Algú ha fet sonar la campaneta
del taulell. És estrany, amb la de temps que fa que la vaig adquirir, encara
ningú no l'havia feta sonar mai. La mare em deia ho veus? Ningú no la fa sonar:
ha estat una compra estúpida. Potser sí que va ser una compra estúpida, però li
dona categoria al motel. On s'ha vist un taulell de recepció sense una
campaneta d'aquestes? Em miro el quarto de bany. Està fet un fàstic, és millor
que ho netegi tot ara, la sang quan s'asseca costa molt de netejar. Però primer
hauré de treure el cos de la noia de la dutxa. Després ja l'enterraré, encara
tinc unes quantes hores abans no comenci a fer olor. Però la sang... això ho he
de resoldre ara mateix.
La campaneta torna a sonar. Sigui
qui sigui que és a recepció, sembla que s'està impacientant.
-Mare, que pots atendre un moment
a recepció? Mare? Maaareeee!
La gent no es pot arribar ni a
imaginar l'estressant que pot arribar a ser portar un motel. Que si llençols i
tovalloles netes, que si fregar terres i fer els vidres, habitació per
habitació, torcar la pols, posar rentadores, tenir els llibres al dia i passar
inspeccions... netejar la sang de les víctimes, enterrar els seus cossos, fer
desaparèixer discretament les seves pertinences personals... fer de mare, fer
de fill... només em falta fer d'esperit sant! Aquesta porca realment ha deixat
anar molta sang. A més, hauré de fer arreglar la cortineta de la dutxa. Quin
desastre!
Quan la campaneta toca per
tercera vegada, en Norman, furiós, llença la baieta dins la palangana d'aigua
calenta tenyida de roig, es treu els guants de goma, i se’n va cap a la
recepció fet una fúria.
L'Alfred i la Janet s'acaben de
casar, d'amagat i per sorpresa. Tot ha estat tan ràpid i tan romàntic! Ara
l'únic que volen és gaudir-ne, fruir de la seva joventut, viure la vida! Ja
tindran temps de tornar al campus, potser el proper semestre, i aguantar les
pesades classes de Financer i Tributari, o els llargs monòlegs sense sentit de
Processal Civil. Però ara volen viure la seva pròpia aventura sentimental.
Després d'uns minuts d'espera,
surt un noi a atendre'ls. És jove i prim, nerviós, i parla poc. Evita mirar-los
directament als ulls, però quan ho fa la seva mirada és concisa i electritzant;
els registra i els hi fa signar en un llibre. Senyor i senyora Smith, escriu
ell, mentre ella riu feliç.
Necessita una dutxa i descansar
una mica, així que li diu al seu nou espòs que es faci càrrec de l'equipatge, i
es retira a l'habitació. L'home s'entreté parlant amb el noi del motel. No, no
està permès fumar a l'habitació. Davant la insistència d'ell, que pot arribar a
ser molt persuasiu, li diu que, en vista de que s'acaben de casar i que
sortiran poc de l'habitació, farà una excepció. Total, no hi ha ningú més al
motel, és temporada baixa i només acostuma a venir algú el cap de setmana. Però
ha de deixar la finestra oberta, eh? No, ho lamenta, allí no venen tabac, i a
més ell no fuma; haurà de baixar al poble. Uns vint minuts seguint la carretera
tot recte, mitja hora com a molt.
L'aigua de la dutxa surt al
principi d'un color molt lleig, marronós, però quan està a punt d'anar-se'n a
queixar, s'aclareix i comença a escalfar-se. Perfecte. Es treu la roba i es
mira al mirall, mentre fa rodar al seu dit el modest anell al que encara no
s’ha acostumat. No pot creure's que hagi fet aquella bogeria, però ara ja és la
dona de l'Alfred. Quan ho expliqui a les seves amigues, segur que es moriran
d'enveja! Deixa la porta de l'habitació entornada, no sap si li donaran una altra
clau a l'Alfred i quan sigui a la dutxa no vol haver de sortir a obrir. A més,
no passa la balda del quarto de bany, a veure si l'home ve animat i se li
afegeix sota l'aigua calenta. Ara que estan casats, ja poden fer aquest tipus
de coses sense haver-se d'amagar de ningú.
Espera deu minuts després de que
el cotxe hagi marxat carretera enllà cap al poble. Encara du pintat al vidre
del darrere el Just married, una cosa
patètica que li fa tornar a venir una ràbia incontrolada. Només de pensar en
haver de netejar la dutxa de la 303, es posa malalt. Està de mal humor, li
sembla sentir la veu de la mare dient-li que vigili, que aquesta parella de ben
segur que no pot portar res de bo. Per si de cas, agafa el seu ganivet i
l'amaga sota el jersei.
Primer s'ensabona bé tot el cos,
i després es relaxa sota el raig d'aigua calenta, els ulls tancats, els braços
morts. Al cap d'una estona sent la porta de l'habitació que es tanca i el
cruixir de les molles del llit quan algú s'hi asseu. Si que fa soroll, aquest llit,
pensa ingènua. Aquesta nit se sentirà tot un concert; somriu contenta i
satisfeta. A veure si l'home s'anima i entra al bany. Però no, no se sent res
més. Aquest talòs és capaç de quedar-se adormit, pensa, així que decideix
provocar-lo una mica. Ei, senyor Smith, voldria fer el favor de passar i ajudar
a la seva senyora a ensabonar-se l'esquena? Si us plau! Sent com el llit torna
a fer aquell so, i unes passes que, lentament, s'acosten a la cambra de bany.
S'aturen davant la porta. Pot endevinar la silueta dels seus peus, fent ombra
sota la ranura de la porta. Passen uns segons i no sent que es mogui ningú. Però
l'ombra encara hi és. Senyor Smith? -diu ella sorneguera- la balda no està
posada! Llavors veu, encara sota la dutxa, com el pany de la porta es comença a
moure lentament i pensa que, finalment, els seus desitjos es compliran. És tan
feliç! Segur que avui és el millor dia de la seva vida!
6 comentaris:
Quina por!!!!
Saps crear ambients!
buf ... he passat tanta angoixa com al sofà mirant la peli!! sentit dins del meus cap la característica música de fons.....
Mai he entés per què es diu motel.
Bon relat!
motel: motorcar hotel, és a dir hotel de carretera, o fonda de camí.
El millor dia de la seva vida o l'últim?
Publica un comentari a l'entrada