El dilluns es lleva amb el sol,
una dutxa ràpida, sessió d’afaitat, i escull aquella corbata que el té
enamorat. Xiula una melodia alegre, però incerta.
El dimarts baixa al bar, li
demana al Paco lo de siempre i
fulleja el diari del dia d’abans, mentre el citat Paco l’arenga sobre no sé què
de les declaracions del govern, barrejat amb comentaris de que el gol era
descaradament en fora de joc.
El dimecres agafa el 57, conta
deu parades i a la que fa onze, hi baixa. Mira cap al cel, i veu la façana d’acer
i vidre de l’edifici d’oficines amb tota la seva plenitud, orgullós, fa deu
anys que hi treballa i li agrada pensar que alguna part de tot allò s’ha
construït gràcies al seu esforç.
El dijous s’arromanga, fa unes
trucades, posa en ordre els papers de la taula, obre el correu ordinari i
l’electrònic, demana un cafè a la Puri, signa uns papers, surt a dinar en mitja
hora (i amb les presses, es taca aquella corbata que el té enamorat), redacta
uns documents importantíssims, es reuneix però ha de sortir sovint per atendre
una trucada, dona uns copets en unes quantes espatlles i marxa, esgotat,
quan ja fa una bona estona que s’ha fet fosc.
El divendres li comuniquen que
han decidit prescindir dels seus serveis. Com? No entenc...
El dissabte s’ensorra.
El diumenge va a missa, i posa a
Déu per testimoni que no tornarà a passar gana, però com que Déu no ha jurat
dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, ni se l’escolta i
decideix, amb covardia, prendre’s set dies per a crear una nova galàxia a
l’altra punta de l’univers, que últimament se sent inspirat.
El dilluns es lleva tard. S’oblida
de la dutxa i de la Gillette i del Paco i del 57. Es vesteix de qualsevol
manera. Puja al terrat i pren el sol, que es veu que és el que fan els aturats
els dilluns. Ja no xiula cap melodia, ni tan sols una de trista.
2 comentaris:
Veritablement colpidor.
Bon i trist relat!...i, per desgràcia, real. Un petó i gràcies per escriure tan bé!
Publica un comentari a l'entrada