NADAL EN FAMÍLIA (I)

Els llums de colors fa dies que pengen dels principals carrers de la ciutat, grisos, deprimentment apagats. L’aire fred escombra les fulles dels plàtans de les voreres gastades, perseguides per la canalla que sembla no notar les baixes temperatures. Per tot arreu em persegueixen iaies enganxoses, amb la seva mirada dolça filtrada pels vidres de les ulleres progressives que em jutgen, em condemnen ves a saber per quina falta i després em perdonen compassivament a canvi de que els hi compri participacions de la loteria d’aquells talonaris escolars dels néts o de diferents agrupacions socials el nom de les quals no havia sentit en la vida, mal impresos i en colors horripilants, com horripilant és la cantarella dels nens repel·lents que surten de les ràdios dels bars i envaeixen l’ambient sonor dels carrers el dia del sorteig. Indefectiblement, puntual com sempre, potser fins i tot més que mai, s’acosta el Nadal, i amb ell aquella sensació desagradable de tenir els peus freds, les mans gelades i la cartera buida.

Aviat arribaran aquells àpats interminables, amb sobretaula jugant al bingo amb la sogra ludòpata, fent trampes i anant tota trompa, on la família ens espera amb els braços oberts mentre es nota en l’ambient de caldo agre, bullit durant hores, l’estrès amateur d’organitzar reunions gastronòmiques lluïdes i a gust de tothom. Encara recordo el dia de Nadal de l’any passat, amb tota la família reunida, inclús aquell cunyat, divorciat i torracollons que venia del poble, i no deixà de preguntar-te on podia “pillar catxo” aprofitant la seva estada a la ciutat. Els nebots i aquell nen subsaharaui adoptat per una cosina, xisclaven histèrics per tota la casa, corrent amunt i avall, mudats a l’estil del segle XIX i plens de taques amb restes del Cola-cao del matí i marques de petons amb pintallavis a les galtes, destrossant el mobiliari i guixant les parets de la casa, mentre la mare, amb un posat d’histerisme relaxat, nerviosa, no deixava d’omplir-se amb mans trèmules successius gots de vermut negre, fent drindrinejar alhora els glaçons a les parets de vidre del got i les polseres amb quincalla penjant dels seus canells, gaudint de l’alleugeriment del delirium.

(Continuarà)