dimarts, 12 de febrer del 2013

LA PUTA VIDA_Dimecres




No és fins a mitja setmana que la Dorothy Brittles es deixa veure pels carrers. Du un ull de vellut que el maquillatge exagerat no aconsegueix dissimular, el llavi inferior inflat, i fa ganyotes de dolor en fer certs moviments. Inclús sembla que coixeja lleugerament d’alguna cama. Però no es queixa. A qui es podria queixar? Al principi les pallisses que rebia miraven de ser discretes, sense deixar marques visibles. Ara ja tan se val, tota Otherside River  en va plena, de les estomacades que rep a mans principalment de l’amo del tuguri proper al pont del riu. Les dones virtuoses creuen que ja li està bé, és el peatge que ha de pagar per la vida indecorosa que ha dut. Si hagués escollit una vida normal, una vida de merda com la d’elles, això no li passaria. Els homes se senyen i callen, masteguen tabac i segueixen el seu camí. No val la pena esvalotar el galliner per culpa d’una meuca vella i amb aspiracions suïcides. No, no val la pena.

El sheriff del comtat la veu creuar Golden Avenue des del seu cotxe patrulla. Beu cafè en un got de plàstic i menja el donut de les onze trenta. A la ràdio, el Honeysuckle Rose del mític concert d’en Goodman al Carnegie Hall, cortesia d’en Brad des de l’emissora local. Maleïda ramera, així t’atrapi i t’engegui un tret entre els ulls, pensa rancuniós. Però, en tancar el puny amb ràbia, se li aboca una mica de beguda sobre els pantalons de l’uniforme i desplaça tota la seva atenció en com evitar que li quedi taca, oblidant-se de la presència de la Perla de París.

La Dorothy està acostumada al menyspreu dels seus veïns, sobretot quan surt de dia. La climatologia avui és més o menys bona, els pocs dies que llueix un sol franc al poble li exprimeixen energies del moll dels ossos, així que ha sortit a comprar una mica de fruita. La Nelly és la única que la tracta amb deferència, i quan la mestressa no mirava, li ha afegit un parell de pomes més a la bossa, després d’haver-la pesat. Li somriu. La Nelly és una bona noia, fa olor de maduixes i préssec madur, però no ha tingut sort. Fet i fet, en aquesta riba del Mississippí, ningú no n’ha tingut gaire, de sort. Viuen atrapats en una mena d’espiral de fum i música de trompeta i perdició i conformisme, en una terra de vents i boires, però d’intensa xafogor crònica, poc fèrtil malgrat la presència fluvial, amb els records d’abans de que la mina d’or s’exhaurís, si es que mai hi va haver or. Les males llengües i la tradició sempre han parlat de gran estafa, però amb la boca petita, la veu fluixeta com un ronc. Els homes de possibles i els aventurers més atrevits, tots ben escurats, aviat van buscar sort en altres indrets, riu amunt. Aquí només van quedar els conformistes i els somniadors, la misèria, la púrria que ara, un segle després, es perpetua en noves generacions de conformistes i miserables, car els somnis ja s’han diluït dins la broma nocturna que jeu sobre la vall. S’asseuen a la vora de l’aigua, i miren el pas dels vaixells, atrafegats, Mississippí amunt, Mississippí avall, mentre els passatgers, la majoria turistes europeus àvids d’evocar les aventures de les pel·lícules del Far West (que realment queda tan llunyà d’aquí) i d’escoltar velles melodies de jazz malinterpretades per buscavides i fracassats, fan fotos digitals i saluden amb la mà a aquells borinots que se’ls miren des de la riba, esperant que algun dia algun vaixell s’aturi a Otherside per mirar de treure-li’s els quartos fent de guies fins l’antiga mina, venent souvenirs en forma de palletes d’un daurat sospitós o cantant les velles cançons d’aquesta riba oest del Mississippí. O les de qualsevol altre riu.

11 comentaris:

Pau Roig ha dit...

Ara, a més d'interesants, les històries de la riba oest del Mississipí ja començen a crear addicció.

Olga Xirinacs ha dit...

Lentitud dels passos; lentitud del riu; lentitud de la música que s'arrossega per carrers i ribes podrides. Fins i tot lentament els blaus del cos passen a morats i a grocs, i tot és una lenta submissió que flueix sense fi.

Salut hi hagi per escriure, que temes no en falten.

Helena Bonals ha dit...

"Si hagués escollit una vida normal, una vida de merda com la d’elles, això no li passaria", té molta força, això.

Núria Pujolàs ha dit...

Ets bo, Sebastià!

Josep ha dit...

Llibre per Sant Jordi?

novesflors ha dit...

A mi m'ha copsat això del conformisme i de deixar morir els somnis...

Olga Xirinacs ha dit...

... ho deia per allò dels ghettos...
(post d'avui)
Gràcies per passar, savi Profà.

Antònia ha dit...

No sé per què però m'ha recordat "Winesburg Ohio" de Sherwood Anderson.

Sebastià Martori ha dit...

Pau: Ho sento. Si vols et puc passar l'adreça d'una clínica per al tractament addictiu.

Olga: Oh! és més bonic el comentari que el meu text.

Helena:Doncs sí, ara que ho dius, té molta força. Gràcies i que la força t'acompanyi.

Miramelsmots: Moltes gràcies, Núria. No sé si tens raó, però ensenyant-ho em podré fer una mica el xulo.

Josep: Em vols regalar un llibre per Sant Jordi? Si vols et passo llistat amb preferències...

Novesflors: Gràcies pel teu comentari. Sempre hi ha coses que ens impressionen més que altres, com sempre hi ha conformistes a la vida.

Olga again: Gràcies a tu, Olga. És un honor que, de tant en tant, et passegis pels meus dominis.

Antònia: No et coneixia ni a tu ni el teu bloc. L'enllaço a la dreta a "altres blocs interessants", és el que faig amb tothom que em deixa comentaris aquest 2013. Tampoc no conec a Sherwood (com el bosc de Robin Hood) Anderson ni la seva obra, però l'apunto a la llista de pendents. Gràcies per passar i deixar la teva molleta de pa.

microfragments ha dit...

Bona prosa i riquesa en la descripció de l'atmosfera. Em recorda algunes coses de novel·la negra, com ara els ambients depriments i asfixiants de les obres de Simenon.


Vicent

Sebastià Martori ha dit...

Què més voldria en Simenon que semblar-se a la meva bona prosa!

Uix, perdó, ho he escrit al revés, que més voldria jo que assemblar-me a la bona prosa d'en Simenon!! (ara sí).

Moltes gràcies, Microfragments, pel teu Macrocomentari.