LUIGI

Caminava sense rumb pels carrers de la ciutat. Ho necessitava, no es podia estar ni un minut més tancat al despatx o li esclataria el cap, i no s’ho va pensar dos cops, així que va agafar les claus i va sortir. Portava pocs minuts deixant que les passes el conduïssin cap a on volguessin, quan se la va trobar. Merda. I ara què? Havien trencat feia uns mesos, i no s’havien tornat a veure des de llavors. La cosa havia acabat fatal, havia estat una ruptura salvatge, amb retrets, insults i plats trencats. Al menjador encara hi lluïa la taca d’aquells fabulosos espaguetis amb gambes i espinacs, recepta número 309 del llibre 1069 receptes de Karlos Arguiñano, amb el toc personalitzat de mixura de fruits secs que tant la feien embogir, i que es convertiren en munició pesada en la part més cruenta de la batalla. Era massa tard per dissimular o canviar de vorera, així que es van aturar i es van dir hola. Com estàs? Bé, vaig tirant. I tu? El mateix. Tens bon aspecte. Doncs tu no, perquè ens hem d’enganyar. Un cafè? No sabia perquè carai li havia dit lo del cafè. L’únic que volia era desempallegar-se’n el més aviat possible, però li havia sortit de la boca aquella estúpida invitació amb forma d’interrogant, un automatisme d’algú acostumat a tractar amb clients esquerps, una manera de cercar una trobada més personal i propera que fes mudar l’embolcall de comercialitat, i ara només pregava per que l’altra ho rebutgés. Mentrestant, se li va ocórrer l’absurda idea de que hauria de buscar algú per que li pintés el menjador. Vinga, va, pels vells temps. Tampoc no les tenia totes, ella. En desconfiava. Van seure en aquella estúpida terrassa i van demanar dos estúpids cafès. I què, com va tot? Bé. De fet... he conegut algú. Ah, doncs jo m’he comprat un gos. De debò? No. Oh, ja comencem amb les teves tonteries. No, no, volia dir que no l’he comprat, en realitat me’l van regalar... un amic va tenir cadellada, i ara tota la colla tenim gos... però em deies que havies conegut algú? Si... potser no ho hauria d’haver dit... I qui...? no, no el coneixes. És de... de fora, si, ha vingut de fora. El més difícil serà trobar el color adequat, que pegui alhora amb el mobiliari i amb les cortines. De fet, mai no li havia agradat aquell lila aigualit del menjador que, òbviament, havia triat ella. Doncs el Pere... te’n recordes del Pere? No. Si, dona, aquell que vivia en un mas en no sé quin coi de poble, a l’interior... el Pere paleto? Pere paleto? Li deies Pere paleto al Pere? Tothom li diu Pere paleto... Doncs no ho havia sentit a dir a ningú. Pobre Pere, tan bon paio que és... Però és una mica taujà. Home, una mica potser sí, però tampoc no cal anomenar-lo així... és... és... és cruel! És com si a tu et diguessin Carme la guerxa. La guerxa? I per quins setze ous algú m’hauria de dir Carme la guerxa? Dona, per lo del teu ull... l’esquerre, concretament...  ja saps... no, no sé. Què li passa al meu ull esquerre? Doncs això. Això què? Que guerxeja. Que ha de guerxejar, cagondés! Dona, no em diguis que no... he dit que no guerxeja i no guerxeja! No vull parlar més de l’assumpte! Està bé, no cal que et posis així. Així doncs, aquest algú... es de fóra? Sí, està aquí... per negocis. Ah, o sigui que està de pas. Si. Bé, no exactament. A veure, està de pas o no? No. I doncs com s’entén que algú que es de fora i ha vingut per negocis no estigui a la ciutat de pas. Bé, és que realment ja ha marxat... o sigui que aquest algú misteriós ja és història... No. Va dir que tornaria a buscar-me. Ui, això em sona a tio casat. No, no és casat. N’estàs segura? Si. Vull dir, no. En realitat, no en tinc ni idea. Pere paleto, no me’n sé avenir! I és carinyós? Si és carinyós qui? El cadell. Quin ca... ah, el gos. Doncs... si. No. Bé, no ho sé. Treu la llengua i mou la cua... i lladra. I aquestes coses que fan els gossos. I burda molt? Bé, ni molt ni poc. Burda quan ha de burdar. I quan no, treu la llengua i mou la cua. Un canvi radical, això és el que necessita el menjador. Si ara és de color lila aigualit, que sigui tot el contrari! Però, quin és el contrari del lila? Per què si lila és una barreja de vermell i blau, no pot ser cap d’aquests colors. Ni taronja, perquè porta vermell, ni verd, per què porta blau. Ens queda el... groc? I per què has dit que no tinc bon aspecte? Jo he dit això? Si, quan jo prèviament t’he dit que tenies bon aspecte... ah, no, calla, es que estava a la defensiva. Com que l’últim cop que ens vam veure... així, doncs, tinc bon aspecte malgrat tot? Psé. Em jugaria un braç a que és casat. Sí, sí, jo crec que és cassat. Segur que té canalla i tot. No vull parlar més d’en Luigi, entesos?. En Luigi? Així que és italià, eh? Ui, doncs aquestos són els pitjors. Ja hi som. No t’hauria d’haver dit res. Luigi... és un nom que té una musicalitat espectacular, eh? Lu-i-gi... Lú-iggi... em sembla que li posaré Luigi al cadell. No t’atreveixis!! Per què no? Ja t’he dit que és un nom que m’agrada. Oh, ets insuportable! Me’n vaig que faig tard. Adéu. Adéu, i dóna-li records al Luigi. Al teu, eh? No al meu cadell. Ah, i a la seva dona... i a les criatures!!!

La noia (Carme es deia?), des de la cantonada, li fa un gest lleig –vés a la merda!- aixecant el dit del mig d’una de les seves mans, i somiqueja pensant que tant de bo fos la darrera vegada que es veuen. Ell, a més de discórrer que no s’imagina el menjador de color groc, pensa amb ràbia en com l’odia. I es que se l’estima tant...