Només es tractava de quatre
ratlles escrites una mica a l’atzar amb la tinta del fum d’una cigarreta. De despentinar
una foto vella de quan encara sabia somriure en una tarda de pluja d’estrelles.
I explicar la timidesa de l’eternitat
d’una manera senzilla, l’indecència de l’infinit que duc clos en un puny que gruny
a la butxaca, imitant un cert accent de secà com les ones del mar, o les capes
de ceba, o el sistema solar.
Arriscar la memòria volàtil al
negre imparell. Fer trampes per tal de perdre, anar a estudi per ser un
il·lustre ignorant, pagar per esdevenir un esclau com cal. Cantar perquè et
facin callar, mentre demanen una altra, una altra, una altra...
Parlar perquè ningú no entengui,
fent gestos amb les mans. I dibuixar, perquè sí, lletres lligades de pal. I certificar
que l’enginyeria de la vida et deix sol en néixer i quan mores, i que tot el
demés, maldestres hores, no és més que un pessic d’ombra que es fa la tonta i s’apaga
de nit, en la foscor.
Quin neguit i quina por.
7 comentaris:
Quin neguit i quina por, aquests text fantàstic...
M'ha encantat fer trampes per tal de perdre ... i tota la continuació del paràgraf.
A vegades, o ben sovint no ens entén ningú, encara que fem gestos amb les mans i triem molt bé les paraules. És difícil que ens entenguin.
Brillant!
Molt bo!
Quin to és, aquest que anem prenent?
Molt bo!
uf... pessimisme...molt ben relatat, directe a les entranyes!!
M'agraden molt els contrastos, és molt poètic.
Som o estem? Vivim o ens viuen?
Bona entrada.
Mol ben explicat... tot, res.
Publica un comentari a l'entrada