CONEGUT I DESCONEGUT

Un senyor.

Un senyor amb abric.

L’expressió “un senyor” és freda, distant, vaga, indefinida. Però aquest senyor, gairebé segur, té un nom. I aquest nom potser ens l’identificaria com algú conegut.

Un senyor amb abric plorava enmig del carrer, palplantat com un arbre oblidat o com un fanal rovellat, sacsejat pel fort vent de febrer, aquell aire gèlid que segurament també té un nom, i que potser si el sapigués el podríeu reconèixer.

El carrer té un nom. És el carrer Foix, el que va del Mercat Vell al monòlit al Puig desconegut, aquell monument estrany dedicat a algú que es deia així de cognom, i que la memòria popular ha perdut, malgrat el recordatori de marbre i bronze, i la història local també, des que es va cremar a mitjans del segle XIX l’arxiu municipal. Sense qualificatius. Allí on defequen, inconscientment o no, multituds de coloms bruts i voladors.

El carrer Foix té un nom complert: Carrer Marcel·lí Foix, però no és massa conegut; de totes maneres, ja és un nom; perquè, què és una història sense noms? Malgrat tot, ningú no seria capaç d’identificar físicament com era aquest senyor, ni què va fer perquè se li posés el seu nom a un carrer.

Al nostre senyor amb abric sí. Se’l pot identificar físicament. Allí s’està, al bell mig del carrer. També podem saber què fa: plorar.

El senyor amb abric que plora enmig del carrer Marcel·lí Foix fou molt important, en un altre lloc i època. No us sabria pas dir quins.

Però tot i no saber el nom del senyor amb abric, del vent gèlid del mes de febrer, de l’època en que el senyor fou important, ni el lloc on s’ho considerava, així com per què carai plorava el senyor amb abric palplantat en mig del carrer, del qual us en sabria dir que era el carrer Marcel·lí Foix que va del Mercat Vell al monòlit al Puig desconegut el qual i com el seu mateix nom indica ningú no coneix i no en sap donar raó, no trobeu la situació grotesca i que pagava la pena de parlar-ne?

Només queda per aclarir una dada que se’ns escapava, però que per la seva pròpia evidència ha estat possible d’aclarir: per què el senyor que plorava en mig del carrer Marcel·lí Foix portava un abric?

Per que, com tothom sap, portar més d’un abric alhora és, a més de força incòmode, socialment reprovable.