-Així, podem determinar que el punt d’infecció es va donar en algun indret entre Yellow Street i Sea Blue Avenue -diu el tinent Redford.
-I creuant això amb les dades dels infectats, podem concloure que... -el detectiu Newman no acaba la frase, mentre desplaça el dit pel plànol de l’Eastway fins a detenir-se en un punt determinat.
-El 112 de Gay Pink Road! –exclamen alhora el sergent Malkovich i l’agent Clooney.
-Ràpid, tothom als cotxes! –ordena el tinent, mentre comença a parlar per la ràdio- A totes les unitats, tenim un cinc quatre tres en fase B, codi vermell, repeteixo...
Però el tinent ja no repeteix res perquè comença a sonar el telèfon amb la seva insistència habitual i premo el “pause”. Sempre passa el mateix, en el moment més àlgid de la pel·lícula, algú t’ha d’aixafar la guitarra. Contesto, i com gairebé sempre, és un comercial d’una companyia proveïdora de serveis telefònics que amb un marcat accent sudamericà m’anomena “corasón” i “carinyo” mentre em relata apassionadament les excel·lències dels seus serveis, i jo mentre aguanto estoicament el seu discurs inicial, que sé per experiència que no deixa cap buit per intervenir o replicar, em miro la cara congelada del tinent, amb la boca oberta i les galtes envermellides, donant ordres als seus homes. Quan per fi el comercial sembla que es frena per agafar aire, li dic amb un cert to d’amargura que estic ocupat i no el puc atendre, i li penjo el telèfon.
Aprofito que he aturat la reproducció de la pel·lícula per anar a fer certes necessitats fisiològiques apremiants, que només retardava en funció del crescendo de la trama policíaca hollywoodienca. El tinent Redford haurà de seguir uns minuts més amb la boca oberta, però no crec que li importi gaire. No m’agrada haver de dir mentides i penso si el fet de dir que estic ocupat n’és una: fa tres mesos que, després de l’expedient de regulació, em van fotre al carrer. Des de llavors, em passo els matins en pijama mirant pel·lícules d’acció.
Com enyoro els temps de l’oficina! Aquell llevar-se cada dia mort de son i no poder esmorzar per no fer tard, sortir al replà i trobar que l’ascensor no funciona, els embussos de trànsit, els crits de la meva jefa per, finalment, haver fet tard, el no poder assumir tanta feina com em manaven i haver de quedar-me després de l’hora de plegar a fer unes hores extres que mai no em van pagar. Les bronques dels clients al telèfon, haver de perseguir els morosos que, com no, també em deien de tot, el no tenir temps ni per fer un cafè. Allò eren bons temps. En Minuesa fent-li la pilota a la jefa, que cada vint-i-vuit dies exactes patia d’uns dolors menstruals monstruosos, que la feien estar, si es que això és possible, encara de més mal humor de l’habitual. I després, quan volia passar a tenir descendència i no ho aconseguia, els mals humors s’alternaven amb les depressions, cosa que comportava que encara em cridés més, i que hagués d’assumir parts de les seves tasques quan se n’anava al lavabo a plorar durant un parell d’hores.
En canvi ara, tot són desgràcies: em passo els matins mirant pel·lícules clàssiques, m’encanta el cinema d’acció dels anys cinquanta! I després, un passeig pel cantó del solet, sentint el pols de la ciutat on la gent atrafegada camina amunt i avall, i aturar-me a parlar amb els jubilats de la plaça que m’expliquen que això no és una crisi ni és res, que el jovent d’ara ni això no sabem fer bé, que quan ells eren nens sí que hi havia una crisi amb cara i ulls, muntada com Déu mana, amb les seves cartilles de “racionamiento”, els seus estraperlos, la seva gana... organització, se’n diu d’això. Que ara, al cap i a la fi, tothom va en cotxe i menja calent tres cops al dia, ves quina mena de crisi és això. I després de fer-la petar, me’n vaig a dinar i a fer una migdiadeta de les de pijama i orinal, i en llevar-me vaig a fer un cafè i repasso la premsa i parlo amb en Manolo, el cambrer, de futbol, de cotxes i de dones. En fi, un fàstic, només penso en com fer-m’ho per poder tornar a treballar i recuperar la meva feliç vida laboral.
Aprofito que he aturat la reproducció de la pel·lícula per anar a fer certes necessitats fisiològiques apremiants, que només retardava en funció del crescendo de la trama policíaca hollywoodienca. El tinent Redford haurà de seguir uns minuts més amb la boca oberta, però no crec que li importi gaire. No m’agrada haver de dir mentides i penso si el fet de dir que estic ocupat n’és una: fa tres mesos que, després de l’expedient de regulació, em van fotre al carrer. Des de llavors, em passo els matins en pijama mirant pel·lícules d’acció.
Com enyoro els temps de l’oficina! Aquell llevar-se cada dia mort de son i no poder esmorzar per no fer tard, sortir al replà i trobar que l’ascensor no funciona, els embussos de trànsit, els crits de la meva jefa per, finalment, haver fet tard, el no poder assumir tanta feina com em manaven i haver de quedar-me després de l’hora de plegar a fer unes hores extres que mai no em van pagar. Les bronques dels clients al telèfon, haver de perseguir els morosos que, com no, també em deien de tot, el no tenir temps ni per fer un cafè. Allò eren bons temps. En Minuesa fent-li la pilota a la jefa, que cada vint-i-vuit dies exactes patia d’uns dolors menstruals monstruosos, que la feien estar, si es que això és possible, encara de més mal humor de l’habitual. I després, quan volia passar a tenir descendència i no ho aconseguia, els mals humors s’alternaven amb les depressions, cosa que comportava que encara em cridés més, i que hagués d’assumir parts de les seves tasques quan se n’anava al lavabo a plorar durant un parell d’hores.
En canvi ara, tot són desgràcies: em passo els matins mirant pel·lícules clàssiques, m’encanta el cinema d’acció dels anys cinquanta! I després, un passeig pel cantó del solet, sentint el pols de la ciutat on la gent atrafegada camina amunt i avall, i aturar-me a parlar amb els jubilats de la plaça que m’expliquen que això no és una crisi ni és res, que el jovent d’ara ni això no sabem fer bé, que quan ells eren nens sí que hi havia una crisi amb cara i ulls, muntada com Déu mana, amb les seves cartilles de “racionamiento”, els seus estraperlos, la seva gana... organització, se’n diu d’això. Que ara, al cap i a la fi, tothom va en cotxe i menja calent tres cops al dia, ves quina mena de crisi és això. I després de fer-la petar, me’n vaig a dinar i a fer una migdiadeta de les de pijama i orinal, i en llevar-me vaig a fer un cafè i repasso la premsa i parlo amb en Manolo, el cambrer, de futbol, de cotxes i de dones. En fi, un fàstic, només penso en com fer-m’ho per poder tornar a treballar i recuperar la meva feliç vida laboral.
De totes maneres, decideixo deixar de donar-li tombs a l’assumpte, agafo el comandament, li dono al “play” i torno a sentir la veu del tinent parlant per la ràdio:
Cinc quatre tres en fase B al 112 de Gay Pink Road, prioritat absoluta! I em torno a submergir en la trama fílmica tirat al sofà, mentre penso que la vida és dura però, total, només són quatre dies.
1 comentari:
La felicitat i la desgràcia, dues cares de la mateixa moneda
Publica un comentari a l'entrada