DIÀLEG

-Disculpi’m, que vaig bé per anar al carrer Major?

-Home, va vostè una mica de qualsevol manera...

-De qualsevol manera?

-Si, si, de qualsevol manera. Pensi que avui és diumenge, i la gent va al carrer Major ben mudada, per passejar i a lluir el que no té.

-I com es pot lluir el que no es té, si em permet la pregunta.

-Doncs no, no li permeto.

-I això?

-Això és la meva dona. Digues hola, carinyo.

-Hola, carinyo.

-Com està la seva dona.

-Bé, gràcies per preguntar.

-No, si no era una pregunta, era una constatació... En fi, tant de gust, jo em dic Miquel. I vostè, senyora?

-No, no m’enyoro pas. Vés quina bestiesa! De què se suposa que m’hauria d’enyorar?

-Doncs no ho sé. De la joventut perduda, potser?

-I ara, jo no he perdut res de res. I, en tot cas, el que es perd si es busca bé, s’acaba trobant.

-Escolti’m, deixi la meva senyora amb pau, eh?

-Amb molt de gust la hi deixaré si m’indica on és aquest tal Pau.

-Doncs diria... diria que deu ser al carrer Major passejant amb la dona.

-Ah, doncs digui-ho, sense por.

-Deu ser al carrer Major passejant amb la dona.

-Molt bé. Així, permeti’m que insisteixi: que vaig bé per anar al carrer Major?

-No sé si va bé. Potser porta una copeta de més.

-Vostè creu?

-Doncs no gaire, la veritat. Més aviat sóc agnòstic.

-Ah, doncs jo sóc Capricorn, ho sóc des que vaig néixer i fins que em mori. Jo no sóc d’aquests que es canvien de camisa segons cap on bufa el vent.

-Jo sóc infermera, però només de vuit a tres.

-Només de vuit a tres? I de tres a vuit?

-Cinc.

-Correcte!

-Dóna gust parar a conversar amb gent com vostès. Gent així ja no es troba...

-Jo ja li he dit, si es busca bé, tot s’acaba trobant.

-Fins i tot el carrer Major?

-Sobretot el carrer Major!