ABSÈNCIA

Em passo aquestes tardes àrtiques de febrer escrivint-te cartes que mai no rebràs. No sé si són cartes d’amor, només sé que són plenes de sinceritat i melangia i és l’única manera que tinc de poder passar amb tu aquestes estones de foscor. No pateixis, no et preguntaré qui és ell ni a què dedica el seu temps lliure. Només són paraules senzilles i tendres. Perquè des de que vas marxar, no només la casa sembla buida, també m’hi sento jo, buit, i despullat com els arbres del carrer que, nus i estàtics, indefensos davant el bombardeig constant de graus negatius del termòmetre, apunten al cel amb els seus branquillons, en forma dramàtica, com demanant una justícia que no arribarà fins la primavera. Però no sé quan serà primavera aquest any, perquè no sé quan tornaràs, ni si tornaràs.

I si convé sortiré jo a buscar-te. Només necessito un senyal, una pista, una bengala disparada sobre el mar, i sortiré cavalcant un cavall blanc, travessant valls fosques, pluges de punxes, ganivets assedegats i boscos encantats on construiré tres cases, amb les meves mans, com a prova de fidelitat: una cabana de palla, i una de fusta i una caseta de xocolata. I per tu obriré la cova de quaranta lladres, i obriré en canal el llop i li ompliré el ventre de pedres, i mataré el drac. Visitaré la panxa del bou i li posaré botes al gat, escombraré l’escaleta, transformaré les sirenes en noies precioses i les bèsties en cavallers al teu servei.

I et faré un petó que et desperti dels teus somnis d’aventura, i comprovaré que encara t’encaixa la sabateta de cristall. I miraré que no hagis menjat massa de la poma de la bruixa ni de la de l’arbre dels fruits prohibits amb el teu Adam.

I sabries així que t’estimo, que t’enyoro i que et perdono, si es que alguna cosa s’ha de perdonar. Ho sabries si llegissis aquestes lletres, però aviat s’enredaran en una bola de paper a la paperera, que s’enredarà amb la resta de boles de paper de lletres enredades que m’ajuden a passar aquestes tardes amb tu, però sense tu, mentre espero que acabi de passar aquest febrer, mentre resto esperant eternament l’arribada de la primavera perduda.