TRISTA SOLEDAT

Matí. El sol es lleva estirant-se, mandrós, lleugerament envermellit: acaba de recordar un somni picant que ha tingut aquesta nit. Vergonya, pudor. Mandra.

Despertador. So electrònic, invariable, intermitent, trepanador. Estranya màquina, penses. Desvetllar-se. Llevar-se. Dutxar-se. Esmorzar. Vestir-se. Pentinar-se. Plorar: vessar llàgrimes, sanglotar, ploramiquejar, enllagrimar-se. Tristesa: cada dia igual, igual que ahir, que abans d’ahir, que la setmana passada, que abans de la setmana passada, igual, i són ja molts dies.

Soledat: trobar a faltar alguna cosa, trobar-ho a faltar tot. Saber que estàs sol en aquest món, sol com quan vas néixer, sol com quan moriràs. Simultàniament, però, absència omnipresent. La soledat és a l’interior del teu cor, al costat buit del llit, sobre la taula on suques les magdalenes en el cafè amb llet tebi del matí, davant una cadira buida que hauria d’ocupar algú... sensació d’abandonament: anacoreta, ermità, asceta. Com Gary Cooper davant del perill. Com l’amant inoportuna d’en Sabina. Com les millors pàgines de Victor Català. Celibat.

Puges a l’autobús. El conductor deixa anar un renec i engega. Les portes es tanquen soles darrera teu. Piques el bitllet en una estranya màquina. Seus – has tingut sort, avui va mig buit, però això incrementa la sensació de vacuïtat.

Arribes al despatx, la secretària et diu bon dia mentre t’assassina amb la mirada. Té uns ulls blaus preciosos. Gèlids, per cert. Ningú no et porta un cafè, com a les pel·lícules. Papers. Muntanyes de papers. Burocràcia. Engegues l’ordinador. Tecleges la clau d’accés: *******. Rum-rumeja. Diu OK, que vol dir entesos, d’acord. Piques al teclat estranyes paraules que no signifiquen res, però que paradoxalment l’ordinador entén: 2011_exp_k1 en Excel, Intro, F5... estranya màquina, penses en veu alta.

Et preguntes si no t’estàs “amaquinant”: llevar-se, subprograma d’higiene i nutrició, subprograma de transport, programa de resoldre problemes a base d’omplir fulls de paper i memòries USB, nou subprograma de nutrició, subrutina de descans – vuit hores, és a dir, quatre cents vuitanta minuts – trencada pel despertador: so electrònic, invariable, intermitent...

No, encara hi ha una cosa que et separa de la màquina: la teva infinita tristesa, que ha niuat en el teu interior. Mentre l’ordinador, insensible, et demana:

1 – Reintentar?

2 – Reiniciar?

3 – Cancel·lar?