Quan em vaig despertar aquell matí després d'un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit en un monstruós funcionari. Estava estirat sobre l'esquena adolorida i en forma de gepa i, en aixecar una mica el cap veia un ventre bombat, terrós, fruit de llargues hores assegut estudiant i treballant davant un ordinador antiquat des de feia deu anys, sobre la protuberància de la qual amb prou feines podia mantenir el cobrellit, a punt ja de relliscar a terra. La meva escassa nòmina, ridículament petita, en comparació amb la resta de partides pressupostàries públiques, em vibrava desemparada, reduïda en un 5% de mitjana, davant els ulls.
"Què m'ha passat?", vaig pensar.
No era un somni. Recordava haver passat unes oposicions i uns anys durs d'estudi de les diferents matèries que conformaven el temari en una convocatòria pública. La meva habitació, una autèntica habitació humana, tot i que una mica petita, restava tranquil·la entre les quatre parets sobradament conegudes. Per sobre de la taula, sobre la que es trobava escampat un temari de dret administratiu, estava penjat aquell quadre resum del funcionament de l'Excel 2003 que feia poc m'havia imprès d'una pàgina web.
S'havien acabat els temps en que se m'enreien els manobres que cobraven 400 € diaris i el de l'empleat de banca a qui anaven a pre jubilar. I els de les empreses que "dissenyaven" de tot, els dels que especulaven amb el seu cunyat i un amic i els que creaven companyies per blanquejar diners "més blancs que ningú".
Ara era l'enveja del barri, i tothom m'inquiria per la sort que tenia de treballar en l'administració pública. Tenia por. Sabia que qualsevol dia, tal i com anaven les coses, gent poderosa vindria a per mi i a per la meva pobre nòmina. I jo que soc tan important dins el sistema com un escarabat sobre un llit humà, no hi podria fer res.
(amb la col·laboració passiva de Franz Kafka)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada