dimarts, 7 d’octubre del 2014

DIÀLEG DE SORDS



-Bona tarda.
-Perdoni, com diu?
-He dit bona tarda.
-Ah, bé. Bona tarda, doncs.
-Que la força l'acompanyi.
-Què s'empatolla, ara?
-No ho sé. Em semblava una bona frase.
-Home, bona bona, el que es diu bona...
-No li ha agradat, doncs?
-Bah, ni sí ni no. És d'una pel·lícula, oi?
-Sí. En sé més, si vol... Sayonara baby, per exemple.
-Però... per què em ve a dir aquestes coses?
-Per acomiadar-me.
-Per acomiadar-se?
-Sí, he vingut a acomiadar-me.
-De qui?
-De vostè. De qui, si no?
-Disculpi, que ens coneixem, potser?
-Jo no el coneixia. Però sé que vostè a mi sí.
-Quines coses de dir! Però... esperi! Ara que ho diu s'assembla força a...
-Sí, m'ho diuen sovint.
-No és que s'assembli! Vostè és...
-Bé, finalment se n'ha adonat. Així que li diré una altra frase de pel·lícula per acomiadar-me.
-Esperi! No cal, ja sé quina frase dirà.
-Ah, si? Quina?
-Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat.
-Caram! I com sabia vostè que...
-Perquè el conec. Vostè mateix ho ha dit fa nou frases.
-Té raó. Així ja no cal que ens diguem res més.
-No, crec que no. Ja està tot dit.
-Bé, doncs. A reveure! Ja ens trobarem a l'infern.
-Això també és d'una peli?
-No, crec que no.
-Doncs podria ser-ho.
-Sí, podria. Adeu-siau.
-Passi-ho bé.

dimarts, 30 de setembre del 2014

MONKEYS IN LOVE: El Brindis


El passat dissabte, dia 27 de setembre, la ximpanzé Micaela de Tarragona i el Mono de l'Anís del Mono van contraure matrimoni a Badalona, ciutat natal d'aquest, en el que ja s'ha qualificat com el casament del segle.

El que segueix és el brindis que vaig oferir a la feliç parella durant la recepció posterior a la cerimònia, dins la fàbrica de tan refinat licor:

Si em cediu ara un instant
senyores i senyors convidats,
micos, goril·les, goril·los,
ximpanzés i ximpanzeses,
ases, putes i princeses,
cocodriles, cocodrilos,
lloros, lloques i pardals.
I bestiari en general.

No seran més que uns minuts
demanant que alceu la copa
mentre surt d’aquesta boca
un elogi dels peluts,
que aquest vespre assolellat (ennuvolat)
han encetat matrimoni,
ell ferm al pont del petroli,
bella ella al seu costat.

Venint de part de la núvia
deixeu-me dir el que dic
tremolant com una fulla,
pessigolles al melic:
Micaela, has fet sort!
Aquest mono és el millor.
És la ciència que ho va dir,
i jo no menteixo pas.
No t’hauràs de penedir,
arribats en aquest cas,
del fet d’haver dit que sí
tot lliurant-li el teu cor.

D’aspecte rude i seriós,
retirant a darwinià,
en el fons és un noi dolç
que sap com donar escalfor...
què més es pot demanar?
Li pot aixecar els ànims
fins i tot al més eixut.
Clàssic, però contemporani,
ens revifa la salut.

I a tu, ximpanzé estimada,
sempre envoltada d’artistes
de les revistes portada
de fotos protagonista...
Amant de tots els saraus
que segueixis donant guerra.
Com t’agraden els cacaus,
apreciada Micaela!

I els dos junts (a)neu fent caliu.
Que ara hi ha les flamarades
però hem de deixar les brases
per quan passi aquest deliu.
Que és complicada la vida
quan el sucre es pot fer sal;
i que n’és de condolida
si el desenllaç és fatal.

Però bé, anem a pams.
No fem pasqua abans de rams!
Preocupeu-vos del pastís
i dels vostres convidats,
que la gent sigui feliç:
escampeu fraternitat!
I si us plau d’una vegada
deixeu quietetes les mans!

