblaven els milicians rojos, borratxos i sanguinaris. Els joves italians recuperaven la seva valentia feixista, recorrien sense por amb camisa negra una Barcelona dominada pels motins, salvaven el banderí de la Casa del Fascio que els republicans havien tancat, i el valent protagonista fins i tot aconseguia de convertir el pare, socialista i borratxo, a la doctrina del Duce. Una lectura que hauria hagut de fer-me cremar l'orgull feixista."

TAULETA DE NIT: Tsugumi, de Banana Yoshimoto

Aquesta és la història de la Tsugumi, una noia de salut fràgil i malaltissa que malgrat això viu la vida a la seva manera, amb una certa radicalitat d’adolescent (radicalitat emotiva japonesa, no estem parlant dels excessos que puguin aparèixer en una novel·la de Bret Easton Ellis), sense deixar que la delicadesa corporal s’interposi entre ella i el món. L’acompanyen en les seves petites aventures de platja, gelat i passeig de gossos la seva germana Yoko, el seu estimat Kyoichi i la seva cosina, Maria, que és l’encarregada de narrar les vivències comunes en el seu darrer estiu al poble costaner i turístic on sempre han viscut.

La veritat és que no acabo de connectar amb la Yashimoto (em nego a escriure, per vulgar, la mateixa frase fent servir el nom de l’autora). I no perquè no hi hagi un cert atractiu en les seves històries (en llegir Kitchen em vaig quedar amb la mateixa sensació, tot i que em va semblar una mica més sòlida que aquesta Tsugumi), tampoc perquè no estiguin excel·lentment escrites. M’he arribat a plantejar si pot ser un problema cultural o de traducció, però en quant a la primera afirmació, he llegit autors xinesos i japonesos (Dai Sijie, l’omnipresent Murakami i el clàssic Kawabata, per citar els primers que em venen al cap) i les seves històries, tot i que no sempre, m’han pogut arribar a fascinar. A més, tot i que no sigui literatura, puc dir que per imperatiu matrimonial també he vist una mica de cinema asiàtic i, tot i que no es pot dir que sóc un expert en cultura de l’extrem Orient, si que puc dir més modestament que quan la història està ben embastada, hi puc connectar. Simplement això, no necessito més. En quant a la possibilitat d’un problema de traducció, em sembla que la co-traducció per part de l’Albert Nolla és tota una garantia de professionalitat i sensibilitat.

No. Aquests no deuen ser els problemes. Més aviat intueixo que hi ha un problema d’emotivitat. L’autora s’acosta a les seves històries cercant una bellesa expressiva absoluta dels instants viscuts pels protagonistes, a través d’una barreja de tons banyats en l’enyorança que sentiran en un futur d’allò que estan vivint ara i farcits de l’esperança que tot pugui seguir sent tan bell i ells tan feliços, i de paisatges escassament descrits però insistentment adjectivats com a “hermosos” i bells, provocant ambdós una tendència lacrimògena exagerada dels propis personatges, que alhora no deixen de provocar perplexitat en aquest lector. Sense ser ensucrada, si que resulta en molts dels seus moments una mica apegalosa.

No obstant, insisteixo que és un enfocament personal. La Banana Yoshimoto ha estat traduïda a diverses llengües i compta amb lectors assidus per tot el món. Així que la conclusió és evident: possiblement, qui està equivocat sóc jo.