LA PUTA MORT

En Jack Pollini acaba l’última peça i ja no espera els aplaudiments del públic que no té. Es mira el rellotge que hi ha penjat darrera la barra, entre ampolles polsoses de licors que ningú no demana, i s’encén la penúltima cigarreta. És tard i el local està buit. Li fa mal la mà, no hauria de seguir tocant, però no sap quina altra cosa podria fer mentre espera la mort. L’amo ja no vindrà, li ha vist servir una ampolla de rom a la Dorothy i això significa que ara la deu estar apallissant, complint amb els seus rituals sàdics del dimoni. Sempre pensa que hauria de fer alguna cosa al respecte, però, què diantre hi podria fer ell?

No volia que es fes tan tard, demà és dissabte i vol fer bona cara per si el visita la puta Mort. Abaixa la tapa del piano, apaga els llums i tanca el local amb la seva clau. Al carrer, una mena de broma esquinçada puja del Mississipí, o de qualsevol altre riu, barrejant-se amb el fum de la segona penúltima cigarreta, i la humitat li xucla la poca energia que té. Sempre ha temut que al seu funeral no hi anirà ningú, per això té la il·lusió de que es morirà en dissabte i, com manen les ordenances del comtat, hauria de ser enterrat en vint-i-quatre hores. Així, totes les ànimes que van a l’ofici dominical de St. Patrick, dones afroamericanes la majoria, amb els seus enormes culs negres i robes estampades de colors llampants, s’haurien d’empassar la seva cerimònia de comiat: descansa en pau, Jack Pollini, que el camí que et dugui a l’altra part estigui esquitxat de notes de blues. Has sentit, puta Mort? Demà ja torna a ser dissabte!