"- No sé què em passa. Vull escriure. Ho vull realment. No pens en altra cosa, de fet.
- I...?
- Em pas el dia cercant alguna excusa per no fer-ho. M’agradaria que m’entenguessis. El cap em pesa; però després no passa res. M’assec al sofà i perd el temps en coses absurdes. Per exemple, preparar la llibreta de notes, que per descomptat és plena de notes, i començ a llegir-les. M’aixec a preparar la màquina d’escriure i pas per la cuina. Agaf un tassó de vi i se m’oblida que he preparat la màquina. Aleshores torn al sofà i pos la ràdio o agaf una revista absurda de moda. I mentre em vaig empassant tot el vi pens que no tenc res important a escriure. Que res del que he anotat no té sentit. Que no m’importa gens. Que escriguin els altres. I ja està.
Ell em mirava atentament i jo m’adonava que no el commovien gens les meves paraules. No em va renyar.
- T’entenc.
- Només em dius això?
- Això és molt. Qualsevol entén una escriptora boja com tu...
- És que si fos perruquera tampoc no tendria ganes de pentinar.
Va riure una mica.
- Ja t’he dit que t’entenc. No em posis més exemples.
Em vaig beure tot el xampany. Després vaig fer-li una pregunta.
- I tu que fas?
- Ja ho veus. La bugada, per exemple."
Teníem cases noves
L’alè del búfal a l’hivern
Neus Canyelles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada