A tot això sonà el telèfon. Era l’avi, que explicà que l’havien deixat en llibertat amb càrrecs a canvi de presentar-se davant el jutge dos cops al mes, així que, va dir, ja podíem anar seient a taula, que ja quasi havia enllestit el pont a l’Audi de sa senyoria i que en quinze minuts seria a casa. La meva sogra va començar a donar crits per tal de que tothom anés cap el menjador, apressada per la ludopatia hormonal, i ansiosa per començar la partida de bingo a la sobretaula, cosa que la meva dona, que és psiquiatra amb deliris de grandesa, neurosis obsessiva i filla única per part de mare, només li permetia el dia de Nadal i pel seu aniversari, al març. El sogre, fruit de les tortures sexuals i de les altres a que el sotmetia la dona, en sentir-la xisclar per tota la casa i pensant-se que volia començar un dels seus jocs privats, es mullà els pantalons, fruit de la por, i, fent com si res, amb les mans tremoloses encara, mirava de dissimular la taca enorme amb el tovalló del joc d’estovalles de fil de seda, especial per a les grans ocasions, però com que tothom començàvem a tenir gana, vam dissimular mirant cap a una altra banda, com si res.
Quan l’avi ja es disposava a beneir els aliments que anàvem a ingerir, com a cap de família, cap de taula i cap de turc de l’operació “farlopa”, se sentí un crit esfereïdor que venia de la terrassa. Tothom s’aixecà i anà corrents cap allí, menys el sogre que no volia mostrar la seva taca d’orina i l’àvia que deia que amb aquell soroll infernal no ens assabentaríem de les campanades i que fessin el favor de portar ja els dotze grans de raïm. Quan varem arribar a la terrassa, vam veure el cos de la Cinta aixafat al pati del principal segona, el dels Peláez. Algú li preguntà a l’Estevet que què carai havia passat, i ell respongué, amb serenitat, que la Cinta anava tan passada de voltes que s’havia cregut que podia volar, així que havia saltat la barana i s’havia deixat anar. Després, va abaixar la mirada i va fer un somriure pervers i venjatiu. Valorada la situació, l’oncle Gregori va comentar que els Peláez havien marxat a passar les festes de Nadal al psiquiàtric de Sant Boi, com cada any, i com que tots estàvem molt afamats i la cosa ja no tenia remei, vam decidir que ja trucaríem a la policia després de dinar, així que li vam indicar a la Jèssica que ja podia anar servint la sopa de galets.
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada