Deia despectivament el suec Zlatan Ibrahimovic, just després d’abandonar la disciplina del Barça, que “Guardiola no és un entrenador, és un filòsof”. I sembla ser que això ho deia en un to absolutament pejoratiu, com si li hagués engegat el pitjor dels insults possibles. I aquest profà tastaolletes no pot evitar pensar que alguna cosa està passant en el nostre llenguatge i en el nostre entorn cultural. Tothom sap que els futbolistes no acostumen a ser persones que destaquin per un nivell de cultiu i il·lustració especialment alt, tampoc no cal exigir-li massa a un paio que es guanya la vida (molt ben guanyada, això sí) en calça curta sobre un prat, donant-li puntades de peu a una pell de vaca seca cosida en forma d’esfera i omplerta d’aire. I no és per menystenir ningú, però, ¿algú s’imagina a l’individu en qüestió insultant, per dir algú, a Plató o a Kant dient-li que no són filòsofs, sinó que són entrenadors?
Les contestes no es van fer esperar, i hi va haver més d’un dels columnistes habituals que van escriure frases del tipus “algú li hauria de dir a aquest senyor...” o “el senyor Ibrahimovic hauria de saber que...”, i aquest ús del mot senyor em porta a aquella no menys famosa frase “váyase, señor González” pronunciada per Aznar Superstar, on el mot al qual ens estem referint, lluny de mostrar el respecte i consideració social que tenia antigament, és usat amb menyspreu cap a l’individu en qüestió, ridiculitzant-lo.
Això em porta a considerar que si mai algun panxacontenta m’anomena “senyor filòsof” m’hauré d’emprenyar entenent que m’estarà adreçant la pitjor combinació d’insults que actualment se li pugui engegar a algú.
I estant en aquestes disquisicions, sento com uns veïns de taula saluden un company que ha tornat de vacances, tot exclamant-se en un to potser massa elevat, “què, cabró, on has anat de viatge enguany? Al carib? Hòstia, que fill de puta, ets un mamonàs de primera!!” Mentre espero la reacció airada del xicot tan vulgarment insultat, veig que aquest encara es fa el fatxenda tot rient amb els companys i prometent de mostrar-los una selecció de fotos de les platges i del que no són platges. I mentrestant jo, estorat, ja no entenc res. Però això no eren insults? Ara resulta que dir-li a algú aquests mots dissonants ja no és ofensiu, sinó que demostra un grau de confiança i de camaraderia molt profund i sincer.
Vistes les coses del parlar, jo ja només sé que no sé res, com diria el filòsof. I perdó per l’expressió “filòsof”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada