COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL (...y yo con estos pelos!)

M’ha semblat sentir aquest matí a la ràdio, per que jo encara soc d’aquells diplodocus a extingir que se n’assabenten de les coses per la ràdio i no per la tele o internet, que aquesta matinada ha començat la campanya electoral. Quina ficada de pota -he pensat- segur que s’han equivocat. Per què, si ara comença la campanya electoral, què carai és tot el que hem hagut de patir fins ara? Aquests periodistes, he pensat, tenen el cap a quarts de quinze. Però a mig matí, tot fent un cafè i fullejant el diari, per que jo encara soc d’aquells neandertals que fullegen el diari tot fent un cafè en lloc de portar un ordinador portàtil o parlar pel mòbil, he vist la típica foto dels candidats enganxant cartells, com si d’una prova d’un concurs estiuenc de televisió es tractés, i on se’ls hi veia força poca traça, tot sigui dit (se’ls hi dona millor tallar cintes per inaugurar coses, que també és un treball manual força reeixit). Llavors me n’he adonat que qui havia badat era jo.

Així que ja m’imagino el que ens espera: embussats a l’autopista, les ràdios vomitaran blocs electorals a traïció, dels que no podrem escapar perquè totes les emissores els engeguen a l’hora; al girar les cantonades ens trobarem pancartes immenses on candidats desfigurats per l’ampliació desmesurada de les seves fotos ens somriuran sinistrament, provocant-nos més d’un malson; obrir la bústia esdevindrà una acció de risc, davant el perill d’allau de propaganda electoral embotida tant si com no, que ens podria arribar a ofegar sota el seu volum amb tràgiques conseqüències (no seria el primer cas); les teles oferiran mítings d’aspirants proferint insults a tort i a dret, fins i tot quan es despistin rebran els del seu propi partit i tot, i, quan estiguem a casa còmodament en pijama atenent les trucades dels tele operadors llatins que ens volen vendre productes de telefonia, torbaran la pau de les nostres llars (com deia aquell) amb l’excusa dels porta a porta. I tot plegat, desembocarà en la gran festa de la democràcia (que també és una frase força gastada), el dia de les eleccions, on no anirà a votar ningú i tots diran que han guanyat. Inclús pel dia següent, com si d’una costellada es tractés, sembla que han organitzat un partit de futbol d’aquells que anomenen “del segle” i que només es poden veure tres o quatre cops l’any.

El que sí que m’ha sorprès, per primer cop, són els eslògans dels partits: són d’una sinceritat encomiable. Suposo que alguna cosa hi deu tenir a veure el fracàs del “Yes, we can” d’Obama. De totes maneres, com que els hi he fet una ullada ràpida, potser és que no els he entès bé. Per exemple, en Montilla es postula com “La garantía de res”. Home, doncs hi estaríem bastant d’acord, en que no dona una imatge de solvència, precisament. En Mas anuncia “Una Catalunya que es mor”, que és com no dir res, és a dir, no hi ha missatge, o en tot cas, és un missatge passiu. Què no ha vist mai, aquest home, un capítol de House? Doncs si es mor, desfibril·lador, punció lumbar, o el que sigui, però reaccioni!!. Els d’Esquerra, anuncien que van lents... doncs, apa, una mica de garbo, que deia la meva àvia... I finalment, en el dels peperos no m’hi he fixat gaire, però sembla que estava en català (ooooh!) i ja han anunciat que es recorreran a sí mateixos davant el Tribunal Constitucional (aaaaah!), en un exercici de responsabilitat i coherència (com els hi agraden aquestes dues paraules, redéu!).

Així que arribats al famós dia 28, aniré a votar, per que soc una persona responsable i obedient, però em sembla que em votaré a mi mateix, un diplodocus neandertal, ja que sóc l’únic en qui puc confiar que totes les promeses electorals que em faci, miraré de complir-les honestament. I, en cas de no fer-ho, d’aquí quatre anys en parlarem...