UNA DE SANT JORDI

Diuen que fa molts i molts anys, en un bell regne més o menys llunyà, aparegué un ferotge drac que tenia per costum fer un rotet de foc després de dinar. Però això no és el que més emprenyava als súbdits locals, tot i que déu n’hi do. El què més els molestava era la seva afició a devorar donzelles sense ni tan sols tenir la delicadesa de cuinar-les per tal d’extreure’n tot el suc i el potencial de degustació. Així, desconcertats davant la seva afició per les noies jovenetes, no sabien si titllar aquell rèptil extraordinari de play boy, latin lover, degenerat o masclista. Un bon dia, aquell drac egoista i llépol s’encrapitxà de la filla del rei, és a dir, de la princesa de la contrada, i com que una cosa era que s’anés menjant pageses i peixateres, i una altra molt diferent que es toqués la institució monàrquica, gairebé tota la premsa del lloc es va posar a favor de l’eterna institució reial fent una crida a veure si algun valent podia salvar la princesa de la guillotina. Perdó, volia dir de la fam insaciable d’aquell repugnant rèptil republicà i anarquista. Llavors aparegué un tal Sant Jordi, un paio espavilat i una mica pijet, amb prous contactes al Vaticà per a que el feren sant en vida, i que cavalcava un gran exemplar de cavall de color blanc, suposadament per allò de tenir més visibilitat en la foscor i tot això, que, tot i matant el pobre drac, acabà amb les possibilitats turístiques, zoològiques i gastronòmiques de tan bell indret, però a canvi salvà l’estament privilegiat per poder seguir regnant pels segles dels segles.

Potser no fa tant anys, en un altre regne més o menys proper a l’anterior, el seu rei, un paio més aviat amb fama de campechano, davant la situació d’alarma que es vivia al reialme, aclaparat per un altre monstre més abstracte, que tot i ser de caire econòmic-laboral també estava devorant d’alguna manera a la població, decidí fer-se seva la història i anar a buscar una bèstia que fos, com a mínim, tan terrible com aquell drac de la rondalla, per tal de tenir a la xurma entretinguda, augmentant així en fama i en primes de risc de les agències de qualificació. Però, quina bèstia podia fer el paper del temut rèptil?, es plantejava. Va acudir a la Viquipèdia a través del Google i va veure que la balena blava és considerat l’animal més gran del món. Ja està, faré portar una balena que terroritzi la vila i cort. Mentre el rei es fregava les mans satisfet, els seus consellers es dugueren les mans al cap i posaren el crit al cel. Però majestat, no veieu que aquí, terra endins i sense aigua de mar, una balena blava més aviat farà pena que no por? Ah, doncs potser sí. Llavors va tornar a teclejar el seu ordinador i va veure que l’animal terrestre més gran era l’elefant. Així que, sense més preàmbuls, agafà la seva escopeta disposat a portar un d’aquests paquiderms al seu palau, i a donar-li per menjar... a qui li donaria per menjar? No estava disposat a sacrificar les seves estimades filles... potser amb el (presumptament) corrupte del seu jove n’hi hauria prou. No, no. Millor encara. S’hi posaria ell al davant, com un torero, i quan el rescatessin quedaria com un gran heroi. El seu nét, assabentat de l’assumpte, el va voler acompanyar. Restaria amagat darrera unes roques i, si no apareixia cap cavaller disposat a salvar l’avi-rei, ell seria l’encarregat de disparar l’escopeta. També volia la seva part de glòria popular, el brivall,  i ser considerat el salvador de la pàtria com els seus avantpassats. Així ho van fer, van buscar un bon exemplar d’elefant i el van encabritar. Aquell rei esperava l’atac del paquiderm mirant a banda i banda, emocionat, a veure si apareixia algun cavaller que el rescatés. Però no apareixia ningú i la bèstia cada cop era més a prop. Quan ja li sentia l’alè a través de la trompa que duia (i estic parlant de l’elefant, és clar), va sortir corrents, cames ajudeu-me, cridant-li al noi que disparés. Aquest es posà nerviós a l’apuntar, se li caigué l’escopeta i, en recollir-la, acabà disparant-se al peu. L’infortunat rei va poder esquivar el mamífer pels pèls llançant-se darrera les roques, de resultes del qual es trencà el maluc, segons comunicat mèdic oficial, mentre el poble aplaudia la gesta d’aquell gran monarca. O això és el que van reflectir els mitjans informatius. I es que això de la monarquia, fora dels contes infantils, doncs ja se sap...

