L'ESCULTORA

A la vella biblioteca hi fa fred, a més de l'olor característica com a paper vell o a solemnitat; de bon grat sortiria a fer un tomb, ni que fos per tastar en viu el feble sol de febrer que amb prou feines es filtra pel vidre polsegós de la claraboia. Però la meva obligació és romandre aquí. I si algú em necessita? Els matins acostumen a ser tranquils, no és fins la tarda que això s'anima una mica. Tot el que es pot arribar a animar una biblioteca, és clar. De tant en tant sona el telèfon, esmorteït com si se li acabés l'energia, però l'agafen des de consergeria, filtren les trucades per tal que no es trenqui el sagrat silenci d'aquest temple de les lletres o, almenys, que s'esquinci el mínim possible.

Avui, com a novetat, ha vingut una noia a prendre mides. És guapa i fa cara de cansada, però la il·lusió es reflecteix en el fons dels seus ulls d'avellana. Li han encarregat que hi faci una intervenció escultòrica, o això m'ha semblat sentir. Ha parlat una estona amb el gerent, un home alt i atabalat que no fa cap pinta de gerent d'una entitat cultural com la nostra. La noia tampoc no sembla escultora, té un aire elegant i un tracte cordial, lluny dels clixés de l'artista bohemi i una mica boig, pagat de sí mateix. De tant en tant, s'atura i pren notes en una petita llibreta de tapes vermelles. També hi fa dibuixos, croquis, amb un traç ràpid i precís. El llapis en guixar sobre el paper fa aquell soroll que no és soroll, un xiuxiueig privat entre grafit i paper, irregular i harmònic. La seva expressió denota la rapidesa del seu pensament, i finalment se li il·lumina la cara i sembla que s'il·lumini tot l'edifici observant la vella taula de la part més antiga de la sala. Encara fa un parell més d'anotacions, ara està més contenta i se li nota; després, es fica el bloc vermell en una de les butxaques de l'abric, recull la seva bossa plena de llibres i papers, i surt somrient. Per un moment, m'ha semblat que em mirava a mi, i he vist com de bonic és el seu somriure.

Quan ja només queden a la sala els habituals jubilats que fullegen els diaris i tussen compulsivament, el noi de les oposicions al cos de Gestió Processal de Jutjats i Tribunals, i aquella senyora d'ulleres telescòpiques que revisa tractats de literatura medieval, sembla com si algú hagués apagat els llums i que hi faci més fred. Potser ha passat un núvol per sobre de la claraboia. Comencen a arribar olors de sofregit de les cases veïnes. Jo, per descomptat, em quedo allí. M'hagués agradat sortir amb ella a fer un tomb, fer un aromàtic cafè en algun dels establiments de la Plaça, potser, però la meva obligació és restar dins la sala. És improbable a aquestes hores, però potser algú encara em necessitarà.

Tot i que, per un moment, somio que m'agafa delicadament amb les seves mans d'artista, signa el rebut corresponent, i se m'endú a una gelateria, posant atentament la seva mirada sobre mi i fent passar les meves pàgines amb delicadesa, gaudint de tot allò que tinc al meu interior.