TAULETA DE NIT: Tsugumi, de Banana Yoshimoto

Aquesta és la història de la Tsugumi, una noia de salut fràgil i malaltissa que malgrat això viu la vida a la seva manera, amb una certa radicalitat d’adolescent (radicalitat emotiva japonesa, no estem parlant dels excessos que puguin aparèixer en una novel·la de Bret Easton Ellis), sense deixar que la delicadesa corporal s’interposi entre ella i el món. L’acompanyen en les seves petites aventures de platja, gelat i passeig de gossos la seva germana Yoko, el seu estimat Kyoichi i la seva cosina, Maria, que és l’encarregada de narrar les vivències comunes en el seu darrer estiu al poble costaner i turístic on sempre han viscut.

La veritat és que no acabo de connectar amb la Yashimoto (em nego a escriure, per vulgar, la mateixa frase fent servir el nom de l’autora). I no perquè no hi hagi un cert atractiu en les seves històries (en llegir Kitchen em vaig quedar amb la mateixa sensació, tot i que em va semblar una mica més sòlida que aquesta Tsugumi), tampoc perquè no estiguin excel·lentment escrites. M’he arribat a plantejar si pot ser un problema cultural o de traducció, però en quant a la primera afirmació, he llegit autors xinesos i japonesos (Dai Sijie, l’omnipresent Murakami i el clàssic Kawabata, per citar els primers que em venen al cap) i les seves històries, tot i que no sempre, m’han pogut arribar a fascinar. A més, tot i que no sigui literatura, puc dir que per imperatiu matrimonial també he vist una mica de cinema asiàtic i, tot i que no es pot dir que sóc un expert en cultura de l’extrem Orient, si que puc dir més modestament que quan la història està ben embastada, hi puc connectar. Simplement això, no necessito més. En quant a la possibilitat d’un problema de traducció, em sembla que la co-traducció per part de l’Albert Nolla és tota una garantia de professionalitat i sensibilitat.

No. Aquests no deuen ser els problemes. Més aviat intueixo que hi ha un problema d’emotivitat. L’autora s’acosta a les seves històries cercant una bellesa expressiva absoluta dels instants viscuts pels protagonistes, a través d’una barreja de tons banyats en l’enyorança que sentiran en un futur d’allò que estan vivint ara i farcits de l’esperança que tot pugui seguir sent tan bell i ells tan feliços, i de paisatges escassament descrits però insistentment adjectivats com a “hermosos” i bells, provocant ambdós una tendència lacrimògena exagerada dels propis personatges, que alhora no deixen de provocar perplexitat en aquest lector. Sense ser ensucrada, si que resulta en molts dels seus moments una mica apegalosa.

No obstant, insisteixo que és un enfocament personal. La Banana Yoshimoto ha estat traduïda a diverses llengües i compta amb lectors assidus per tot el món. Així que la conclusió és evident: possiblement, qui està equivocat sóc jo.