Francament, no sé a qui carai se li devia ocórrer posar aquesta gent al capdamunt del tro reial.

ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: M. Houellebecq

"Tal com li havia dit en Houellebecq en evocar la seva carrera de novel·lista, sempre pots prendre notes, mirar d'alinear frases, però, per llançar-te a escriure una novel·la, cal esperar que tot es faci compacte, irrefutable, cal esperar l'aparició d'un autèntic nucli de necessitat. Mai no decideixes tu mateix l'escriptura d'un llibre, havia afegit; un llibre, segons ell, era com un bloc de formigó que decideix prendre, i el marge d'acció de l'autor es limitava de fet a ser-hi present, i a esperar, en una inacció angoixant, que el procés s'iniciés per si sol."

El mapa i el territori

Michel Houellebecq

CRISÀLIDE

Es va mirar al mirall, però no al del lavabo, com havia fet aquests dies, sinó al de cos sencer, al vestidor. Anava tota nua. Era el primer cop que ho feia, des de l’operació, fins ara no l’havien deixada tranquil·la, i volia assaborir aquell moment a soles. Certament encara es notaven, a més de les cicatrius, les marques de la manipulació del seu cos per les mans expertes del cirurgià. Però tot i així, veié una dona encara de bon veure, més propera a la quarantena que no pas a la trentena que encara declamava orgullosa quan li demanaven l’edat. La mirada blava dels seus ulls, que l’esguardava des de sempre a l’altra cara de l’espill, amb el temps havia anat perdent la guspira de la curiositat i aquella antiga innocència pertorbadora, i s’havia transformat en una llambregada pacient i escrupolosa. Els cabells, negres i curts, li donaven un aspecte jovenívol, però potser ara se’ls deixaria créixer una mica per permetre’s un aire encara més femení. Algunes arrugues se li marcaven, amb certa discreció, a la comissura dels llavis i a les bandes més extremes dels ulls. Potser podia haver aprofitat per haver-se fet arreglar allò també. Però els pits havien quedat magnífics, espectaculars, potser una mica massa grans i tot, tal i com li deia el doctor, tot i que ella no havia dubtat gens, apostem pel carro gros i que sigui el que Déu vulgui. Estava contenta de poder lluir aquella voluptuositat on abans no hi havia més que un camp erm. I la mirada continuà el repàs i es passejà pel seu ventre llis, i els seus malucs tan arrodonits i perfectes que ara serien l’enveja de les seves amigues i farien bavejar de desig els homes que es creuessin al seu camí, obligant-los a girar-se dissimuladament per poder gaudir del bellugó de les seves natges al caminar. I donant-li l’esquena al mirall, començà a caminar girant el cap per poder veure’s ella mateixa l’espectacle del moviment insinuant que els seus nous glutis oferiria als vianants, i se’n rigué, feliç, davant la perfecció de les seves corbes. Finalment, li arribà el torn de reposar la seva blava mirada sobre allò que no s’havia atrevit a mirar. L’entrecuix estava totalment depilat i allargà una mà per notar aquella pell blanca i fina fins ara oculta, gairebé prohibida, però l’enretirà ràpidament, adolorida, mentre ofegava un petit crit de patiment. Allò era una altra cosa, caldria tenir més paciència i fer bé les cures que li havia ensenyat l’infermera, mentre l’advertia, severa, que els canvis de sexe, si no es tracten bé, poden ser molt traïdors.