ESPERANÇA

Desprès de l’operació i del tractament agressiu a què s’havia sotmès, la possibilitat de que tot el mal es regenerés era mínima, pràcticament inexistent, li havien dit. No era un tipus de càncer molt agressiu, i l’havien detectat just en el moment idoni per atacar-lo. Això no treu que la lluita fos dura, les forces s’anaven gastant, però la llum al final del túnel semblava tan blanca com l’esperança que emetien les bates immaculades dels doctors.

Per això la sobtà tant el saber que, irremeiablement, el mal s’havia estès. Es va ensorrar. Les proves posteriors foren determinants. Sis mesos. Potser vuit. Mai més enllà de l’any.

Va decidir tota enrabiada que aprofitaria el temps fins a les darreres conseqüències. En sortir, se n’anà directament a una agència de viatges. Necessitava parlar amb algú i la noia que l’atengué fou molt comprensiva. Acabaren plorant totes dues sobre una pila de catàlegs turístics il·lustrats. Finalment, es va decidir: faria aquella expedició per l’Amazones amb què havia somiat tota la vida, ara que encara s’hi veia amb forces. Només tardà els dies necessàris per a aconseguir permisos i subministrar-se vacunes, total una pèrdua de temps que notava que se li escolava com l’aigua entre les mans. Dues setmanes menys. Entenia allò dels permisos, però... les vacunes? Si total, ja estava condemnada! Però és clar, les normes són les normes i no admeten més excepcions que les que s’exceptuen explícitament, i ella no n’era pas una.

Dues hores a l’aeroport, esperant. Dues hores menys. Per fi, els passatgers del vol podien embarcar per la porta tal i tal.

La carta fou dipositada a la seva bústia dos dies després, mentre encara es buscava per l’immensitat de l’oceà la caixa negra de l’aparell. En ella, la direcció de l’hospital li demanava disculpes per la lamentable confusió d’historials clínics, alhora que la felicitava per la seva encoratjadora recuperació, així com pel seu envejable estat de salut.