CONTE (trist) DE NADAL (II)

Aquell any, però, passava el temps i cap ridícul pare Noel no apareixia. Ni els pares ni els oncles no semblava que se n’adonessin, mentre discutien acaloradament cridant paraules absurdes com referèndum, desnonament o dèficit. La tieta Loretta, en un altre nivell, li explicava a la mare els darrers xafardejos que havia sentit a la botiga, mentre aquesta es trobava secretament frustrada pel fet de no tenir una feina fora de casa que la connectés amb el món en lloc d’amb els electrodomèstics de gama blanca. El Ploramiques i la Mireia jugaven a alguna cosa sense identificar, corrents al voltant de la taula i rient molt.

De sobte, l’oncle Humbert, esclafant la punta d’una de les seves cigarretes en el cendrer, se n’adonà de que es feia tard i no havia aparegut l’esperat protagonista de la nit. Tots els grans es començaren a inquietar gairebé tant com els petits. Vaig a fer una ullada, i el tiet Robert sortí del menjador. Tots sentirem les seves passes pausades pujant les escales principals enmig d’un silenci que semblava especialment profund, sobretot després de l’esvalotament que havia presidit la sobretaula. Immediatament va baixar apressat, blanc com la neu de Nadal de les postals que descansaven sobre el bufet i que mai no acostuma a caure en aquestes contrades. Va dir-li alguna cosa al Norbert, a l’Albert i a l’Humbert, que feien rotllana, i es van posar a parlar en xiuxiuejos.

-Segur que és mort? - vaig poder sentir.

El Robert afirmava amb el cap, els ulls vermells, l’expressió trista, el cos malgirbat. La tieta Enriqueta abraçà l’àvia, que havia perdut tot el nervi i semblava una nina trencada. Van pujar corrents al pis de dalt, i jo discretament els vaig seguir. La resta de nens aprofitava per menjar coses de la taula dels grans, ara que no els veia ningú. Em vaig aturar a mitja escala, amb por de que si em veien em renyessin i em fessin baixar. No em podia creure el que estava veient: allí estava, aquell estúpid homenet gras, tot vestit de vermell, estirat a terra, immòbil, al costat del seu famós sac. Vaig baixar corrents, un garbuix d’idees em colpejava el cap, confós, mentre no podia evitar xisclar en el mutisme del meu pensament que el Pare Noel era mort. És mort. Mort!!

El meu únic contacte amb la mort fins aquell moment havia estat amb l’Horaci, quan un diumenge al migdia el vaig trobar tirat d’esquena amb les potes enlaire dins la seva gàbia, i no vaig entendre perquè carai aquell ocellet feia un posat tan estrambòtic. El pare, amb cara de circumstàncies, em va explicar que era mort i el que allò significava. Jo no ho acabava d’entendre i l’únic que se’m va ocórrer preguntar era si, malgrat tot, l’Horaci seguiria cantant pels matins mentre esmorzàvem. No, em deia el pare, no tornarà a cantar. El va agafar i el va llençar a les escombraries. Allò em va semblar d’una crueltat infinita, el pobre Horaci llençat de qualsevol manera entre les peles de patata i el marro del cafè, de manera que vaig decidir que si allò era la mort, jo no em volia morir. És per això que ara em preguntava què farien amb el pobre Pare Noel, ja que era evident que aquell cos superlatiu no cabria al cubell de la brossa.

De sobte, a la casa, tot eren abraçades i corredisses amunt i avall. L’oncle Albert ens va reunir a tota la canalla i ens va explicar improvisadament, amb els ulls vidriosos i una estranya veu ronca, que el Pare Noel havia tingut un imprevist i que aquell any semblava que arribaria molt tard, així que ens enviava petonets i ens ordenava que anéssim a dormir. Quan per fi arribés, ja ens deixaria els regals sota l’arbre per a que els trobéssim al matí, i pobre d’aquell que no estigués dormint. A mi em tocava fer nones, com sempre, amb el Ploramiques, en un llit de ferro molt alt i gran. Després de fer-nos les dents, ens vam gitar en aquells llençols aspres i freds, i després va passar tota la corrua de parentela a fer-nos un petó i desitjar-nos bona nit, l’àvia abraçada al pare somicant. Pobra àvia, qui ho havia de dir que s’estimés tant el Pare Noel! I l’avi devia seguir dormint, tant content, sense assabentar-se absolutament de res.