dilluns, 13 de setembre del 2010

TAULETA DE NIT: Una dona difícil, de John Irving



L’estiu del 2007, per tal d’acollir-me a una promoció editorial, vaig adquirir un exemplar d’aquesta novel·la, només per a complir la quota de codis de barres a enviar, ja que era una col·lecció que s’encetava i els títols en catàleg eren pocs i, majoritàriament, ja els havia llegit o em resultaven poc atraients. No en sabia res ni del llibre, ni de l’autor, però després de la preceptiva lectura de la contraportada, vaig pensar que podia estar bé. Llavors, com sempre passa amb les compres compulsives, el vaig deixar a la pila de llibres a llegir de la tauleta de nit, i allà va restar criant pols fins aquest estiu. Perquè sí, ho confesso, jo també sóc d’aquells que els hi agrada tenir un llibre ben gruixut com a lectura d’estiu, sobretot quan sóc de vacances. Així que a l’hora de tancar la maleta, gairebé tan impulsivament com l’havia comprat tres anys abans, el vaig llençar a dins. I com a penitència, reconec públicament que aquestes són les dues úniques motivacions que m’han dut a gaudir de tan notable novel·la (la promoció comercial i el volum).

I va passar el que havia de passar: quan un no té cap mena d’expectativa i el gènere és de qualitat, acaba meravellat amb la lectura.

La història s’estructura en tres parts, cadascuna ubicada en un període de temps diferent: l’estiu del 1958, i les tardors de 1990 i de 1995. La primera part, sense cap mena de dubte i amb diferència, és la millor, fins el punt que crec que podria funcionar independentment de les posteriors, una mica més denses i tedioses. En ella descobrim la Marion i en Ted, un matrimoni que navega a la deriva en la mar de la tristesa, a punt de naufragar. De rerafons, la pèrdua de dos fills adolescents en un accident de tràfic, tot i que descobrim que, probablement, el matrimoni també s’hagués enfonsat sense la mort dels seus plançons. Per mirar de tirar endavant, decideixen tenir un nou fill, la Ruth, que en el moment de començar la història té només quatre anys, i que veurà marcats aquests primers anys per la presència fantasmal omnipresent dels germans que mai no va conèixer: les històries, les fotos penjades per tota la casa, la tristesa... Malgrat això, la lectura no resulta, en general, trista. S’hi afegeix com a personatge principal l’Eddie, un noi de 16 anys que en Ted contracta com a ajudant, amb el propòsit secret d’abocar-lo a que es converteixi en l’amant de la seva dona, per veure si així s’anima i recupera l’alegria per viure. I en Ted aconsegueix el seu propòsit a mitges, només en la vessant sexual però no en l’estat anímic de la Marion, marcant així la vida futura de tots els personatges, especialment la del noi.

Així és l’inici, després al llarg de tot el llibre aniran passant moltes més coses: la Ruth als trenta-sis és una escriptora d’èxit, que viatja per Europa mentre es planteja si ha d’acceptar una proposta matrimonial, i es veurà embolicada en l’assassinat d’una prostituta a Holanda, l’Eddie és una caricatura de l’adolescent que fou, també és escriptor, però la seva obra pateix una marcada mediocritat i, en fi, es van succeint els fets, en els quals no entraré. Només diré que el final, tot i ser tancat – l’esperat retrobament entre uns personatges, dilatat al llarg de tota la segona i tercera parts-, és obert, es troben cara a cara després d’una pila d’anys, es diuen “hola”, i a partir d’aquí és la nostra imaginació la que haurà de reconstruir la història, podent servir-se de la multitud de pistes que s’han anat donant al llarg de la novel·la.

L’autor barreja magistralment pedaços de les diferents històries que s’entrecreuen en els diversos escenaris físics i cronològics, fins aconseguir filar una història coral única, amb un llenguatge planer i directe. Com a principal defecte, apuntar que el personatge de l’Eddie madur resulta una mica massa caricaturitzat i poc profund, i el de la Hannah massa estereotipat en el seu paper de devoradora d’homes; en canvi, l’autor sap tractar magistralment la complexitat de l’esperit dels nens (la Ruth de petita, el petit Graham de la part final), els tipus de comentaris, frases incoherents i raonaments sense cap sentit (o no) que aquests fan.

En fi, tot i que pel meu gust es podia haver fet una mica de neteja i estalviar-nos algunes pàgines que no condueixen a res, en general es tracta d’una lectura força recomanable, original i entretinguda.