TOT EL QUE PUJA, BAIXA

S’esperen tots dos davant la porta de l’ascensor. El penetrant perfum d’ella fa la seva funció, i el posa en alerta. Discretament, li mira les cames. En té dues, i totes dues són precioses, enfundades en unes mitges semitransparents, fosques, que s’arrapen desesperades a la carn ferma i tornejada del seus bessons, dels seus genolls, de la part dels seus malucs que s’amaguen sota la falda del vestit jaqueta. No s’atreveix a mirar més enllà.

El clinc de l’ascensor i l’esllavissament suau de les portes en obrir-se el fan aixecar la mirada. La deix passar al davant, cavallerosament, i aprofita per estudiar detingudament el moviment sinuós dels seus glutis arrapats a la falda. Després entra ell. Quan està a punt de preguntar-li a quin pis va, ella pitja decidida el sis, que s’encén amb una llum vermella que sembla un senyal d’alerta. Ell prem el nou, que indefectiblement també s’il·lumina descaradament. El fil musical de la cabina els abraça amb una suau melodia absolutament asèptica. Un sis i un nou, vaja. Una bonica combinació aritmètica.

Subjecta el maletí davant seu amb les dues mans. Es mira les sabates enllustrades la nit abans, per fer alguna cosa; una delicada pàtina de pols els hi mata la brillantor. No pot evitar tornar a mirar-li els genolls. Sospesa si aquella licra es deu acabar als malucs amb una bonica i excitant blonda florejada o si deuen ser uns funcionals pantys els que li cenyeixen tots els misteris que queden ocults a la vista. Pensa en la seva roba interior, que se l’imagina perfectament conjuntada com el seu vestit jaqueta, però d’un color força més picant. Li mira la cara, fent com si es mirés els números digitals de l’aparell per saber en quin pis estan. Es creuen accidentalment la mirada i, violentats, se somriuen, i desvien ràpidament l’esguard, ell al sostre, ella als peus, evitant tots dos els múltiples reflexos que els hi ofereixen els miralls de la cabina.

Ara és ella qui li mira les sabates, i pensa qui li deu enllustrar tan curosament. Potser encara viu amb la mare, o potser té una xicota que s’ocupa d’ell. En la seva ment ressentida en contra de la inutilitat domèstica masculina, no pot ni considerar que hagi estat ell mateix qui l’hi ha posat una capa de crema, que l’ha repartida per la pell suau de l’empenya amb un drap vell, tendrament, com ho faria ella per la seva esquena quadrada i ferma mentre li xiuxiuejaria expressions pujades de to a l’orella. És guapo, el malparit, i es veu d’una hora lluny que està en forma. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ella. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ell.

Entre el tercer i el quart, l’ascensor fa un ronc estrany i una sotragada gens habitual, i tots dos s’inquieten. Primer per por que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Després, desitjant que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Però el moment passa com passa la vida, i l’aparell segueix elevant-se desafiant les lleis de Newton.

Sisè pis, la maquinària es frena tímidament, el clinc de rigor i les portes que s’obren amb delicadesa. Al davant apareix la recepció d’unes oficines comercials, i una noieta atabalada parla per telèfon darrera el taulell, tot remenant papers. Va, digue’m alguna cosa, pensa ella. Si, és clar, però... què li podria dir? pensa ell. Tot just un instant abans de que les portes es tanquin novament, ella salta de la cabina i amb pas ferm sobre uns talons que l’eleven cap al regne dels cels, saluda la noieta de recepció, que es veu que es diu Marina. Hola, Marina, bon dia. La flaire profunda del perfum resta a la cabina mentre es tanquen les portes, i l’acompanyen a ell en el viatge vertical de tres pisos amb destí a l’ensopida  rutina diària.