Que on hi ha pèl hi ha alegria
i a vosaltres no us en falta,     
que podríeu fer una orgia     
allargar-la tot el dia                        
i encara tindríeu forces          
per mirar de reiniciar-la.         

Si en Floquet de Neu pogués
de la tomba alçar el cap,
ser aquí entre nosaltres
un dia tan senyalat,
ben segur que ploraria
llàgrimes un xic albines
de blanca felicitat
d’una joia que emblanquina.

Disculpeu-me... m’emociono...
És tan fort aquest instant!
Una ximpanzé i un mono
com la Xita i en Tarzán,
o en Heston i la Zira,
en King Kong i Naomi Watts.
No és una atracció de fira!
No és una peli d’acció!
És com la mateixa vida
quan a bodes ens convida
ensenyant-nos la passió
entre dos simis amants.

Arribats en aquest punt,
jo, m’he guanyat ja el sopar
havent parlat, en conjunt,
de l’amor, de compromís,
de l’anís i del pastís,
només queda desitjar
en aquests enamorats:
que procurin ser feliços
i que mengin molts anissos...
ni que siguin destil·lats.

I un avís d’última hora
per tancar aquest brindis meu:
el que ha unit la mà de l’home
que no ho separi... ni Déu!!

Visca els nuvis!!!

Si voleu més informació sobre l'esdeveniment, cliqueu aquí, mireu El Punt Avui o la República Checa, aquest vídeo o busqueu-vos la vida.

dimarts, 23 de setembre del 2014

SALA D'ESPERA




El temps passa mentre espero. La sala d’espera és tan lletja i depriment com és habitual en aquests casos. Cadires de plàstic i acer blanques, senzilles; reproduccions de quadres aleatòria (posem per cas una marina de color aquarèl·lic, una abstracció feta a manotades acríliques i un bodegó pastós a l’oli. Posem-hi també, ja que hi som i ja que hi és, una foto nocturna d’uns gratacels de Nova York). La paret estucada, en blanc, a joc amb les cadires. Bruta. Revistes del cor per a elles, de caça i pesca o de motor per a ells. Totes caducades i molt, molt rebregades. El temps sembla que passa mentre espero. Una senyora de cabells blancs recollits en un monyo, falda grisa i mitges blanquinoses, amb els braços plegats i mirant el terra. Un senyor caravermell, més alopècic que altra cosa, que probablement l’acompanya. La gorra a la falda, el bastó entre les mans. Un nen petit petit que em pregunta que què em fa mal, i la seva suposada mare que el renya. No molestis el senyor. Dubto si són de debò o formen part de l’atrezzo, de la decoració de la sala. Totes les sales d’espera del món són iguals. I amb els mateixos personatges. Ho deu regular una llei, o la constitució, o quelcom. Al meu darrera, un títol d’una universitat local. A la seva dreta, el màster. A l’esquerra, el postgrau. D’universitats estrangeres, és clar. Com la santíssima trinitat, o els tres crucifixos del Gòlgota, o les tres Maries o els tres mosqueters.

Olor a ambientador de sala d’espera. Una noia amb bata blanca, com la paret estucada i les cadires senzilles, obre la porta i crida el senyor Vergés. El senyor Vergés?, insisteix... no hi ha cap senyor Vergés? L’home caravermell més alopècic que altra cosa, em mira amb insistència, amb els ulls llagrimosos. La noia se’n va, i tanca la porta. Potser decebuda. Segurament contrariada. Al costat oposat, una finestra de vidres esmerilats impedeix les indiscrecions al celobert. Tot i que l’esmorteeix una mica, el soroll d’una rentadora centrifugant ens acompanya. No hi ha fil musical, en aquesta sala d’espera. Es veu que això sí que és optatiu: a vegades n’hi ha, a vegades no.


Així que, un cop examinat l’espai, espero. El temps presumptament passa mentre espero, allargant-se com un xiclet. O més. I més. Espero que tot vagi bé. Espero que no se’m faci massa tard. Espero que hagi deixat de ploure. Espero. Què més es pot fer, sinó, en una sala d’espera?