dimarts, 23 de març de 2021

LA NIT ÉS JOVE


I, finalment, cau el teló de forma definitiva. L’eco dels aplaudiments encara sura, desganat, a l’altra banda de la caixa escènica. No han estat més que un parell de minuts, i en la desgana rítmica es notava que han estat més per cortesia que no pas de sentiment, de fascinació o de joia.

L’obra, pensa la Maria Eugènia, mereixia més. Abandona l’escenari exhausta, bressolant aquell ram enorme com si fos un nadó. Entre bastidors, els operaris del teatre la feliciten. Tota la preparació minuciosa, els assajos mil·limetrats, els decorats estilosos, ben resolts, i la posada en escena majestuosa, però senzilla i elegant alhora, no han donat els fruits que la companyia s’esperava.

Ha estat una temporada curta, ells esperaven poder prorrogar, però l’empresari de la sala ja no ho ha cregut convenient. És una gran obra, ha reconegut, i a mi personalment m’encanta. Però no ha agradat, i per més temps que li donem, no agradarà. Li falta un no sé què, alguna cosa que la faci més del gust popular. I qui s’hi juga els quartos soc jo.

La Maria Eugenia es retira al seu camerino. Li ofereix, pel camí, el ram de flors al Tomeu, el tramoista que avui precisament es jubila. Ell també mereixia més. Li desitja molta sort. Ell li ho agraeix amb una reverència sense traça. Tampoc no se’l veu tan gran, només uns anys més que ella. Però ella no es retirarà mai, del teatre. Serà d’aquelles dives que moren sobre l’escenari. Bé, és una manera de parlar. De fet, no li agradaria gens, de morir a l’escenari. Amb el públic mirant, dubtant si allò és part de la farsa o és de veres, veient-la patir. Algun despistat, d’aquells que sempre n’hi ha, a cada representació, mirarà d’iniciar uns aplaudiments que moriran quan la senyora del davant es giri en la seva butaca de platea i se’l miri com dient qui és aquest estúpid que pretén aplaudir en mig d’una escena tan brillant. Després se n’adonarien que no, no és brillant sinó macabra, fúnebre. I començaria el mormoleig que pujaria fins els palcos, fins el galliner, fins els frescos del sostre i els llums decimonònics. Llavors apareixeria en escena algú, desesperat, demanant si hi ha algun metge a la sala. Uns traurien el mòbil per gravar o fer fotos. Altres trucarien en directe a la sogra per a explicar-los el que està passant. Quin horror. Vist així potser sí que valdria la pena jubilar-se.

Hauria volgut fer alguna cosa més pel Tomeu, potser podien haver anat a sopar o, com a mínim, a picar alguna cosa. El gest de les flors tampoc no és gran cosa: ella és al·lèrgica, sempre ha de deixar de respirar quan, a l’escenari, li fan ofrena d’aquestes flors. El ritual és el ritual, i apartar-se’n és malastruc. Potser serà en acabar la representació, un vespre qualsevol, que morirà ofegada pel pol·len capritxós de les maleïdes flors de temporada. Els titulars l’endemà dirien que ja no es trobava bé abans de començar, però que la seva gran professionalitat li impedí d’ajornar l’obra. De donar l’alternativa a una suplent. No, això darrer quedaria lleig. D’ajornar l’obra, doncs. Així, va arribar al final amb l’última exhalació. Un cop acomplert el deure -i quin deure, senyors, una de les interpretacions més grans de la més gran– ja va poder deixar-se anar. La mort, amb la dalla a la falda, encara l’aplaudia emocionada abans d’endur-se-la per sempre més.

Recull les quatre coses del camerino i es diu que a què porta tan donar-hi tants tombs a les coses. Encara li queda molta corda, a ella, moltes obres per representar, infinitat de funcions. Quan arribi l’hora, d’aquí a molts anys, ja ens hi trobarem. Tanca el llum i surt. Al passadís en penombra, veu venir la figura del Tomeu cap a ella, amb l’abric posat, les mans a les butxaques i, sense saber perquè, gira cap a una zona de magatzem i espera a què passi. No té ganes d’aguantar una llarga lletania sobre la jubilació acabada d’encetar. Després se n’avergonyeix, i pensa que li hauria d’anar a dir alguna cosa, fer-li una abraçada, un bon parell de petons. Pobre home, deu estar tan sol! Però en fi, s’esmuny cap al carrer i para un taxi. Li dona l’adreça de casa seva, on l’espera una altra nit avorrida amb la mateixa copa de vi negre i jove de sempre i un reality show bastant patètic a l’enorme tele de mil polzades, fins que es quedi adormida, en mala posició, al sofà.

En Tomeu torna amb la gent del teatre. No, ja no era al seu camerino, devia tenir alguna cosa important. Ah, les dives, sempre amb assumptes pendents, diu una de les secundàries, amb una mica d’enveja. La devien estar esperant. Les dames del teatre, senyores i senyors, diu l’empresari de la sala. Sempre tenen algun admirador esperant-les! Si voleu la puc trucar, diu algú, però no la volen pas molestar. I se’n van tots plegats cap a la festa que li han preparat al Tomeu, que la nit és jove, però no tant.


 

Cap comentari: