LA PUTA VIDA_Dimecres

No és fins a mitja setmana que la Dorothy Brittles es deixa veure pels carrers. Du un ull de vellut que el maquillatge exagerat no aconsegueix dissimular, el llavi inferior inflat, i fa ganyotes de dolor en fer certs moviments. Inclús sembla que coixeja lleugerament d’alguna cama. Però no es queixa. A qui es podria queixar? Al principi les pallisses que rebia miraven de ser discretes, sense deixar marques visibles. Ara ja tan se val, tota Otherside River  en va plena, de les estomacades que rep a mans principalment de l’amo del tuguri proper al pont del riu. Les dones virtuoses creuen que ja li està bé, és el peatge que ha de pagar per la vida indecorosa que ha dut. Si hagués escollit una vida normal, una vida de merda com la d’elles, això no li passaria. Els homes se senyen i callen, masteguen tabac i segueixen el seu camí. No val la pena esvalotar el galliner per culpa d’una meuca vella i amb aspiracions suïcides. No, no val la pena.

El sheriff del comtat la veu creuar Golden Avenue des del seu cotxe patrulla. Beu cafè en un got de plàstic i menja el donut de les onze trenta. A la ràdio, el Honeysuckle Rose del mític concert d’en Goodman al Carnegie Hall, cortesia d’en Brad des de l’emissora local. Maleïda ramera, així t’atrapi i t’engegui un tret entre els ulls, pensa rancuniós. Però, en tancar el puny amb ràbia, se li aboca una mica de beguda sobre els pantalons de l’uniforme i desplaça tota la seva atenció en com evitar que li quedi taca, oblidant-se de la presència de la Perla de París.

La Dorothy està acostumada al menyspreu dels seus veïns, sobretot quan surt de dia. La climatologia avui és més o menys bona, els pocs dies que llueix un sol franc al poble li exprimeixen energies del moll dels ossos, així que ha sortit a comprar una mica de fruita. La Nelly és la única que la tracta amb deferència, i quan la mestressa no mirava, li ha afegit un parell de pomes més a la bossa, després d’haver-la pesat. Li somriu. La Nelly és una bona noia, fa olor de maduixes i préssec madur, però no ha tingut sort. Fet i fet, en aquesta riba del Mississippí, ningú no n’ha tingut gaire, de sort. Viuen atrapats en una mena d’espiral de fum i música de trompeta i perdició i conformisme, en una terra de vents i boires, però d’intensa xafogor crònica, poc fèrtil malgrat la presència fluvial, amb els records d’abans de que la mina d’or s’exhaurís, si es que mai hi va haver or. Les males llengües i la tradició sempre han parlat de gran estafa, però amb la boca petita, la veu fluixeta com un ronc. Els homes de possibles i els aventurers més atrevits, tots ben escurats, aviat van buscar sort en altres indrets, riu amunt. Aquí només van quedar els conformistes i els somniadors, la misèria, la púrria que ara, un segle després, es perpetua en noves generacions de conformistes i miserables, car els somnis ja s’han diluït dins la broma nocturna que jeu sobre la vall. S’asseuen a la vora de l’aigua, i miren el pas dels vaixells, atrafegats, Mississippí amunt, Mississippí avall, mentre els passatgers, la majoria turistes europeus àvids d’evocar les aventures de les pel·lícules del Far West (que realment queda tan llunyà d’aquí) i d’escoltar velles melodies de jazz malinterpretades per buscavides i fracassats, fan fotos digitals i saluden amb la mà a aquells borinots que se’ls miren des de la riba, esperant que algun dia algun vaixell s’aturi a Otherside per mirar de treure-li’s els quartos fent de guies fins l’antiga mina, venent souvenirs en forma de palletes d’un daurat sospitós o cantant les velles cançons d’aquesta riba oest del Mississippí. O les de qualsevol altre riu.