Sempre érem tretze. Com l’any que
hem encetat, com els integrants del Sant Sopar. De dijous en dijous, sempre
érem tretze. I el sol no es ponia en el nostre imperi literari, i enviàvem les
nostres lletres de batalla a lluitar contra els elements, i fèiem barallar-se a
l’amic Sancho contra els gegants malandrins que pretenien una invasió subtil,
convencent-lo de que no eren més que molins de vent, tal i com hauria fet en Menard,
autor del Quixot, obra de Borges. I pujàvem les escales del Centre de Lectura de
qualsevol manera, desordenadament, sense seguir les instruccions precises que
ens llegà en Julio Florencio, aquell argentí de París que com escrivia, el molt
murri. I des del nostre amagatall, al final del laberint d’una biblioteca sense
monjos assassins, parlàvem de la vida, de les coses, de la memòria. I viatjàvem
pel temps i per l’espai gairebé sense voler. I ens enfrontàvem al misteri de
dos homes que, malgrat haver nascut el mateix any, es portaven dues dècades de
diferència, i passàvem l’estona, i somniàvem desperts; i entre mig, a vegades,
s’escolaven els nostres propis personatges dotats d’una vida digital, tan
etèria com absolutament absurda i real, i irreal: el piadós Llurba Tibull, el desgraciat
professor Raimon, l'innocent Llurba Guiu, l’incombustible Carmen Daniela... i en despertar dels nostres
desvariejos, el dinosaure seguia allí.
Però malgrat tot, sempre érem
tretze. I ja no ho serem més. Diuen que sempre se’n van els millors, i no és
pas veritat; al final, ens n’anem tots, els millors, els pitjors, i la resta.
El que passa és que quan els que marxen són realment els millors, això colpeix
molt fort en algun lloc a dintre nostre que només ells poden tocar com qui no vol la cosa. I això ha
passat avui. Ell covava la tristesa des de feia uns mesos per la partida de la
seva estimada, i després de tastar la vida en la seva absència, es va sentir
estafat, així que ha demanat el compte i ha llençat ben lluny a Excalibur, ha exigit
que li tornin els diners i s’ha apressat a refer el seu particular viatge a
Ítaca per reunir-se amb ella. Ara, allà on estigui, ja no estarà trist.
Ara, els que estem tristos, som
la resta.
Sempre érem tretze... Però si és
cert que una persona no mor del tot mentre sigui viu el seu record, i
especialment si aquest record és positiu i alegre, desenfadat, irònic, elegant,
amb un bigotet passat de moda i un mocador de seda al coll, d’un tracte afable
que convertia la seva quasi obligada captatio
benevolente prèvia en un ornament de retòrica més que no pas una necessitat estilística, seguirem essent
tretze pels segles dels segles.
Amén.
3 comentaris:
És només el més sicer dels meus comentaris: Hauries de pensar seriosament el fet que "escrivint tan bé" estiguis tan poc aprofitat. M'ha emocionat!
Molt emotiu.
M'agradaria transmetre el meu sincer agraïment cap a tots vostès. Em presento, sóc la néta gran del senyor Llurba. M'ha arribat l'escrit que li vàreu dedicar a l'avi i de debò que m'ha emocionat molt. Si bé és cert que aquests dies no són els millors ni de bon tros, aquests detalls fan que el dolor vagi minvant. El meu avi va ser molt feliç amb tots vostès, sovint m'ensenyava entussiasmat els "deures" que tenia del seu estimat taller literàri. Sempre es va sentir molt ben acollit i recolzat entre el mar de lletres en que s'inundàven cada dijous. Recordint-lo sempre així: "positiu i alegre, desenfadat, irònic, elegant, amb un bigotet passat de moda i un mocador de seda al coll". Segueixint transformant pensaments, imatges, moments i records en belles rimes que es dibuixen amb l'ajuda d'una elegant pluma d'escriure sobre un blanc fons de paper. Moltíssimes gràcies de nou, sempre agraïda amb vostès. Marta Matamoros Llurba.(mmllurba@hotmail.com)
Publica un comentari a l'entrada