“És blanca?, va preguntar a en
Waldo, que anava tot tapat amb una bata verda, com el metge i la comare. Sí que
ho és. No havia pogut evitar la pregunta. Vivien en un món de blancs. A ell no
li havia sabut greu que l’hi fes. Quan arribaren a casa, com que es passava les
nits desvetllada perquè la nina no dormia bé, va rependre aquell antic costum
seu d’escriure contes. Ho havia fet sempre, des que era petita. Eren històries
molt curtes que redactava amb rapidesa, fàcilment, com si li fossin dictades. Després
les perdia, o les deixava a qualsevol lloc. Dins un llibre, damunt una taula,
amuntegades, en un calaix de la cuina. N’escrigué una d’una nineta que naixia
blanca però que cada dia s’enfosquia una mica. Sa mare, cada vegada que s’acostava
al bressol la veia més obscura, del color dels seus avantpassats. I, a poc a
poc, na Blanca va agafar por del seu propi relat. La nina del conte es tornà
ben negra, i la seva mare es passà la resta de la seva vida inventant tota mena
de fórmules per intentar tornar-se també negra com la seva filla. Però na
Cecília ja té nou anys, i és blanca. I, a més, rossa.”
La novel·la de Dickens
Neus Canyelles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada